La bona gent

Tot just iniciat 1964, Bob Dylan donava a conèixer una peça gravada sis mesos abans titulada “With God on Our Side”, on criticava als seus conciutadans per autoerogar-se la superioritat moral de creure’s sempre en el costat correcte de la història. Òbviament, el PCE i el PSUC no comptàvem amb déu a les seves files, però sí amb unes conviccions ideològiques prou fermes com perquè els seus militants aceptessin qualsevol sacrifici contra la dictadura franquista: l’exili, la clandestinitat, la lluita guerrillera, la tortura, l’empresonament, l’estranyament familiar i les depuracions internes. Tot estava justificat per fer caure al darrer aliat del feixisme derrotat a la Segona Guerra Mundial… sobre què l’hauria de sustituir, aquí les posicions eren menys concretes.

Enric Juliana reconstrueix, a partir de l’icònic militant Manuel Moreno Mauricio (MMM), la memòria d’aquella generació sacrificada. Des d’una antiga admiració juvenil, el periodista badaloní descriu aquells curtits comunistes com una gent moguda per uns ideals que, més enllà dels errors polítis comesos i dels abusos estalinistes permesos, els caracteritza com a bones persones. El sacrifici personal com a exoneració dels pecats grupals. L’exemple individual com a genealogia reivindicable pels primers demòcrates durant la Transició i com a referents cívics d’una certa sensibilitat d’esquerres.

Però, com ens recorda el premi Nobel a la cançó abans citada, allò que garanteix el triomf en darrera instància no és l’adhesió a l’ideal correcte, sinó la força per imposar el teu criteri. Les victòries morals no configuren el món, i pels autèntics vencedors la retòrica és només la cirereta de l’èxit. En aquest sentit, Juliana construeix la seva crònica sobre com la principal força antifranquista serà incapaç de fer trontollar la dictadura espanyola, esdevindrà un simple peó de la guerra freda internacional i, malgrat tot, aportarà –implosió dels partits inclosa— elements significatius per l’evolució democràtica del país.

La contraposició entre el sector partidari de formar-se i preparar-se pel llarg termini i el defensor de la confrontació per precipitar la caiguda del règim a curt termini singularitzen la confrontació entre dues de les ànimes principals del comunisme espanyol durant el franquisme i la Transició. A la presó de Burgos, les dues posicions es personalitzen en MMM i en el dirigent basc Ramón Ormazábal: seny vs rauxa. Aquest ball anirà mutant en el temps (des de la guerra civil fins gairebé el present) i en personatges (amb Santiago Carrillo o Dolores Ibarruri i Fernando Claudín o Jorge Semprún, entre d’altres), però l’essència es mantindrà, en un vals literari que recorda en part a la construcció en espiral d’Anatomía de un instante, però amb els modismes característics i identificadors de la ploma de Juliana.

Perquè, malgrat l’ambició innegable del volum, el text s’adscriu més a la crònica periodística que no a l’assaig històric. Hi ha molta història en aquest volum –i algun petit error com la referència a la guerra civil grega en realitat resolta a l’acord entre Churchill i Stalin, l’errònia caracterització de Nin com trotskista o la conversió de l’obituari que Mao dedica a Bethune en llibre—, però sobretot hi ha dades, context i informacions posades al servei d’un relat amb voluntat interpretativa i alhora reivindicativa de noms com Joan Comorera, Julián Grimau, entre d’altres. Tot plegat no exempt d’alguna pulla (com el recordatori sobre el col·laboracionisme de l’avi del president Puigdemont amb la presó franquista de Burgos), d’alguna afirmació atrevida (“Carrillo sempre va ser socialista”) i d’alguna imatge especialment inspirada: “Mentalitat mercantil: els productes que ja no tenen sortida, fora de l’aparador. Avui mateix, a Catalunya ningú no ha estat mai franquista, ni comunista, ni pujolista. […] La política no és el punt fort dels catalans, malgrat la seva extraordinària passió per la política mercantilitzada”.

Dues estratègies contraposades

L’antagonisme estratègic sorgeix de les diferents percepcions sobre un món que ja no té res a veure amb el ‘món d’ahir’ finiquitat amb l’estrenada bipolaritat. La ‘guerra freda’ limitarà la maniobralitat dins les respectives esferes, sotmetrà els aliats comunistes als interessos soviètics i convertirà l’anticomunisme en cohesionador occidental. Tampoc Espanya és ja la de la República, perquè la feblesa inicial de la dictadura només és superada per la fragilitat de l’oposició, perquè ser franquista no significa ser necessàriament imbècil, perquè la repressió fou realment efectiva per eradicar ideologies i inquietuds polítiques, i perquè –tard, malament i arrossegat— el règim acceptarà a finals dels cinquanta reformes econòmiques.

Aquí no hem vingut a estudiar constata com l’Espanya –i la Catalunya— actual és més filla del franquisme que no d’aquells homes –sense oblidar el paper de les dones en el sacrifici de la quotidianitat—: no de la dictadura feixistitzant de la postguerra, sinó del règim tunejat pels tecnòcrates de l’Opus Dei, per les influències de la guerra freda, pels efectes del ‘desarrollismo’ i per la professionalització de les estructures administratives. I és en aquestes àrees on el matís és possible, on apareixen confluències impossibles de pensar vint anys abans com la col·laboració de persones ja no seleccionades per criteris político-ideològics, sinó per la seva capacitació tècnica i la seva competència professional. Juliana ho singularitza encertadament en la figura de Joan Sardà Dexeus –personatge encara massa desconegut—, cervell gris del desenvolupament espanyol, en una designació on sembla evident fou decisiu l’amic americà. Però el mateix podríem dir per altres àrees i administracions com, per exemple, el Gabinet Tècnic de l’Ajuntament de Barcelona creat sota mandat porciolista.

Tot i l’estructura espiral, Juliana avança cronològicament i, en aproximar-se al final de la vida del seu protagonista, també s’incrementa la implicació personal de l’autor. Ja en plena Transició, aquells vells comunistes realitzaran els darrers serveis a la democràcia naixent, mentre el seu partit agonitza. Ja com a testimoni coetani als fets, el director adjunt de La Vanguardia reivindica el llegat del PSUC en la preservació de la unitat civil, en l’actuació municipalista o en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, però també les aportacions personals i els sacrificis grupals. Dels primers, en destaca la figura de Jordi Solé Tura com a pare de la Constitució; dels segons, en subratlla el paper estabilitzador davant les sacsejades durant els primers governs democràtics.

Aquest darrer gir dialèctic li permet a Juliana salvar el llegat de MMM, poder dir que la trajectòria d’aquella ‘bona gent’ no va ser endebades. Davant de l’interrogant que plantejaven els Manel al seu hit –“encara no saps si amb el meu pas pel món faig que sigui una mica millor”—, el periodista badaloní vol respondre positivament. Potser els ideals que els acompanyaren no eren els correctes, potser els seus objectius últims estaven fora del seu abast, però la seva odissea mereix ser salvada com a exemple humà i d’humanitat i, en part, com a aportació a la nostra actual genealogia cívica i democràtica.