Jordi Amat: “El poder català es funda sobre la victòria de Banca Catalana”

Jordi Amat diu que té consciència de treballar molt. En dono fe. Filòleg, biògraf, assagista, articulista, i tertulià, és una de les veus més actives i escoltades de Catalunya. Que és el mateix que dir que té molts enemics. Ara mateix, tothom parla del seu darrer llibre El fill del xofer (Edicions 62/ Tusquets en castellà), una reflexió sobre el poder a Catalunya en forma de narració. Amat recorre a un gènere popular en els darrers temps, la no-ficció biogràfica antiexemplar, el retrat documentat pero amb llicències narratives d’un personatge genuïnament malvat que el text mostra com a tal. Es devora com un thriller i hi surten prou noms i són prou recents per fer preguntes incòmodes. Alfons Quintà, el fill del xofer de Josep Pla, l’home que hauria pogut fer el Watergate de Jordi Pujol i va acabar apuntalant-lo, el primer director de TV3, el dèspota, l’assetjador sexual, l’assassí que va matar l’única dona que va cometre l’error de cuidar-lo.

Fas un retrat sobre les bambolines del quart poder molt recent en termes històrics. No ets tu mateix massa quart poder per fer-lo amb la distància necessària?

No tinc cap consciència de pertànyer al quart poder. No sé si és ingenuïtat o no, però jo sóc una persona que treballa a casa escrivint i enviant els articles als diaris en què col·labora. Ahir teníem la discussió quotidiana amb l’Enric Gomà a la xarxa: ell sostenia que jo he tingut moltes oportunitats perquè he estat una peça de l’operació antiindependentista a Catalunya. L’argument és delirant en ell mateix, però sí que em vaig preguntar per què he tingut oportunitats, que sí que les he tingudes. I ha estat per molts motius però sens dubte que també per motius ideològics, no cal ser ingenu. Però a partir d’un determinat moment, sigui per la tribuna on escrius o pel que escrius, pots veure un cert funcionament del poder al qual els escriptors en general no accedeixen. Crec que això enriqueix la comprensió de la realitat i dona eines per veure el que normalment no es veu.

I el que has vist és connivència entre poders?

No, connivència està connotat negativament. No seria tant això com prendre consciència de com funcionen determinats poders en la quotidianitat.

Una gran imatge que construeixes al llibre d’aquest poder en la quotidianitat és el que anomenes el “Camelot” de Josep Pla. Dibuixes un Pla que no està folkloritzat, un personage molt important com a nucli irradiador per a la resta de poders.

Recordo com es parlava de Baltasar Porcel com d’algú que per ser millor novel·lista volia tenir millor relacions amb la gent que mana. Molts cops hi ha problemes per parlar dels diners o del poder perquè l’escriptor no hi té accés. Si als poders no els dones alguna cosa que els interessi, no vénen cap a tu. Per què sistemàticament la gent volia anar a sopar amb Josep Pla? Perquè el poder intel·lectual existeix. Hi ha gent que té un coneixement del món que al poder polític o econòmic els és útil. A la gent li fascina estar amb Pla en una tertúlia no perquè sigui més o menys simpàtic ni procaç, sinó perquè, quan estàs amb Pla, veus el món amb més profunditat. I, sense voler-ho, Pla està fent networking per Josep Quintà.

El jove Quintà semblava destinat a ser un pària però acaba sent un dels personatges més influents del quart poder català. Alfons Quintà té algun talent o tot li ve de la proximitat amb el Camelot planià?

Quintà es beneficia del capital de coneixement heretat. Cal tenir en compte que la gràcia del cronista polític dels 70 és que allò que ell sap i explica és només ell que ho sap i ho explica. Quintà és bo en l’obtenció d’informació de les millors fonts. Aconsegueix que els interlocutors dels altres poders vulguin tenir-lo a ell com a persona a través de la qual es fixen posicions i es combat. Ell és un bon gestor de les fonts en el millor sentit de la paraula durant alguns anys. És un senyor amb una cultura històrica i política considerable, probablement millor que els companys de generació, i alhora és un gran lector de premsa internacional, de manera que pensa la informació política de manera molt més nordamericana que els seus coetanis d’aquí.

I malgrat tot escrius que renuncia a fer el seu Watergate amb Banca Catalana.

Hi ha molts dubtes sobre per què no ho fa. La resposta tòpica és que es posa a la venda i és comprat. Crec que la realitat acostuma a ser menys pel·liculera. Tot el que Quintà sabia ja ho ha explicat. Una anàlisi sistemàtica de tots els seus articles contra Pujol i Banca Catalana ens porta a concloure que no hi ha progrés en la informació. Alhora, la resposta ja sigui del banc o de la Generalitat perquè la investigació s’aturi, funciona. Des de determinats poders de Madrid, s’assumeix que aquest és un problema amb una capacitat de desestabilització del sistema forta i no cal que la investigació continuï.

