Joana Bértholo: “Escriure sempre és problemàtic, però els problemes de la ficció m’agraden més”

Imagineu-vos a Ortega y Gasset desdoblat en dos homes que passegen per Lisboa mentre exploren espais de pensament i existència. Gasset li diu a Ortega que ens oblidem massa que l’home és impossible sense imaginació, i Ortega li respon que abans de ser realitat, la vida és inevitablement ficció en la imaginació de l’home que la concep. I Gasset afegeix: Occident és una ruïna des del cubisme, l’economia i el feminisme! Això passa a Una passejada dominical, un dels divuit contes d’Inventari de la pols, de Joana Bértholo. Després de llegir-la es fa difícil entendre per què aquesta escriptora portuguesa encara no s’havia traduït. Ara els lectors en llengua catalana estem de sort: Godall Edicions ha tingut l’encert i la valentia de publicar aquest magnífic llibre, que es presenta com la primera traducció de l’escriptora portuguesa no només al català, sinó també a qualsevol altra llengua.

Joana Bértholo defuig etiquetes i transita diversos gèneres. Ha publicat novel·la, contes, teatre i assaig. Inventari de la pols sorgeix de l’impuls d’acostar-se a la figura de René Bértholo, parent llunyà de l’autora, un polifacètic artista que va fugir de la dictadura de Salazar i va instal·lar-se primer a París i després a Munic juntament amb altres pintors i artistes com Lourdes Castro, Costa Pinherio o Guilherme Lopes Alves. L’escriptora reivindica la filosofia d’una època en què l’amistat era un metodologia del tot vàlida per produir art. «Si hi ha alguna cosa que ens pot captivar de totes les coses sorprenents que aquesta generació va fer mentre col·laborava, la més captivadora és la manera que tenen de fer art, com aquell qui va de vacances». Amb Inventari de la pols, Joana Bértholo col·loca René Bértholo al centre i l’escriu des de tantes perspectives i formes com arriba a imaginar. El resultat és un artefacte híbrid, lliure, experimental, viatger, boig i eclèctic, com ho era René Bértholo. Un cant a una forma d’entendre l’art i la vida, un «esclat eufòric de possibilitats».

El llibre s’estructura en divuit contes que es titulen com les 18 pistes de l’únic disc gravat per René Bértholo, Um argentino no deserto, la seva incursió singular a la música electrònica experimental. Inventari de la pols està fet de presències i absències on tot significa: els contes, la música, les cites, les pintures, les evocacions artístiques… capes i capes que il·luminen noves perspectives d’una vida. Perquè, què és una vida? Com representar-la?, es pregunta l’autora. I de la pregunta en fa escriptura. N’hem parlat amb ella.

Llegint el llibre m’he adonat del poc coneixement que tenim dels artistes portuguesos. El cercle d’artistes avantguardistes que evoques és molt poc conegut aquí. I tinc la sensació que amb la literatura també ens passa. No sortim de Pessoa, Saramago, Gonçalo M. Tavares…

És recíproc, a nosaltres ens passa el mateix. Hi ha poca disposició a eixamplar el coneixement i descobrir altres veus, més enllà de Javier Marías o Pérez Reverte. Som dos països veïns que es donen l’esquena. Pessoa, Saramago o Gonçalo M. Tavares són grans figures consagrades, i en canvi allò més viu de la literatura portuguesa no us arriba. Crec que aquest fenomen es dona amb tota la cultura en general. A mi m’interessa molt el flamenc i a Portugal arriba molt poc. I mira que Lisboa és una ciutat molt musical. Tinc la sort que visc a poques hores de Sevilla, però sorprèn aquesta proximitat i aquesta distància a la vegada.

És la primera vegada que es publica una traducció d’una obra teva, i ha estat en català. Havies tingut contacte amb la llengua abans del projecte?

Sí, tinc amics catalans. Sempre m’havia imaginat que primer em traduirien a l’anglès o el francès, però m’agrada que hagi sigut al català, i el procés ha estat molt bonic!

