Katixa Agirre: "Hi ha molta culpabilitat sobre la mare"

Katixa Agirre (Vitoria-Gasteiz, 1981) és l’autora de Les mares no, escrita originalment en euskera i que ara ens arriba en català de la mà d’Amsterdam Llibres (traduïda per Pau Joan Hernàndez). La novel·la tracta un tema universal: la maternitat (universal, sí, correcte). I ho fa amb una escriptura àgil i precisa, que es belluga entre el thriller, la crònica, l’assaig. Agirre explora els contrastos d’aquesta vivència, “que és comuna però extraordinària alhora”, i no té manies. Es passeja per les cambres de la maternitat sense por d’espolsar catifes, apujar persianes, enretirar cortines. Al llibre reflexiona sobre la creació en temps de criança, la pèrdua i la recerca d’una identitat, el redescobriment del propi cos, la culpabilitat… Desafia, un a un, tots aquells discursos que ens diuen com han de ser les mares i obre la porta a compartir experiències, a explicar veritats.

Tinc una amiga que ha devorat el teu llibre aquests dies, mentre donava de mamar al seu nadó. Diu que l’ha impactada. I me n’ha destacat aquesta frase: “La identitat de la mare havia acabat per devorar totes les altres”. Et vas sentir així, quan vas ser mare?

Bé, deixa’m dir-te, abans de res, que potser era una mica d’hora per a la teva amiga per llegir aquest llibre! [riures]. Però sí, aquesta és una de les coses que passa a la protagonista, i també em va passar a mi la primera vegada que vaig ser mare. És una experiència tan absorbent, de cop i volta… I has de dedicar-hi tant, que et sembla que el teu passat ja no existeix. No ets capaç de concebre’t a tu mateixa com a cap altra cosa, només com a mare. Estàs tot el dia allà, enganxada a la teta… Hi ha un moment que és gairebé de dol per com eres abans, un moment que penses mira, mai més seré allò. Que no és veritat, eh, però ho sents així.

És curiós que aquesta sensació ens arribi gairebé per sorpresa, com si es tractés d’un paquet bomba. Per què no tenim aquests coneixements? Entrem a la maternitat d’una manera molt ingènua.

Sí. Potser alguna vegada es van tenir i es van perdre, aquests coneixements en xarxa, aquest compartir… Ara notes que la gent ho viu aïlladament, com si ningú més s’hi trobés. I ho notes tant en entorns de confiança com de no tanta confiança… Amb llibre, per exemple, he fet clubs de lectura amb dones que no coneixia, que de cop s’han obert i han començat a explicar coses que realment necessitaven confiar a algú. Fins i tot dones grans, que van ser mares fa 30 anys… De sobte, veus que apareixen aquestes ganes de compartir, aquest “no ho havia dit mai a ningú però a través del llibre he trobat el camí per expressar-ho”. Això, penso, és senyal que sí que ens falta fer comunitat, parlar-ho més, estar en xarxa.

Tot i criar molt en solitari, i cadascú a casa seva, tenim unes criances cada cop més competitives. Fins i tot hiperactives. Sembla que si la teva canalla no fa les extraescolars més originals, parla anglès de petita, té plans cada cap de setmana i menja molt sa, alguna cosa no va bé.

Sí, aquesta inèrcia existeix. Aquí també hi entren altres factors, com el fet que et projectis en el teu fill. Que el teu fill sigui com la teva obra. Aleshores, si la teva obra està molt bé és perquè tu ets un gran artista. Però si al teu fill li va malament la culpa és teva. Són concepcions estranyes que tenim de la infantesa i de com criem…

I que alimenta el mateix capitalisme.

Tota aquesta competència i la idea que a través del consum aconseguirem ser més feliços i que tot sigui millor… Això és molt dels nostres temps i, de fet, s’aplica a tot.

En moltes ocasions, fa la impressió que parles des del cos. Parles d’olors, de dolors, de sensacions físiques, del part, dels pits, dels punts, del desig… Hi és aquesta, intenció? A mi em va semblar política.

Ho és. Hi ha una reivindicació del cos. Al capdavall, al voltant del cos tenim tants tabús! I en la sexualitat ja sabem que, per molt alliberats que ens creiem, també. De molts temes ni se’n parla. Estem força desconnectats del cos, crec, en general. I com més virtuals i més “Zoom” són les nostres vides, més s’accelera aquesta desconnexió. I malgrat tot, no som res més que un cos. Això també ho descobreixes en l’embaràs, que t’hi connecta moltíssim. Durant l’embaràs ets molt conscient que, de cop, tens un cos. Bé, que en tens dos, de fet!

Sí, i resulta estrany això…

Sí, bastant [riures]. I també vas prenent aquesta consciència amb tot el que ve després: el part, el pell amb pell dels primers mesos… M’interessa la reivindicació, o el fer-nos adonar, que som cos abans que qualsevol altra cosa.

M’encanta quan escrius, sobre el primer record que la protagonista té del seu nadó, quan li posen al damunt: Em va semblar un panet i vaig sentir ganes de menjar-me’l. No és massa la reacció que s’espera, potser.