Quintà té una idea de país o sempre va a batzegades mogut pel ressentiment?

Durant els seus anys bons com a periodista, és un informador, no un opinador. El primer que sabem és que de jove era un revolucionari fascinat pel Maig francès que divulgava documents de la CNT. Però al final, quan ja ha fet tota l’evolució i s’ha convertit en un anticomunista visceral, projecta amb nostàlgia la idea que els que haurien hagut de construir Catalunya eren els del Camelot de Pla. Sembla dir que ara no hi ha polítics prou intel·ligents i que els bons eren els seus d’aleshores. Sembla voler un catalanisme liberal, culte, burgès, una actualització del que ell creu que Josep Pla hauria volgut. 

El que es manté constant i motor de tot és el desig de parricidi.

Em feia molta mania haver de resoldre l’enigma psicològic amb una resposta freudiana. Encara que semblava força clar, tant llegit les seves cartes com parlant amb gent per preparar el llibre. Ho vaig tenir clar quan picant pedra als arxius vaig trobar l’article del Jaume Miravitlles que fa una comparació entre Quintà i Dalí a través de la figura del parricida. També en una conversa amb Jaume Guillamet, que va ser company al Tele/eXprés, que recorda una conversa amb Carles Sentís en què deia de Quintà “Per què aquest noi a qui he ajudat tant, ara em vol tant de mal?”. Acaba odiant a Manuel Ibáñez Escofet que li dona una oportunitat, de Miravitlles acaba dient que treballa a la CIA, això que diu Sentís… què li passa amb els sèniors? Odia sistemàticament a les persones que l’han criat. Em va semblar que, per desgràcia, l’explicació freudiana era la bona.

I si de seguida adquireix aquesta fama de boig i  parricida, com és que aconsegueix sempre ser en llocs de poder? No cal ser algú de confiança perquè Pujol t’encarregui crear TV3?

No és confiança, és que fa por. En el cas de Pujol i TV3, Pujol va pensar que aquell individu amb coneixement dels mitjans internacionals, que el 82 fa un curs sobre televisió, malgrat la seva excentricitat o potser per la seva excentricitat, serà capaç de tirar endavant un projecte audiovisual enorme en molt poc temps. Pujol encerta en la tria. En una conversa, el president Pujol em va dir que, d’entrada, va fer l’aposta a contracor. Però l’aposta resulta encertada perquè a vegades, per desgràcia, hi ha gent que és tan obsessiva que pot aconseguir el que es proposa gràcies a aquesta obsessió, malgrat tot el que genera al voltant sigui tòxic. Quintà concentra les energies d’una manera bestial i tirànica, però és precisament això el que crea un clima que afavoreix el naixement d’una cosa tan descomunal com Televisió de Catalunya. El que passa és que, una vegada es posa en marxa, en mig any ja es veu que allò és un caos. Potser Quintà va ser bo per posar el fonament però si hagués continuat, allò hauria explotat. 

Afecta d’alguna manera a TV3 la naturalesa fosca de la persona que la va crear?

En Pau Luque fa classes online de filosofia política sobre Bernard Williams, que diu que tot acte de creació d’un ordre polític és un acte de força, fins i tot si és la creació d’un ordre liberal. TV3 és un moment fonamental en la construcció del poder de la Catalunya democràtica. Això es fa superant la llei: ni els deixaven els repetidors, ni hi havia marc legal, a Madrid els fotien la traveta per tot… tothom parla bé de Prenafeta com algú que en aquell moment veu que cal construir un poder i es farà el que calgui per fer la televisió. I si cal un tipus que és un animal però que té el talent suficient, és el que hi haurà. No veig cap pecat original en aquest acte de força concret a través del qual es crea l’èxit. Simplement arriba un moment que el caràcter de psicòpata de Quintà pot posar en risc el projecte quan ja està en marxa.

Parlant de Prenafeta. El Camelot format per Pla , Jaume Vicens Vives, Manuel Ortínez, etc. està envoltat d’una aura que no es percep en el seu equivalent de la Catalunya democràtica. Que se n’ha fet del poder intel·lectual de Pla?

