In memoriam Montserrat Franquesa

Fa una setmana ens va deixar la traductora i professora Montserrat Franquesa Gòdia als 55 anys, víctima d’un càncer. Nascuda a Lleida l’any 1966, la Montserrat havia traduït del grec i l’alemany i era professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. També havia treballat molt per la divulgació de la tasca de traduir des de la revista digital Visat, de la qual era cap de redacció, juntament amb Quim Gestí, des del 2017 i darrerament havia emprès la tasca de redactora en cap de la revista Kataluna Esperantisto, de la qual aquest passat mes de juliol es va publicar un nou número que inaugurava una sisena etapa d’aquesta publicació.

En un article publicat a Núvol, la Montserrat expressava així el sentit que tenia per ella l’esperanto: “El respecte a totes les llengües es basa a considerar-les totes igual de dignes, totes expressen el pensament humà i cadascuna una manera diferent de veure la realitat. La base de l’estima a totes i a cadascuna de les realitats sustenta l’equilibri lingüístic, ens fa lingüísticament sostenibles. Parlant esperanto hom transmet respecte a la llengua materna de l’altre, no n’imposa cap de pròpia sinó que en fa servir una de neutral”. 

Òscar Puig, president de l’associació catalana d’esperanto, ens diu que la propedéutica de l’esperanto, après per tradició familiar, li va facilitar l’aprenentatge d’altres llengües, com el grec o l’alemany, en les que va excel·lir professionalment.

Franquesa traduïa del grec des de finals de la dècada dels 90. Va publicar la traducció de L’amor va arribar un dia tard, de Lilí Zografou (Pagès, 2000). Des de L’emprova del vestit de núvia, de Dora Giannakopoulou (Edicions de 1984, 2003), va treballar conjuntament amb el seu company, Quim Gestí. Junts van traduir al català, altres autors grecs com Giorgos Viziinós (Contes, Edicions de 1984, 2006) , Soti Triandafílou (La fàbrica de llapis, Edicions de 1984, 2004) i, des del 2007, Petros Màrkaris, de qui han traduït una dotzena de títols al català, entre els quals hi ha Amb l’aigua fins al coll, Mort a Istanbul i Offshore. També van traduir al català –en aquest cas del francès– el fonamental Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal (Edicions de 1984, 2008), gràcies al qual es van normalitzar més de tres mil noms propis en català provinents del grec. Josep Cots, editor de 1984, que li va encarregar aquesta darrera traducció, ens diu que “la Montserrat era una persona molt acollidora, competentíssima en la seva feina, sabia molt de tot”.

A més de la tasca com a traductora del grec, Montserrat Franquesa va traduir també de l’alemany, autors com Sebastian Haffner (Observacions sobre Hitler, Edicions de 1984, 2004) o Joseph Roth (Històries d’exili, Pagès, 2020).

La traducció ja havia marcat la seva recerca doctoral. La Montserrat s’havia doctorat en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre els primers quinze anys de la Fundació Bernat Metge (La Fundació Bernat Metge, una obra de país, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013). L’escriptor Raül Garrigasait explica que la recerca de Franquesa sobre la Bernat Metge ha estat molt important per a La Casa dels Clàssics: “Ningú no s’ha endinsat com ella en els arxius de la casa ni els ha estudiat amb tant de rigor. Tenim la seva tesi doctoral sempre a mà, per quan necessitem fer alguna consulta: d’alguna manera, doncs, sempre tindrem la Montserrat a la vora. Diria que encara la veig entrar a les oficines antigues de la Bernat Metge, a Via Laietana 30, sempre somrient i plena d’energia. La seva empenta era tot un exemple”, diu Garrigasait.

Monsterrat Bacardí, companya de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, destaca que Franquesa era una col·lega incondicional, tant treballadora com divertida, i una  professora excel·lent i versàtil, molt valorada en tots els nivells pels alumnes: ESO, batxillerat, grau, màster i doctorat. A la universitat, feia classes de matèries diverses: des d’història de la traducció a la traducció de l’alemany i grec modern. “Des del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) de la UAB, va fer tots els papers de l’auca: des d’organitzar congressos fins a portar de casa les aigües dels ponents”, recorda Bacardí. 

Àngels Gregori, presidenta del PEN català, destaca la feina de Franquesa al capdavant de la revista Visat que codirigia amb Joaquim Gestí. “No tenia horaris, la seva tasca en el camp de la traducció era d’una vocació total. Traduir és un acte de generositat, i tant en la seva tasca personal com a través de l’equip de la revista, sempre encomanava entusiasme i rigorositat fins a uns límits insospitats, construint a tothora ponts de diàleg respecte a d’altres llengües. A més de ser una treballadora incansable i exhaustiva, era divertida, sempre estava de bon humor i predisposada a ajudar amb tot els altres”, diu Gregori. “La traductora Simona Škrabec també recorda aquella llum que ella sempre tenia, la capacitat d’entusiasmar la gent i fer tot de coses interessants i difícils que ningú altre es veia amb cor de fer”.

Franquesa també havia estat fundadora i membre de la Junta de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes. “Era una persona d’una aguda intel·ligència i d’una extraordinària sensibilitat; encomanava el seu profund vitalisme a tothom que la tractava”, ens diu Jaume Almirall, president de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes.

Franquesa també era membre de l’Associació de Professors d’Alemany de Catalunya. Jordi Jané Lligé, company del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, amb qui Franquesa havia estat organitzant fins poc abans de la seva mort diversos actes dedicats al centenari del naixement del dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt, ens explica que la Montserrat era conscient de la gravetat de la seva malaltia, però “preferia projectar les seves energies en allò que era la seva passió predilecta: moure coses, moure gent, promoure, generosament, l’intercanvi i el coneixement en el món de la literatura, les llengües i la cultura en general. És aquesta la imatge que me’n queda, és la imatge que ella volia que en tinguéssim, i sens dubte la que ens serveix de model a seguir”.

El poeta Francesc Parcerisas li ha dedicat aquest poema arran de la seva mort.

In Memoriam M. Franquesa

¿Aquest ocre i aquest roig
que la tardor acotxa, què són
sinó la llum de les barques al juny,
el so clar de la campana,
les rialles dels joves als camps,
o la magrana que ara t’omple la mà?
La sang que ens taca el cor és,
gra a gra, la vida que has fet plena.