Sí, és veritat [riures]. Però bé, també és tendre, no? Són aquestes sensacions corporals que estan unides a l’olor, a l’olor que fa un nadó recent nascut… Que, per cert, això tampoc ho saps fins que en tens un: quina olor més forta que fan! Com si realment els acabessin de treure del forn.

A tu la maternitat et va despertar la creativitat? Vas sentir un impuls artístic més gran?

La creativitat sempre ha estat amb mi. Jo ja escrivia abans, i havia publicat diversos llibres. El que em va proporcionar és un tema, perquè és una experiència molt forta, una experiència que és molt comuna però que alhora és extraordinària en la teva vida personal. La maternitat em va donar un tema sobre el qual volia parlar.

Com es cou, Les mares no?

Aquí hi ha dos camins. Un d’ells és la pròpia experiència maternal, que vaig viure i que, d’alguna manera, vaig anotar i intel·lectualitzar, o ho vaig intentar. Però la veritat és que, només en això, no trobava que hi hagués carn de ficció… Aleshores vaig llegir L’adversari, una novel·la d’Emmanuel Carrère que explica una història real de com un pare mata tota la seva família. Em va sorprendre com de bé descriu el procés que porta l’home a assassinar els fills, la parella, els pares… Des que comença a mentir, de ben jove, fins que acaba vivint en una gran mentida i ho fa. No et dic que l’entenguis, però sí que té la seva lògica narrativa. I aquí em vaig preguntar què passaria si l’assassina fos una mare: realment podríem aconseguir aquesta mateixa lògica? Podríem oblidar que el seu mandat a la vida és tenir fills, estimar-los i sacrificar-se per ells? A partir d’aquestes dues idees vaig anar construint la novel·la. Per això hi ha dos personatges, una dona que acaba de ser mare i una altra que mata els seus bessons.

Reflexiones constantment sobre el conflicte de criar i crear a la vegada. Són dues forces gairebé impossibles de compaginar… L’una et lliga al dia a dia, a les rutines, et fa estar sempre present, de peus a terra. L’altra et demana volar, desconnectar de l’entorn, concentrar-te. Els ritmes d’una semblen incompatibles amb els de l’altra. Ho són?

Bé, jo penso que als primers mesos de criança no hi ha massa solució, no. I tot i que cada persona és diferent, els primers mesos són molt exclusius del nadó. Pots decidir no ocupar-te’n tu i que ho faci una altra persona, però en tot cas, algú ha d’estar 24 hores amb el bebè, i moltes vegades (quan no dormen, per exemple) són 24 hores literals. Com se suposa que has de poder fer res més, així? I també cal tenir en compte com estàs mentalment: emocionalment inestable, amb poc energia i abocada a una altra cosa. Però més endavant penso que sí que és possible…De mica en mica te’n vas desprenent. La criança també és un procés d’anar-te desprenent d’aquest nadó que primer és a dins teu, després està enganxat a tu i després ja va a l’escola, i aquí és quan comences a recuperar les teves parcel·les i altres activitats.

Però, de vegades, el conflicte persisteix. La pròpia naturalesa absorbent del treball creatiu pot fer-te sentir que navegues entre dos mons…

Això passa molt, i tant. Quan estàs amb els teus fills però realment voldries ser a un altre lloc o voldries estar sola, pensant o escrivint, et sents força malament. Perquè notes que no estàs ni amb ells ni realment fent el que voldries fer. Però quan aconsegueixes temps per escriure tampoc arribes a desconnectar-te de les criatures, sobretot quan són petites, ni deixes de pensar què fan o si deuen estar bé. És constant, i suposo que cal aprendre a conviure amb això.

Als agraïments de Les mares no dónes les gràcies a les persones que van cuidar els teus fills mentre tu escrivies la novel·la. Hi ha pocs homes que ho facin, això. I, en canvi, hi ha molts escriptors que són pares.

Crec que era necessari fer aquest agraïment, sobretot en un llibre tan metaliterari com aquest, en el qual vaig escriure sobre això de ser mare just quan jo mateixa ho havia estat. Sóc molt conscient que he pogut escriure aquest llibre perquè algú estava o ha estat cuidant els meus fills, ja sigui la meva parella, l’escola, els pares…

A un home que escriu i que, per fer-ho, passa menys temps amb les seves criatures no se’l tractarà igual que a una mare que fa el mateix.

A ell se’l tractarà com un geni i tothom entendrà que es dediqui al seu talent. És el que se suposa que ha de fer, no? Ningú no el jutjarà per això. A partir d’aquí, qualsevol cosa bona que faci com a pare serà com un punt que suma. En el cas d’una dona, qualsevol cosa bona que faci com a mare serà, simplement, la seva feina, el seu deure. Ningú li ho aplaudirà, no li posaran cap pin… Als homes que fan allò que els correspondria naturalment com a pares, en canvi, sí que se’ls posa, aquest pin.

Les mares no segueix el cas d’un infanticidi: el d’una mare que, un bon dia, mata els seus bessons a la banyera. Al llibre reconstrueixes escenes, investigues els fets, segueixes les sessions del judici… Però mai jutges la dona que va ofegar les criatures. T’apropes al crim des de la curiositat de saber què la porta a fer-ho.