Com ha anat?

Tot plegat ha estat una cadena d’afectes, una constel·lació de dones fantàstiques amb qui hi tinc un deute. Beatriz Ribeiro, la directora de l’Institut Camões de Barcelona es va interessar per la meva obra i va encarregar traduir alguns contes. El conte Tant de bo sabés què demanar va publicar-se a Paper de vidre. A partir d’aquí (i en part gràcies a l’entusiasme de la Tina Vallès), l’editora de Godall edicions, Matilde Martínez, va llegir-se  lnventari de la pols i es va engrescar a publicar-lo. He tingut la sort de tenir una traductora molt professional, la Mònica López Bages, que ha treballat el llibre amb amor i amb tota la meva complicitat, i de trobar una editora que hi confiï i faci una aposta de risc, com la Matilde Martínez. No és fàcil que tot això conflueixi.

Inventari de la pols gira al voltant de la figura de René Bértholo. Quina va ser la teva relació amb l’artista i com va sorgir la necessitat d’escriure el llibre?

És un parent llunyà, no el vaig arribar a conèixer en vida. La meva família i la seva no tenien cap relació. Jo vinc d’una família de classe treballadora sense educació artística. En canvi, a la branca de la família de René hi ha hagut artistes. Coneixia la seva obra però no vaig interessar-me per ell fins que ja era mort. Amb René hem tingut una vida similar en alguns aspectes, la nostra trajectòria artística està lligada a l’element del viatge, per exemple. En canvi, si ens fixem en altres aspectes hem viscut realitats molt diferents. Les seves circumstàncies històriques, marcades per la dictadura, no tenen res a veure amb les meves, i la forma de fer art comunitària del cercle d’artistes de René s’ha perdut amb la tirania del mercat. Jo volia fer un exercici d’entendre una altra època, entendre com una generació d’artistes transmet el patrimoni a la generació següent i portar-ho a la meva narrativa. Tinc tendència a unir coses aparentment diferents i a buscar sincronicitats i al llibre he fet aquest exercici. Per exemple, René torna a Portugal el mateix any que vaig néixer, i aquesta coincidència em sembla estimulant. 1982 és l’any que tots dos arribem a Portugal! M’interessa marcar aquests punts on les nostres vides es toquen. De fet, oficialment la família de René i la meva són dues famílies separades perquè les lletres dels nostres cognoms no coincideixen, el seu s’escriu amb una «h» i el meu, originàriament no. Tot i que l’he adoptat.

D’aquí sorgeix el darrer conte del llibre. El fado del mar. La història d’un so mut, que explica la història d’una nena que vol una “h”.

Jo volia unir les dues famílies. Vaig fer un treball d’arxiu però no vaig trobar cap resposta als papers oficials que justifiqués aquesta diferència entre els nostres cognoms. Per tant, vaig decidir fer el gest d’unir-los en un conte. És una lletra màgica que em porta a la part artística de la família.

He treballat l’escriptura seguint algunes tècniques pictòriques, com el cubisme. Col·loco René Bértholo al centre i faig l’exercici de veure’l des de moltes perspectives.

El projecte del llibre comença amb un procés d’arxiu i documentació.

Sí, van ser anys d’investigació i moltes entrevistes a artistes i coneguts de l’entorn de René. El llibre va tenir un temps molt llarg de gestació, del 2012 fins el 2015. De fet, inicialment vaig plantejar-lo com una biografia novel·lada o un relat històric amb alguna pinzellada de ficció. Però a mesura que avançava el procés i m’anava impregnant de la vida i l’obra de René, tan lliure, tan boja, tan al seu aire, vaig entendre que jo també havia de fer-ho a la meva manera i que havia de preservar la llibertat. I vaig entendre que en realitat el que jo volia era escriure ficció! L’artefacte que n’ha sortit ha estat fruit d’aquest procés gradual i ha agafat forma amb el mateix procés. Al final, el material d’estudi és el que em va revelar què era el que jo volia fer, i això no vaig saber-ho fins que l’estudi estava molt avançat.

