Juan M. Marcos. L’hivern d’en Gunter

Oriol Gil Sanchis ha traduït al català la novel·la de Juan M. Marcos, L’hivern d’en Gunter. A continuació el traductor ens parla en primícia a Núvol sobre el llibre i l’autor i els motius pels quals va decidir traduir aquesta obra.

Qui gosa traduir del castellà al català?

Traduir una obra literària escrita en llengua castellana al català és tot un repte: paradoxalment, és un desafiament més gros que no pas traduir del rus, de l’àrab o del xinès. Però no pas per raons de dificultat objectiva de la matèria lingüística a traslladar, perquè el català i el castellà són llengües germanes en la llatinitat, sinó per raons diguem-ne polítiques, socials i, en definitiva, econòmiques.

La gran majoria dels catalans som súbdits del rei d’Espanya, essent així que la major part del nostre territori pertany al Regne d’Espanya, i com a tals vivim subjectes al precepte constitucional segons el qual El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. Per aquesta senzilla raó, els editors catalans són extremadament prudents a l’hora de plantejar-se la traducció i la publicació en català d’una obra literària escrita en llengua castellana: tots convenim, i jo mateix no en sóc pas l’excepció, que sempre és millor llegir un original que no pas una traducció… sempre que se’n conegui la llengua! Sóc conseqüent i llegeixo sempre que puc en anglès, en alemany, en francès, en portuguès, en italià… i en castellà! Com a traductor tinc permanentment present la gran advertència, traduttore: traditore.

Però el drama és que la llengua catalana no té accés a una de les grans literatures del món, una que s’escriu en una de les llengües més parlades del planeta, per una raó més comercial (el risc que una versió catalana resulti un fracàs de vendes) que no pas de purisme cultural. És a dir que el lector català, si sap idiomes, pot triar entre llegir Hemingway en anglès o en català, Flaubert en francès o en català, Coelho en portuguès o en català, Pavese en italià o en català, Dostoievski en rus o en català, Brecht en alemany o en català… però no gaudeix de tal llibertat si es tracta, posem per cas, del gran escriptor paraguaià Augusto Roa Bastos!

Val a dir que hi ha algunes excepcions: algunes obres escadusseres de García Márquez, de Vargas Llosa, de Borges han estat traduïdes al català per un gran escriptor, sota el pseudònim de “Tísner”. Però són això: granets de sorra en la immensitat del desert. Així mateix, els autors catalans que escriuen en castellà, sovint situant la trama de la narració al nostre país, i molt especialment a la ciutat de Barcelona, sí que solen ésser traduïts a la llengua catalana. És el cas del best-seller Carlos Ruiz Zafón.

El repte, doncs, al qual s’enfronta qui promou la versió catalana d’una obra en castellà, que en el nostre cas resulta ésser l’insigne autor de El invierno de Gunter, a través de la Universidad del Norte, de la qual és rector, no és altre que el d’haver de remoure cel i terra per a trobar qui la hi publiqui. La gran paradoxa és que finalment L’hivern d’en Gunter (ISBN 978-99953-2-861-0) ha estat publicat per una editorial paraguaiana, la més important d’aquest país, la mateixa que en publicà l’original en castellà: Editorial Servilibro, Asunción, 2014.

El bon amic Juan Manuel Marcos em donava la raó amb gran seny i una punteta d’agror: En efecto, creo que […] lo que llamas “el veto” a las publicaciones de traducciones del castellano al catalán no solo está equivocado, es una falta de respeto a su propia cultura, y constituye una erupción de la barbarie (pues los viajes de la literatura de una lengua a otra son siempre recreación), sino que además es una excusa falsa. […] Es en realidad un criterio comercial encubierto [subratllat meu].

I el Dr. Tracy K. Lewis, autor de la versió anglesa Gunter’s Winter, ho acaba de reblar, amb no menys seny, si bé amb més bonhomia:

My experience has borne out what so many others have said before me: that literary translation is both re-creation and creation. One works to be faithful to the original text and winds up, inevitably, producing something which has its own life and identity as a work of art. This is simply a fact of the translator’s life; it neither diminishes the primacy of the original text nor elevates the translator to a status equal to that of the author.

Literary translation is an art form in its own right because in transposing from language to language, the translator makes choices and takes responsibility. The disclaimer that one is “only the translator” will not do; this is not a mechanical process for whose results one can simply plead innocent. [“Translator’s Note”, edició bilingüe, Criterio Ediciones, Asunción, 2009; subratllats meus.]