El poder del Camelot de Pla no és institucional. No són ministres. Entren a les institucions però no són institució. Als anys 80 a Catalunya s’institueix un poder polític autonòmic amb les virtuts i els defectes de les institucions. Una de les tares constitutives és la repetició dels mals hàbits de l’administració espanyola. L’administració catalana vol fer un estat espanyol en petit. Això treu brillantor, la fundació del poder català no es pensa en termes d’excel·lència. Però el que és interessant és que es funda un poder. I aquest poder es funda en la victòria en el cas Banca Catalana. És una operació política molt bèstia, aconseguir precisament allò que Vicens Vives deia que els catalans no sabíem fer, relacionar-nos amb l’Estat i amb el Poder. En el cas Banca Catalana hi ha un enfrontament amb l’Estat, es construeix una amenaça i s’aconsegueix que l’Estat entengui que el pujolisme té una capacitat de desestabilització forta del règim. Això és una victòria política descomunal. Després d’aquesta victòria el problema és el tipus d’administració que es construeix, com s’utilitza aquell poder per tenir una certa impunitat pel que fa als diners.

Dius que a Catalunya s’imposa “una veritat social”.

Hi ha el discurs famós de Pujol de l’any 84 que diu que “d’ètica en parlarem nosaltres”, i jo no sé per què parla d’ètica. Si digués que el vol jutjar un tribunal deslegitimitat o un Estat que vol destruir l’autogovern, ho entendria. Però per què ho planteja en termes ètics i què implica que la victòria sigui percebuda com una victòria nacional creuada amb l’ètica? Jo ho trobo estrany. Com gestiones una cosa que més que una victòria política és la victòria d’una certa veritat? En saber que no seria processat, Pujol diu “no estic tan tranquil per mi com per Catalunya”. Socialment, es va assumir aquest relat a consciència. La gent és adulta, ningú es va enganyar sobre els fets. Es va crear un mite i aquell mite va funcionar, i els intents d’impugnar-lo van ser residuals o sense cap èxit. Podria ser que, des d’aquell moment i durant molts anys, penséssim que la institucionalització de la democràcia a Catalunya era d’una qualitat superior a la de la resta de l’Estat. La cobertura ètica d’aquesta victòria nacional ens ha dificultat fer un judici crític de qui ha ostentat el poder durant tants anys.

Jo no he viscut el pujolisme d’adult, però sí que he viscut el Procés. Una de les escenes del llibre que més em va ressonar és quan descrius com el mateix Quintà va baixar personalment a la sala d’edició de vídeo per confegir els 5 minuts de televisió del reportatge de la investidura de Jordi Pujol el 30 de maig, quinze dies després que la Fiscalía General de l’Estat presentés una querella contra Pujol pel cas Banca Catalana. En quatre anys, Quintà passa d’haver pogut escriure el Watergate de Pujol a ser un dels artífex de la construcció del mite i apuntalar el relat d’Espanya contra Catalunya. Hi ha un paral·lelisme entre això i el blindatge que el quart poder català ha fet al voltant dels actors del Procés?

Quan Mònica Terribas arrenca l’editorial del 27 d’octubre dient: “Bona tarda, ciutadans i ciutadanes de la República Catalana”, la capacitat de control social que podia tenir aquell discurs és molt inferior que la que tenia Quintà. La pluralitat de mitjans ara és molt més alta. El que és TV3 l’any 84 ara no hi ha cap televisió que ho tingui. Una altra cosa del 2017 és fins a quin punt, no només els mitjans públics, sinó els que en bona mesura depenen de les subvencions de la Generalitat, eren captius del discurs oficial. Però ni així podem pensar que no hi hagués pluralitat suficient sobre el que estava passant. El 3 d’octubre hi ha gent que surt al carrer molt excitada al costat d’altres que estan fent un cafè al Passeig de Gràcia com si no hagués passat res, com si visquessin en mons paral·lels.

Però el teu llibre obre amb una cita de Pla: “Per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?”.

Hi ha un problema del periodisme a Catalunya que també hi és a Espanya: la manca d’autosuficiència. Té a veure amb la mida del país, el blindatge de l’establishment i la cultura democràtica relativament recent on la discrepància és vista amb suspicàcia. 

En el cas català no es pot respondre que els problemes emanen de la subjugació històrica, de que en molts sentits patim els mals d’un país ocupat?

Trobo que és una visió tremendament conservadora sobre les nostres mancances. És un problema molt més concret: la informació és cara i no la paguem. La recerca de la veritat compromesa que impugna el poder és massa costosa per al periodista i per als mitjans. Lamento que els catalans no tinguem el patrimoni d’això.

La crítica per excel·lència a Jordi Amat és la d’equidistant.