També hi ha les músiques. Els títols dels contes es corresponen als noms de les cançons de l’àlbum Um argentino no deserto, de René Bértholo.

És un disc composat per una màquina que el mateix Réné va construir. Un aparell enorme amb mecanismes per produir sons (més aviat sorolls!). Ell en deia la Makina, amb “k”. Va ser l’únic disc que va gravar. És una música experimental electrònica minimalista dels anys seixanta que no casava gaire amb tot allò que jo estudiava sobre René, però volia que no es perdés perquè és una magnífica mostra de la seva llibertat creativa.

Com a lectora he fet l’exercici de llegir els contes escoltant les cançons i he intentat buscar-hi relacions. No sempre m’ha funcionat, però és estimulant.

La relació entre les cançons i els contes la tenia al cap en tot moment, però cadascú pot fer les seves interpretacions. De fet, no és necessari que el lector escolti les cançons, si no li ve de gust. La seva presència també em servia de mecanisme per mantenir-me lliure i no estar massa lligada a la Història, als fets. La meva voluntat va ser en tot moment escriure al servei de l’art i la imaginació. No va ser fàcil perquè durant el procés vaig fer moltes entrevistes a artistes i persones del cercle de René Bértholo, i vaig acabar creant moltes expectatives. Va arribar un moment que sentia cert pudor d’haver demanat tant de temps a la gent i tenia por que s’enfadessin amb mi quan veiessin el resultat, que s’allunya d’una biografia convencional.  Els fragments separadors entre conte i conte que donen informació d’algunes obres d’art i els seus creadors serveixen com a connexió amb la realitat, són un dels fils que connecten en tot moment amb René i els artistes que s’evoquen al llibre. Amb els contes, en canvi, me’n vaig molt lluny, però de seguida torno a la realitat, i aquest trajecte es fa d’anada i tornada contínuament.

Quan parles de persones reals als llibres es generen moltes expectatives. Ara amb la traducció al català estic alliberada d’aquesta pressió i m’agrada molt.

Malgrat el fil conductor, els contes són molt diferents entre ells, tant en l’estil com en la forma.  Hi ha contes filosòfics, contes absurds, contes fantàstics… D’on sorgeix la forma de cada conte? A partir del paratext, és a dir, a partir de les obres d’art amb les que dialogues? A partir de les músiques? Dels epígrafs i les cites de René Bértholo que apareixen abans de cada conte?

De tot plegat. En alguns casos m’inspirava l’obra de René i en altres era l’artista que acompanya el conte el que m’inspirava. Per exemple, en el cas del conte que relaciono amb Paul Klee tenia molt clar que havia de parlar de la sinestèsia, per la forma com el pintor treballa amb el color. Però intento anar molt en compte a l’hora de fer afirmacions d’aquesta mena perquè no plantejo el conte com a assaig o instrument al servei del llibre sinó com un fi en si mateix. Cadascun dels contes del llibre funciona de forma autònoma. A mi el conte com a forma literària m’agrada molt. El que sí que és cert és que a tot el llibre hi ha un joc d’experimentació amb formes literàries. De fet, no és la primera vegada que experimento diverses formes d’escriptura. Tot el que he publicat fins ara és molt diferent entre si. M’agrada provar com s’arriba als llocs des de diversos angles.  

I també ets eclèctica pel que fa als gèneres. Has publicat novel·la, teatre, contes…

Sí. El meu mitjà artístic és la paraula, no soc escriptora d’un sol gènere. Fins i tot les quatre novel·les que he publicat són molt diferents entre elles. La novel·la Ecologia està escrita a partir del fragment, una mica a l’estil de Gonçalo M. Tavares. En canvi, la darrera novel·la que he publicat, A história de Roma, és un flux de pensament en primera persona. Hi ha lectors que em diuen que perceben la mateixa autora darrera la meva escriptura, que noten les meves marques. Jo diria que formalment no tinc un estil propi, segurament el que m’és més propi és una manera de mirar, tot i que ni jo mateixa estic encara en condicions de definir-me en aquests termes.