Quan coneix la notícia, la narradora de la novel·la, d’alguna manera, es queda horroritzada i atreta alhora. Vol entendre què ha passat i per això no li interessa jutjar la mare de bones a primeres. No em semblava gens interessant. El que vol és saber què s’amaga darrere d’aquest crim. Però, en realitat, i d’això en parla el llibre, les causes reals d’un cas com aquest segurament mai les arribarem a saber a través de les eines comunes: el que una amiga ens diu sobre la infanticida, el que apareix en un judici… Tot això, segurament, no aclarirà res.
A la novel·la hi ha una reflexió sobre per què fem el que fem, quan fem el mal… Sobre si realment podem arribar a comprendre perquè el fem o si, en canvi, hem d’assumir que aquest costat humà hi és, que existeix, i que de tant en tant surt sense la necessitat d’un relat o d’acudir a la bogeria. Encara avui, quan una mare mata les seves criatures sembla que només pugui explicar-se a través de la bogeria… Doncs potser no és així, potser hi ha alguna cosa més.

Escrius que una mare pot dir que està cansada, però que mai pot admetre que està avorrida. I que demanar una excedència per cuidar el teu infant està ben vist. Però que demanar-la per dur-lo a l’escola bressol i intentar escriure un llibre, ja no. Què hi ha darrere d’aquestes situacions?

Hi ha molta culpabilitat sobre la mare. En la nostra societat, tot el que se suposa que ha de fer una mare està molt clar. I si surts de les línies marcades, reps. I també hi ha una determinada concepció de la creació… La creació, en general, no es considera treball. Això es veu clarament en el que cobrem els escriptors pels nostres llibres, també. Tots aquests factors són allà, i tenen una relació directa amb els casos que comentaves. Jo, ara mateix, acabo de començar una excedència (tot i que encara no he pogut escriure ni un sol dia, perquè no hi ha hagut ni un sol dia d’escola “normal”). I la veritat és que també em fa un cert respecte explicar que l’estic fent. En el meu cas, l’he demanada perquè vull escriure, i per mi escriure és treball. Però sé que hi ha gent a qui li costarà entendre que això que faig és una feina. Escriure, crear, és vist com un hobby, com una afició que pots fer a les teves estones lliures… Però que no se’t passi pel cap considerar-ho la teva feina, eh! Totes aquestes idees hi són, a la societat, almenys a la nostra. No es dóna valor al treball creatiu.

Arran de la pandèmia, la situació de la cultura encara ha empitjorat més. T’espanta, la seva desactivació?

Sí, sí que m’espanta… Però, si et sóc sincera, tampoc m’estranya. És un fet que, aquí, hem arrossegat històricament. I no, no m’agrada, però seguiré lluitant per reivindicar-la.

Amb la crisi els treballs reproductors i de cura han quedat al descobert. Són essencials però ningú respon per ells. Cadascú s’ha d’espavilar com pot… I aquest cadascú acostuma a ser una dona. I més exactament, una dona amb pocs recursos. Com vius aquesta realitat injusta (que sembla que encara ho serà més)?

És una desgràcia, evidentment. I ens demostra que tot allò que ens explicàvem del valor que donàvem a les cures… era mentida. La pandèmia ens ha ensenyat que són l’última peça, a tots els nivells. Sempre són a la cua de tot. Perquè s’ha fet sempre així, perquè la societat ha funcionat així… Per què no podem seguir de la mateixa manera, doncs? Sembla que ens diguin. Personalment ho veig com una desgràcia, com una tara d’aquesta societat. Però alhora, també penso que aquí podem tenir-hi una oportunitat. Si tot això se’n va en orris, si realment no hi ha manera de sostenir-ho, caldrà capgirar-ho. Jo, per exemple, ja veig indicis de canvi a l’escola, on ens estem organitzant per aconseguir més recursos, per evitar que aquest curs torni a ser una autèntica hecatombe. Potser la situació actual ens pot servir d’empenta per començar a donar a les cures el valor que tenen, per lluitar i canviar-ho tot.

Les mares no desafia la cita de Susan Suleiman que inclous al llibre: “Les mares no escriuen, les mares estan escrites”. Cada vegada ens arriben més veus d’autores i de mares, i és fantàstic. Però no hi són totes: crear, publicar… no és a l’abast de tothom.

Sí, sí, això està clar. Sempre he sabut que si escric és perquè sóc una privilegiada. Perquè tinc el temps per fer-ho i perquè he tingut accés a una formació que m’ha empès en la meva vocació, si vols dir-ne així. Això és així en les arts en general, i n’hi ha on encara passa més que en la literatura, com al cinema: molta gent en queda fora perquè entrar-hi és molt car. La majoria de les persones viuen per treballar i per sobreviure el mes… Per dedicar-te seriosament a una tasca creativa necessites molt temps! I el temps són diners. En sóc conscient i, reprenent allò de la dedicatòria, m’agrada recordar que si puc escriure també és perquè hi ha persones que donen suport al meu treball i hi creuen. Sense elles no podria fer-ho.