En definitiva, tota bona traducció d’una bona obra literària és, per dret propi, una obra d’art en si mateixa; i una magnífica aportació a la cultura receptora… de la qual la catalana es veu privada quan es tracta, posem per cas, de Yo el Supremo de Roa Bastos.

Si hi afegim que la meva versió catalana de la novel·la de Marcos fou presentada amb tota pompa dins el marc del Quinto Simposio Internacional de Humanidades, a Asunción, l’agost del 2014, i que la presentació a Barcelona no ha tingut lloc fins al maig d’enguany, la “gran paradoxa” de què parlava més amunt encara es fa més grossa i més punyent.

La novel·la de la llibertat

Soledad Montoya Sanabria Gunter encarna totes les bondats que irriten, que esparveren i que fan trontollar qualsevol tirà: “segons el funcionari, els poemes, els escrits, deixaven la mossa ben retratada: una boja estudiant de divuit anys que era maoista, jueva, piròmana, francmaçona, ecologista, rara, liberal i marxista, barroera i drogada, lesbiana i sense quartos, sandinista i etarra, apàtrida i poeta.” (Tercera Part, Capítol IV). Ras i curt, el perfecte boc expiatori per a encolomar-li un crim del qual no se sap o no es vol saber res.

Tot un altre perfil, l’oncle Pancho Gunter, president del Banc Mundial, vol salvar-la servint-se de les seves influències. “—Quin hivern més llarg que ens espera… —féu en Gunter.”, a la fi del mateix capítol.

El invierno de Gunter és la república del perenne contrast, de la paradoxa constant, de la xocant incongruència, del melic sense nuar. El mateix autor m’aclaria que en este alborotado y desconcertante continente, la convivencia de lo absurdo y lo racional es permanente e impregna la vida cotidiana, la realidad, los sueños y la literatura. Que una novel·la no ha d’ésser per força una fotografía de la realidad, un fidel espill de la vida…

Cal que ho tingui ben present qualsevol lector que pretengui ésser mínimament cartesià. Jo mateix, com a traductor d’aquesta obra mestra a una entre les tres dotzenes de llengües que ja han portat en Pancho i na Soledad als quatre vents del món, vaig caure sovint en tal desconcert. Però al Paraguai saben molt bé que en l’obra de Marcos totes les coses són i no són alhora, i que no hi ha cap pretensió de rigor històric, ni tan sols de consistència lògica, que passi per damunt de la llibertat literària.

La llibertat literària de l’exiliat que ho és per haver lluitat per la Llibertat en majúscula. Juan Manuel Marcos (Asunción, 1950) és sinònim de tota una vida de lluita contra la dictadura paraguaiana amb les armes pacífiques de l’activisme polític i literari, en primer lloc; i contra la corrupció i la ignorància, més endavant, que encara persisteixen al Paraguai dels nostres dies. Ell mateix em descrivia, per calmar-me la inquietud davant certes incongruències que em torbaven el cartesianisme de traductor, les circumstàncies en les quals creà El invierno de Gunter:

Esta novela fue escrita a lo largo de trece años, en mi asilo en la embajada de México en Asunción, en el barrio de Argüelles de Madrid, en las avenidas Quinta y Negley de Pittsburgh, en la biblioteca Sterling de Yale en New Haven, Connecticut […], y Stillwater, Oklahoma. Tuvo diez versiones completas, diferentes. La más corta de unas 120 páginas, la más larga de 700.

Una de las más extensas, creo que la séptima u octava, es la que leyó Roa Bastos, y me aconsejó acortarla. Me aconsejó reducir los diálogos, que fue fácil. Pero aún así, quedaba muy larga. Tuve que convertir dos personajes en uno. Por ejemplo, Malena y Soledad eran personajes diferentes. La amante de Azuaga era […] diferente de Eliza, la esposa de Gunter. […] Esas incongruencias deben abundar. Yo las dejaría así como están, si no confunden demasiado al lector. Muestran las costuras del texto. Testimonian lo difícil que es escribir en el exilio, teniendo que trabajar para mantener a tu familia.

Hom reconeix, commogut, que si àrdua és la tasca del traductor, prou més penible i amarga pot arribar a ésser, de vegades o sovint, la de l’escriptor.