Com a lectora se t’obren moltes possibilitats i van apareixent eixos on agafar-te. Els contes, les músiques, les referències a les obres d’art…  

M’agrada deixar espai perquè el lector explori i faci el seu camí. L’obra permet múltiples interpretacions i pot llegir-se en moltes direccions. Quan parlo amb els lectors descobreixo nous aspectes dels meus textos. També he treballat l’escriptura seguint algunes tècniques pictòriques, com el cubisme o la perspectiva. Col·loco a René Bértholo al mig i faig l’exercici de veure’l des de totes aquestes perspectives. Com va fer Cézanne amb el mont Sainte-Victoire, pintant-lo repetidament durant molts anys i experimentant noves tècniques. Es tracta de fer moltes aproximacions a un mateix objecte.

De fet, la teva formació universitària és artística, no és literària. Ets llicenciada en Disseny i Comunicació per la facultat de Belles Arts de Lisboa i Doctora en Estudis Culturals per la Universitat Europea Viadrina (Alemanya).

Des de petita que tinc una pulsió artística. Jo volia ser artista, el problema va ser escollir una forma d’expressió. Vaig passar per moltes fases. Tan aviat volia ser fotògrafa, com pintora, com cineasta, però sempre m’encaminava cap a formes artístiques visuals. No va ser fins als vint-i-dos anys, quan estudiava disseny gràfic a la facultat de Belles Arts, que vaig prendre consciència que l’escriptura podia ser la meva forma d’expressió. I vaig adonar-me’n gràcies a alguns professors que em van fer veure que jo ho passava tot per la narrativa. Quan havia de crear un logotip, jo acabava acompanyant la imatge d’un llarg discurs sobre el concepte. Fins que em van dir: «oblida’t de la representació de la imatge, ves al text, presenta un text!» I el meu projecte de final de carrera va ser un text que va acabar seleccionat per un premi i el van posar a la categoria de literatura. Aquí va començar a canviar la meva perspectiva.

I vas començar a veure’t com a escriptora.

Fins llavors no m’havia imaginat que podia ser escriptora. No considerava la meva escriptura com a forma artística perquè estava massa a prop del pensament. També és veritat que em faltaven referents. Jo llegia homes de mitjana edat: Saramago, Vérgilio Ferreira… també coneixia autores com Agustina Bessa-Luis o Lídia Jorge, però no les veia com a referents, les veia lluny de mi. Ara això ha canviat molt, hi ha moltes escriptores joves amb molt talent que poden publicar a Portugal. No vaig projectar-me mai com a escriptora i no m’ho vaig creure fins que no van arribar els premis, que em van ajudar molt. Fins aleshores m’imaginava a mi mateixa en el marc de les arts visuals, que de fet no he abandonat, segueixo sentint-me dissenyadora gràfica.

L’escriptura no deixa de ser una altra forma de crear imatges.

Exacte. I també he agafat molta metodologia de les arts visuals. En el disseny gràfic, quan tens una idea li dius “problema”. A partir d’aquí, fas una recerca de tot allò que s’ha fet o s’ha dit al voltant d’aquest problema. Aquesta és la metodologia que segueixo de forma instintiva a l’hora d’escriure: el primer que faig quan tinc una idea és buscar allò que hi ha o que s‘ha fet al voltant d’aquesta idea. Resolc problemes formals. I també me’n vaig molt a la teoria. No és un mètode gaire pràctic, de vegades em demanen que escrigui un paràgraf sobre alguna cosa i jo necessito llegir-me cinc llibres per poder-lo escriure!

En alguns contes tematitzes el procés d’escriptura. Al conte Mira, la protagonista és seleccionada per anar a una mena de torre a escriure i pateix un bloqueig fins que surt de la torre i pot accedir a parlar amb la imaginació i la memòria, que apareixen encarnades com a germanes. Al conte filosòfic Una passejada dominical també hi ha una reflexió al voltant de la dicotomia realitat-imaginació. Per tu l’escriptura és una tensió entre aquests pols?

