Guia per a llegir Josep Pla

Dir que Josep Pla va escriure moltíssim és quedar-se ben curt. El seu llegat és oceànic, inabastable: en tenim textos de joventut de la dècada de 1910 i d’altres escrits poc abans de morir el 1981, i entremig la seva producció va ser gairebé constant. Com que sóc un planià empedreït que en parla constantment, sovint em pregunten per on començar a llegir-lo. També la Fundació Josep Pla va llançar aquest estiu el repte de fer algunes recomanacions pels novells.

Potser l’única resposta correcta per un nou lector seria aquesta: agafa un volum d’un tema que t’interessi, obre’l per una pàgina a l’atzar i comença a llegir. Si no et convenç, tria’n un altre. No tota l’obra és igualment bona i inspirada, és cert, tot que hi ha una homogeneïtat d’estil i de qualitat força notables, i a tot arreu hi ha la frase brillant i la reflexió per subratllar.

Vagi per endavant que no he llegit tota l’obra de Pla, un projecte vital que necessita unes quantes dècades més, i que segur que em fa saltar algun títol necessari (aquesta tardor he llegit per primer copCabotatge mediterrani, que em sembla fabulós). Apreciaré qui em vulgui corregir els buits. També he descartat fer una classificació de qualitat, i he triat la seqüència cronològica. Tot i això, qui busqui només una llista numèrica pot anar al final.

El senyor del mas (1966-1981)

Són les dues primeres imatges que ens vénen al cap: el senyor gran amb boina i mirada enjogassada que viu al mas de Palafrugell, i els més de quaranta volums vermells de l’Obra Completa de Destino. Pla és un cas únic d’artista que sembla definit per allò que va fer passats els setanta anys. La culpa la té en bona part el mateix Pla, que acompanyat de l’editor Vergés, es va dedicar a aplegar, reescriure i unificar l’estil de tota l’obra anterior, amb la conseqüència que els primers textos van ser trinxats, transformats i esporgats d’atzagaiades i opinions incòmodes. Ara sabem a més que l’OC és plena d’errors tipogràfics, d’articles que no tenim clar qui va traduir, de volums Frankenstein confegits sense solta ni volta, d’absurditats cronològiques i d’absències. L’OC va ser vital per assegurar la pervivència de Pla després de la seva mort, però alhora ens ha ocultat l’autèntica dimensió de l’escriptor.

I això que l’inici no podia ser més espectacular. El quadern gris (1966), el primer volum, és un dels llibres cabdals de la nostra literatura. Pla va fer passar per uns dietaris de joventut allò que eren materials recollits durant més de quaranta anys, tot i que la unitat del text és indiscutible. El llibre s’estructura en dues parts, Palafrugell i Barcelona, amb un interludi cap al final dedicat a Girona ciutat. És tan abassegador (tot i que en cap cas difícil de llegir) que potser no el recomano pels nouvinguts; qui s’hi animi, si us plau que busqui l’edició corregida a càrrec de Narcís Garolera.

Els contes inspirats en els anys de voltar pel continent com a corresponsal van ser reescrits diverses vegades, i van prendre la forma definitiva a La vida amarga(1967), volum VI de l’OC i també publicat per separat. Són narracions meravelloses que barregen la sordidesa de les pensions amb els petits moments d’escapatòria i el retrat dels estadants. La meva preferida, la de la visita d’un famós torero a una pensió madrilenya regentada per una mestressa valenciana.

Un efecte secundari de l’OC és que hi ha textos breus que no es van publicar de manera independent i que fins ara han estat força ignorats, tot i que per sort comencen a sortir a la llum. Cabotatge mediterrani(1971) és la crònica d’un viatge en vaixell fet la primavera de 1956 des de Barcelona fins a Grècia, resseguint la costa. Pla hi barreja les vivències de la ruta amb l’evocació d’uns països que va conèixer de jove, i que han estat transformats per la guerra i la modernitat. El Rellotger de Creixells(1977) és, atenció, una investigació criminal molt sui generissobre el bandoler del títol, l’últim executat a la riba de l’Onyar, i que s’acaba convertint en una reflexió sobre la memòria privada del país.

Finalment he de mencionar Notes del capvesprol (1976), volum XXXV de l’OC, el dietari que Pla va redactar l’any que en complia vuitanta. És un llibre de senyor gran, ple de dèries i de repeticions, on per primer cop hi entra la decrepitud física i el dolor, i que conté algunes pàgines d’una prosa extraordinària – a anys llum d’allò que han publicat alguns xacrosos amb Nobel.

El gran projecte (1950-1965)

Vergés no va ser el primer editor que va treballar de forma estreta amb Josep Pla. Durant els anys cinquanta, i fins que es va llançar per una finestra, Josep Maria Cruzet de l’Editorial Selecta va fer aquest paper, inclòs el primer intent d’una Obra Completa. Aquest període és potser el més fèrtil de Pla: escriu moltes de les seves grans obres, viatja per tot el món (Nova York, Israel, Brasil), i es col·loca sobre l’esquena la responsabilitat de mantenir viva la literatura catalana.