Em resisteixo a externalitzar les responsabilitats sobre com em van i com ens van les coses. Crec que és la resposta del nen que diu que la culpa és del professor. Crec que és una coartada per la manca d’ambició. Per justificar el propi fracàs. Si tu creus que tens la raó, no serveix de res creure-t’ho. Has de guanyar i, quan l’has substanciat, posar la influència que es deriva d’aquesta raó al servei d’una capacitat de transformació. Si jugues malament i perds, és que els altres han guanyat. Per tant, prepara’t per guanyar. Però si no, crec que estàs externalitzant les pròpies responsabilitats.

Aquests dies Josep Maria Ruiz Simon fa una sèrie d’articles en què explica que la pràctica del poder econòmic de posar els diners en diferents cistelles a la vegada fa possible escriure narracions contradictòries dels mateixos personatges, descriure un mateix nom com a franquista i antifranquista a la vegada.

M’he llegit moltes vegades l’informe de la reunió de Pla amb Tarradellas, i mai havia tingut tan clar que Pla estava fent propaganda perquè els cotoners paguessin. Trobo molt interessant que Ruiz Simon qualifiqui Pujol d’oligarca del franquisme. Per no anar amb un lliri a la mà, cal entendre que l’oligarquia existeix. Per mi, com més demòcratica sigui aquesta oligarquia, millor. Crec que Pujol és un oligarca demòcrata dels seixanta i tant de bo n’hi haguessin hagut més. Un senyor copropietari d’un banc que finança la creació d’indústria a Catalunya, amb capacitat per comprar mitjans de comunicació i que, si no obté una determinada llicència, pot parlar amb els ministres. L’existència d’un poder català passa perquè hi hagi gent que entengui la lògica del poder i hi jugui.

Però si l’explicació rau sempre en els diners, follow the money, els periodistes no serien simples mercenaris?

A mi em semblava que la part del quart poder és la que no mirem mai. Quintà és conscient de la dinàmica del poder, i es tracta de focalitzar la mirada cap a quina relació estableix amb els altres poders que no acostumem a veure. Diria que la narrativa catalana dels últims anys té dificultats per explicar el poder. Em sembla que el personatge de Quintà ho facilita. Hi ha un relat ortodox del catalanisme que es mira a ell mateix basat, per exemple, en els empresaris d’Òmnium. Però hi ha altres possibilitats que potser tenen una capacitat d’influència més forta. Cal que ens fixem en aquests també, que intentem entendre la capacitat d’influència bifront del poder.

Una resposta possible a la lectura del teu llibre és que és molt útil per a l’independentisme perquè és un moviment que va de desempallegar-se d’aquestes misèries de l’autonomisme.

Jo que sóc una persona moderadament progressista i extremadament de centre, trobo que el que hem vist sobre els pares fundadors del règim que no havíem vist fins ara, ens obliga a revisar com hem explicat la cultura de la democràcia en un sentit ampli. Jo no ho faig amb afany d’impugnar el sistema, sinó que entenc que és l’única manera que té el sistema per regenerar-se. Cal mostrar les connivències entre les elits polítiques de Barcelona i Madrid per entendre les disfuncions del poder a Catalunya.

Quan algú faci el Quintà del present, hauran desaparegut els personatges bigger than life amb tanta gràcia literària? 

L’empresari de comunicació corrupte és algú que vol maniobrar amb el poder bàsicament per tenir diners. No és el cas del Quintà. Quintà volia manar per extorsionar i fer mal. El sadisme era l’objectiu. Aquest senyor era un malalt. Actualment, les possibilitats que un malalt arribi a posicions de poder són menors. Les conductes tiràniques amb els subordinats o l’assetjament a les dones se segueixen produint, però ara hi ha una consciència més estesa que això és impropi. Però hi ha periodistes que mantenen relacions incestuoses amb el poder, això encara existeix. De fet, n’hem tingut constància fa quatre dies [refereix a les converses filtrades de l’operació Volhov]. Malgrat la nostra dimensió petita, el teixit mediàtic és molt dens, i això fa la relació amb la Generalitat gairebé necessària.

Se’n pot extreure alguna lliçó política d’un personatge tan clarament abjecte com Quintà?

Em fa l’efecte que el lector acaba i diu “hòstia quina merda”. Per mi, la funció democràtica de la no-ficció quan s’encara al mal és aquesta. Ja no cal l’exemplaritat hagiogràfica, sinó fer entendre de quina manera funciona el poder si no és fiscalitzat. Un periodista com Josep Maria Ureta deia que és un exercici de reparació per la seva generació. Gabriel Jaraba deia “no vull legir aquest llibre perquè m’obligarà a pensar per què no vam fer el que havíem d’haver fet”. Trobo que, a banda de fer aquest exercici, el que cal és que això no es repeteixi.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.