Aquests contes són una bona metàfora de com entenc l’escriptura i el procés creatiu, i a la vegada són també un homenatge a totes les persones amb qui em vaig entrevistar, amb qui em sento en deute. És una manera de demanar perdó entre línies a la gent que esperava una biografia convencional. Quan parles de persones reals als llibres es generen expectatives. Ara amb la traducció al català estic alliberada d’aquesta pressió i m’agrada molt. Tot i que he de reconèixer que la pressió estava més dins el meu cap que a cap altre lloc. Amb aquests contes intento transmetre el missatge que es pot dir molt de la vida d’algú sense dir-ho tot, i a través de les formes més inesperades.

Aquesta idea ens queda força clara des del començament del llibre. L’epígraf inicial és una citació que afirma que en la biografia no es tracta de fer reviure el biografiat, sinó d’oferir-ne una perspectiva vital que anteriorment no teníem.

És una cita del teòric Antonio Horta Fernandes sobre la biografia i la teoria de la història en Ortega y Gasset. M’hi vaig sentir molt retratada. Abans d’escriure vaig llegir molt sobre el problema de com representar una vida i sobre com definir una vida. Em va interessar el pensament d’Ortega y Gasset, la seva visió de la vida com a correlació entre el jo i les circumstàncies. Per això hi ha un conte on el filòsof es desdobla i Ortega té una conversa amb Gasset al voltant de totes aquestes qüestions. Però jo no ho escric com un assaig filosòfic, en parlo des de la ficció. La ficció és la meva forma d’acostar-me a la vida de René Bértholo i tot aquest grup d’artistes. Jo em dec a la imaginació. Algunes de les persones del cercle de René van dir-me que si l’hagués conegut hauria entès que ell no volia un homenatge. Era un antisistema, i quan va tornar a Portugal després de la restitució de la democràcia se’n va anar a viure a l’Algarve, es va allunyar voluntàriament dels circuits artístics de Lisboa i de la lògica mercantilista de l’art que s’estava imposant. La fotografia de la coberta de l’edició en català capta molt bé el seu esperit. Era un viatger lliure, un juganer, un bufó. I quan me la miro em fa sentir bé, tinc la consciència tranquil·la d’haver-lo evocat d’aquesta manera, encara que al capdavall li faci una mena d’homenatge.

I al final van rebre bé el llibre les persones del cercle de René Bértholo?

Sí, crec que sí. Alguns artistes que vaig entrevistar i que apareixen al llibre van morir abans que es publiqués, com el pintor Antonio Costa Pinheiro, va ser una llàstima. Una cosa molt bonica que va passar amb la publicació del llibre és que molts lectors van descobrir artistes portuguesos que no coneixien. Abans m’has dit que teniu desconeixement de la cultura portuguesa, però molts dels artistes que apareixen al llibre tampoc són coneguts a Portugal. Lourdes Castro és molt coneguda però hi ha altres noms que es coneixen poc, i per mi ha estat una forma de reivindicar-los.

I com va ser la recepció del llibre per part del públic general?

És curiós perquè moltes persones van llegir-lo com una novel·la. Introduir contes és difícil a Portugal. Quan es promocionava com a recull de contes no generava tanta expectativa o bona acollida. Jo parlava a tot arreu del meu segon llibre de contes, i tot i així sovint es llegia com a novel·la. Fins i tot va sortir una ressenya a O jornal de letras que deia “Una de les millors novel·les de 2015”! I  jo: «novel·la? Són contes!».

Vull un lector sobirà. M’agrada que el lector escrigui amb mi i prengui decisions. Són decisions que no són meves, jo faig plantejaments.

A l’hora de plantejar la forma del llibre, on combines text amb imatges i diversos codis de llenguatge, t’has inspirat en algun referent literari?