La novel·la de la cultura

Marcos ha persistit en el combat contra la ignorància en qualitat de rector de la Universidad del Norte, que ell mateix fundà tan bon punt retornà al país, havent caigut la dictadura. La lluita de Marcos contra Stroessner ha estat la lluita contra tots els dictadors que en el mundo han sido i contra tots els que encara cuegen. El seu foment de la cultura, malgrat que per sarcàstica paradoxa rimi amb dictadura, és el foment de la cultura universal. A què trauria cap, altrament, aquesta gairebé obsessiva dèria de veure la seva obra mestra traduïda a tantes llengües com li ofereixin traductor, sense aturar-se a rumiar tan sols per un instant en el benefici pecuniari que tot plegat li pugui reportar?

Del jaguar blau cel als quatre vents del món: tres dotzenes llargues de traductors ja han convertit El invierno de Gunter en un patrimoni de la Humanitat. L’obra mestra de Marcos pot ésser llegida en l’idioma dels seus compatriotes, la llengua més vivaç entre les que es parlaven a Amèrica ja abans de la colonització europea, el guaraní; i també des de llengües demogràficament humils, com el basc, amb menys d’un milió de parlants nadius, fins a les nou llengües més parlades del planeta (incloent-hi l’original castellà), amb centenars de milions de parlants: el xinès, l’anglès, el hindi, l’àrab, el portuguès, el bengalí, el rus i el japonès, que apleguen gairebé la meitat de la població mundial; passant per alguna llengua modesta però d’una gran potència cultural (a despit de la manca d’un estat independent que la sostingui) i que, amb més de deu milions de parlants, tinc l’honor de representar enmig d’aquesta llarga llista de traductors de El invierno de Gunter: el català.

Val a dir que hom no pot atènyer la universalitat, com l’ha assolida Juan Manuel Marcos, sense partir d’un previ i pregon localisme. Els catalans, poble i cultura que lluita de tres segles ençà per la supervivència, sempre ens sentim propers als altres pobles, a les altres cultures que es veuen eclipsades per unes altres de més potents. El invierno de Gunter, bo i havent estat escrita en castellà, és una novel·la plenament guaraní. El lector hi trobarà, a banda d’una magnífica obra narrativa i poètica, l’epopeia del Paraguai com a república independent, però també el miracle de la pervivència del poble guaraní com a comunitat lingüística i cultural.

El primer capítol de la novel·la ja és tota una lliçó magistral d’antropologia i de mitologia del poble guaraní. Però de fet, tota la novel·la, de cap a peus, és un curs intensiu de cultura paraguaiana i guaraní. Els fets culturals que constantment traspuen les pàgines de L’hivern d’en Gunter, ben sovint indestriables de la llengua que els transmet, arribaran als cinc continents de la mà d’aquesta quarantena de traductors, siguin ràncies proeses bèl·liques, siguin petits però valuosos obsequis de cultura guaraní amb què Marcos ens fa més rics.

Del guaraní a l’universal, les pàgines de El invierno de Gunter són poblades d’un reguitzell de referències a les grans cultures del món, no tan sols literàries, ans musicals, artístiques i històriques, entre les quals no hi manca un discret homenatge a un gran home de casa nostra. De Fiódor Dostoievski a Gustave Flaubert, passant per Augusto Roa Bastos; de Bertolt Brecht a Cesare Pavese, passant per Ernest Hemingway i per Chico Buarque, entremig d’un preciós florilegi de poetes d’expressió castellana, que inclou bona part del poemari del mateix Marcos… l’anònima al·lusió, com a mer arqueólogo catalán (a la manera del famós sabio catalán que apareix de tant en tant a Cien años de soledad, del malaguanyat Gabriel García Márquez), al lingüista i etnòleg mallorquí Bartomeu Melià Lliteres, un dels grans estudiosos, divulgadors i defensors de la llengua i de la cultura del poble guaraní, em corrobora en allò que ja he dit més amunt: per a Marcos no hi ha grans cultures ni petites; allò que compta és la cultura universal.

Qui s’engresqui a abordar la lectura de L’hivern d’en Gunter hi trobarà un devessall de sentiments i d’emocions de cap a peus. Una novel·la que és molt més que una novel·la: un text que és una amalgama de gèneres literaris i no literaris: de poesia, de mitologia, d’història. Una ja rància obra de joventut d’un exiliat per la causa de la Llibertat, que ens parla d’una noia engarjolada per la causa de la Llibertat. Un llibre guaraní, escrit en castellà, traduït al català i esdevingut un tresor universal. L’obra mestra de Juan Manuel Marcos. Una obra mestra del Paraguai.