Innovació ciutadana

Des del Pla de Cultures de l’Ajuntament de Barcelona s’està realitzant un cicle de debats al voltant del disseny col·laboratiu i de proximitat de polítiques dins de l’àmbit cultural. El Cicle Proximitats vol facilitar un espai pel diàleg amb els sectors i la ciutadania. El debat sobre “Innovació Ciutadana” dins d’aquest cicle va tenir lloc el passat dimecres 27 d’abril a l’antic Canòdrom Meridiana, convertit recentment en un Parc de Recerca Creativa. La taula reunia quatre actors en projectes de participació ciutadana per a la transformació de la realitat i l’entorn, en relació als camps de la cultura i l’educació. Des de l’Ajuntament se’ls havia demanat que parlessin sobre què pot fer aquesta institució per facilitar i generar accions d’innovació ciutadana. Els diferents col·lectius van esbossar les característiques bàsiques d’aquest tipus de projectes des de la presentació d’experiències en projectes propis. Partint dels seus resultats van provar de donar resposta a la qüestió plantejada per l’Ajuntament.

Quan parlem de projectes de participació ciutadana parlem de “co-creació” – seguint el terme usat per Lluís Sabadell, de Cocreable. La co-creació és la creació col·lectiva basada en la cooperació i la col·laboració. Però de què parlem quan parlem de “cooperació”? Des de la taula es va mencionar repetidament a Richard Sennett, sociòleg i historiador nord-americà. Ell defineix la cooperació com la combinació entre l’habilitat cognitiva de l’experimentació, i l’habilitat social de la comunicació. Experimentar i comunicar, aquests són els dos elements clau.

Aquest tipus de pràctiques van de la mà d’una manera diferent de pensar el ciutadà, que deixa de ser només usuari per passar a ser actor de la seva ciutat. Per a fer-ho, es vol que prengui consciència que pot participar en la transformació de la seva realitat i la de la ciutat que habita. Lluís Sabadell de Cocreable ho té molt clar: els agents s’han d’involucrar en el projecte de principi a final per tal que la participació sigui real i el ciutadà senti seu el resultat, el que farà que se’n responsabilitzi. N’és una mostra molt interessant el projecte impulsat des de Cocreable per a la co-creació del pati de l’Escola Castellum de Sant Julià de Ramis (Girona). Alumnes, familiars, l’Aula de Formació d’Adults (AFA) i l’equip docent van treballar durant dos cursos escolars mitjançant quatre fases: conèixer, co-crear, construir i celebrar. La involucració dels diferents agents en el procés va fer que respectessin i sentissin seu el resultat. Aquest va ser tan satisfactori que un gran nombre d’escoles han repetit la iniciativa, ajudant-se de la Guia de co-creació per a escoles elaborada a partir d’aquesta primera experiència.

I on queda la innovació? José Luis de Vicente, de Zzzinc, va apuntar de manera molt encertada que “innovació” és un terme molt connotat. Si n’agafem el significat etimològic, “innovar” és introduir una cosa nova. En l’actualitat, està fortament lligat a la dinàmica de creixement i progrés tecnològic i econòmic del sistema neoliberal. Així doncs ens hem de preguntar què entenem per innovació en relació a la ciutadania i als processos cooperatius. Què vol dir en aquest àmbit introduir una cosa nova? En el sentit mencionat per Ramon Parramon d’Idensitat, que remetia de nou a Sennett, innovació es pot entendre com a reparació dinàmica: aquella que no busca el reestabliment d’allò anterior sinó que dóna lloc a alguna cosa nova. Com mostren els diversos projectes realitzats en aquest sentit, és fonamental entendre la innovació no des de la productivitat sinó des de la creació de xarxes de cooperació que donin resposta a les necessitats dels diversos col·lectius dins la ciutadania. Per tant, no es tracta de cercar la homogeneïtzació sinó de fer visibles els conflictes i buscar espais comuns de reflexió i actuació. Molts d’aquests projectes busquen facilitar la trobada entre col·lectius i àmbits abans inconnexos, com és el cas dels projectes d’Idensitat, que uneixen professionals de l’àmbit artístic amb diferents col·lectius socials.

Aquest és també el cas dels projectes de Raons Públiques, una cooperativa d’urbanisme. Lucia Zandigiacomi va presentar el projecte que han dut a terme al barri d’El Coll-Vallcarca. El projecte vol potenciar la comunicació entre els alumnes de l’Escola Montseny i el teixit del barri, així com la vinculació i el coneixement dels alumnes respecte els diferents espais del barri. Per fer-ho, els alumnes han elaborat una col·lecció de cromos on consten espais del barri que han escollit prèviament. Per adquirir-ne de nous han de respondre preguntes sobre aquests. En la xarxa de distribució dels cromos s’han implicat comerços del barri així com altres centres educatius. El projecte està en marxa i està previst que s’estengui a altres escoles del barri.

Pel que fa al treball fet des de les escoles és significatiu el cas de l’Escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana, tal com va explicar la seva directora Noemí Rocabert. En un barri dividit per dues onades d’immigració, des de l’escola es va aconseguir trencar amb la dinàmica d’incomprensió i incomunicació dominant. Per mitjà d’un procés de recerca estadística i antropològica, els infants van poder comprendre que allò que els unia era major que el que els separava. La resolució de conflictes a l’escola va tenir un resultat molt significatiu fora del centre escolar. En aquest sentit, Rocabert assenyala la necessitat de donar importància a l’escola com a agent de canvi.

La pregunta que segueix és: què passa quan un model de cooperació o autogestió prova de ser institucionalitzat? Quin ha de ser el paper de l’Ajuntament en aquest tipus de processos? Des de la taula i des del públic es van mencionar algunes idees a tenir en compte. Primer de tot, és indispensable que tant l’Educació com la Cultura siguin considerats eixos públics estratègics. L’Ajuntament, com a tal, ha d’oferir un marc en què els ciutadans puguin assumir un paper actiu impulsant i participant en projectes com els mencionats. El paper de l’Ajuntament en aquests projectes hauria de ser de suport tant administratiu i de coordinació – involucrant figures locals ja existents – com econòmic: la qüestió de l’escassedat de les subvencions va aparèixer repetidament en el debat. Un suport que permeti que els projectes no acabin sent experiències anecdòtiques sinó duradores i enriquidores, que puguin anar canviant i adaptant-se a les necessitats de la ciutadania. Per últim, es va parlar de la falta de visibilitat que tenen aquests projectes subvencionats un cop realitzats.