La inspiració no ha vingut tant de la literatura com de l’art i de tot aquest univers que envolta la figura de René Bértholo. Però és cert que quan escrivim anem carregats amb totes les nostres lectures prèvies. A inventari de la pols hi puc veure influències de George Pérec, Cortázar o el Laurence Sterne de Tristram Shandy, més per l’actitud d’aquests autors que no per les obres en si. Si no hagués llegit aquestes llibres s’haurien reduït les possibilitats de fer aquesta proposa formal. Però la inspiració em va venir en primera instància dels artistes.

Com a lectora se’t disparen estímuls constantment. Jo he fet una lectura amb interrupcions musicals i amb internet al costat per investigar tots aquests artistes i activistes que apareixen al llibre.

Vull un lector sobirà. M’agrada que el lector escrigui amb mi i que prengui decisions. Hi ha persones que només volen llegir els contes i no li interessen les parts on parlo d’obres d’art, o no volen cap interrupció en la lectura. I d’altra gent que se’n van lluny escoltant les músiques i buscant informació de les obres d’art i després tornen al llibre i van fent anades i tornades. Són decisions que no són meves, jo faig plantejaments i m’encanta que el lector decideixi el seu recorregut. Cada conte et dona una clau per entendre el llibre i per acostar-te a la vida i obra de René Bértholo, però també funciona de forma autònoma.

Hi ha un conte molt divertit, Els grills, on inventes posts de Facebook protagonitzats pels activistes del maig del 68 (Pascal Bernard, Geraldine Malraux…) i fas una proposta gràfica amb textos i imatges.

Sempre es parla d’aquest conte com un simulacre de com hauria sigut el maig del 68 si hi hagués hagut Facebook, però la meva proposta és més borgiana i absurda, i cal estar atents a la nota introductòria per captar-ho: no es tracta d’un exercici d’imaginar-me què hauria passat si hi hagués hagut Facebook, sinó que plantejo que hi havia Facebook en un temps paral·lel, però l’únic que n’ha quedat és la meva traducció, i és un temps literari impossible.

El llibre també està fet d’absències. Les obres d’art que cites no es mostren, no hi ha cap imatge, però en canvi sí que hi podem veure un requadre buit. Com si algú s’hagués endut el quadre i en quedés una ombra. El conte Les campanes de Ribeiro de Álamo parla de la història d’amor entre dues ombres. Aquest conte és la clau per entendre aquestes absències?

El conte dialoga amb l’obra de Lourdes Castro, la companya de René Bértholo. Treballava amb ombres. Té una obra on dibuixa sobre un llençol amb un fil el contorn dels cossos d’una parella damunt d’un llit. Aquesta obra em va inspirar a imaginar-me qui eren aquella parella i per què seguien junts. I vaig imaginar-me que seguien junts perquè les seves ombres estaven enamorades. La imatge del llit amb les absències, que és la imatge final del conte, té molt a veure amb tot el llibre, fet d’evocacions.

Ja han passsat alguns anys des de la publicació a Portugal d’Inventari de la pols. Quins han estat els teus projectes més recents?

Al setembre de 2022 va sortir la meva darrera novel·la, A História de Roma, i encara estic immersa en la promoció. També he escrit un conte llarg que planteja una dicotomia mental entre allò natural i allò artificial a través de la història d’una dona que camina per la ciutat. I en breu sortirà la meva primera obra de no ficció, un llibre sobre la meva experiència com a atleta de triatló d’alta competició quan era adolescent. Ha estat un repte escriure una experiència personal. Fins ara havia fet ús de la primera persona amb alguns elements extrets de la meva vida, però sempre ficcionada. El problema de la veritat ha estat molt difícil d’encarar. Saber que les persones que convoco estan vives és esgotador i apareixen dilemes morals i ètics. No dormia. Amb aquest llibre he entès de forma definitiva que em moc millor en el terreny de la ficció. Escriure sempre és problemàtic, però els problemes de la ficció m’agraden més. I em deixen dormir!