Josep Vallverdú, un segle d’escriptura

Josep Vallverdú (Lleida, 1923) acaba de fer cent anys. “Em demanen què espero del futur, / aquest incòmode concepte? / Honestament, no puc pensar-hi; / jo visc sols el present amb delectança, / oblidat del pes de l’abans / i ignorant de la boira del després”.

Qui hagi tingut el privilegi de tractar-lo, detectarà una certa murrieria en els versos que acabo de transcriure, del llibre Ronda de boires (2016). Delectança en el present… oh, i tant, i a cor què vols!: Vallverdú és un vitalista de pedra picada. Ignorant de la boira que ha de venir (ah, la boira, sempre untuosa de simbolisme per a un lleidatà!): passi. Ara bé, oblidat del pes de l’abans: no, i ara!, aquí sí que no ens farà combregar amb rodes de molí! Altrament, ¿hauria construït, si això fos cert, una obra tan constant sobre la memòria —personal i col·lectiva— com la que l’ocupa des de fa dècades, l’últim fruit de la qual és el dietari Mosaic de tardor (2023)?

Vallverdú és un home menut, prim, que l’edat ha encongit una mica, però que, sobretot, ha amagrit. Li agrada nuar-se un llacet al coll, ornament desmodat que a mi em fa pensar en Ventura Gassol. Conversador apassionat, pren amb braó la paraula, defensa les seves idees, combat aquelles d’altri que li fan arrufar el nas. Ha fet moltes coses, a la vida. Sobretot, ha escrit, perquè, des de primera hora, i a pesar d’haver començat a publicar en els dies aspres de la postguerra, l’autor de Proses de ponent s’ha captingut sempre com un escriptor autènticament professional. És per això que es va iniciar en el camp de la literatura infantil i juvenil: els primers èxits l’hi van animar, i, a més, disposava d’un públic segur i mancat de productes propis, el planter del país. Ha escrit molt, i, tastaolletes com és, s’ha exercitat en tots els gèneres. Si li envies un correu electrònic apuntant una idea que se t’ha acudit ataüllant l’univers, observant el món o, simplement, mirant-te el melic, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes de l’any 2000 et respon, al cap de no gaire, citant-te un passatge d’alguna novel·la pròpia o uns versos seus recents en què ell mateix ja havia abordat —i millor que tu— aquella mateixa qüestió. No l’atrapareu mai!

Però, per sobre de tot, diria que En Vallverdú és un home curiós. De brivall, ja ho devia ser: batxiller com ell sol. Per això els darrers anys ha abraçat amb tanta força la poesia, un gènere que no ha deixat mai de llegir ni, bé que escadusserament, de conrear: “El millor poema és un instant atònit, / quan l’ésser perd el ceptre / i esdevé vassall de Tot”.