El 1951 publica El carrer estret, la seva novel·la més coneguda. L’arribada del nou veterinari al municipi fictici de Torrelles és l’excusa per fer el retrat d’un poble i presentar-nos una galeria de personatges extraordinària. Els diàlegs impossibles marca de la casa hi són, és clar, i la trama millor no buscar-la gaire, però la força dels retalls de vida, les xafarderies i les excentricitats, fan que sigui un llibre extraordinari.

Les històries marineresvan anar sortint a primers cinquanta, i són potser els textos de Pla que més s’han reeditat, fins i tot en edicions escolars i de caixes d’estalvi. Diguem-ne alguns títols: Contraban, Pa i Raïm, Bodegó amb peixos, Un viatge frustrat… Són narracions molt variades, i la prova que Pla va ser un dels grans escriptors mariners sense allunyar-se gaire de la costa.

Durant els anys de la Selecta, Pla també va començar a escriure els Homenots, els retrats (més que biografies) de catalans notables. N’hi ha de tot tipus, i en general són millors com més va tractar l’homenatjat. Deixeu-me’n recomanar només un: el d’Andreu Nin, el líder comunista que Pla va conèixer durant el viatge a Rússia de 1925. A banda de la manera com desmunta la manera de fer soviètica, l’escena en què intenten cuinar un arròs a la datxaés antològica.

I en aquesta etapa també hi trobem el primer llibre que li vaig llegir: Girona, un llibre de records(1952), que parla dels anys d’institut i em van donar a casa quan tenia dotze o tretze anys. A banda de l’evocació d’una ciutat desapareguda, la descripció divertidíssima dels mestres em va atrapar i em va convertir en un planià de per vida.

Crim i càstig (1939-1949)

Pla torna a Catalunya després de la guerra com a vencedor, però molt aviat descobreix que qualsevol esperança ha quedat anorreada. Tria quedar-se, malgrat unes opcions professionals minses. Mentre el món és en flames, un dels grans periodistes del continent està escrivint articles sobre confitures i llibreres de poble en una revista filonazi – i en castellà, l’única llengua permesa. Tot i això la necessitat comercial hi és, i el 1942 reelabora uns quants articles de Destinoi publica Viaje en autobús, el gran favor de Pla a la literatura castellana, i un supervendes d’una influència immensa. Els efectes del conflicte hi són absents, però la mirada del país continua sent extraordinària.

Amb el sol a l’esquena (1920-1936)

El Pla anterior a la guerra continua sent gairebé desconegut, i un gran filó per explotar. Aquesta etapa de fet en són dues: el període de corresponsal al diari La Publicitat(fins el 1928), que inclou els tres anys d’exili per un article crític amb Primo de Rivera; i, després d’un hivern on s’instal·la a Estocolm amb Adi Enberg, el mecenatge de Cambó i el fitxatge per La Veu de Catalunya. Per desgràcia bona part dels articles periodístics romanen inèdits, i cal anar als arxius de premsa digitalitzada per llegir les seves cròniques de l’ascens del feixisme a Itàlia, la hiperinflació a Alemanya, els Jocs Olímpics de París, o el descobriment a Anglaterra del seu esport preferit, el rugbi.

Però encara més greu, no s’han reeditat els tres llibres que engeguen la seva carrera literària, i que de moment només es troben a les llibreries de vell: Coses vistes(1925), Llanterna màgica(1926) i Relacions(1927), tres bombes perfectament planificades per esclatar al món literari català – i a fe que la barreja de brillantor, impertinència i mala llet van aconseguir l’objectiu.

Els viatges que Pla fa per tot el continent acaben cristal·litzant en diversos llibres, i el més conegut és Cartes de lluny(1928), en què s’enfila fins a Noruega. La descripció que fa de Trondheim, la meva ciutat d’adopció i que retrata com la frontera d’Europa, encara es podria fer servir avui. El text va resistir gairebé intacte les reescriptures de vellesa, fet que no és el cas dels altres volums de l’època. Un bon exemple és Madrid, 1921 (Un dietari), fruit de l’estada com a corresponsal, i basat en uns quants articles de La Publicitat. A l’OC deDestinoha de dissimular amb tristesa el sentiment real que li va provocar la ciutat, i que al text original queda ben clar: el fàstic, representat pel cafè amb llet que beuen funcionaris i opositors. Va passar el mateix amb Viatge a Catalunya(1934), el primer llibre de viatges domèstic, que desplega una gran sornegueria (Sant Sebastià fent miracles vestit de mecànic pels comunistes!), i que va ser totalment transformat.

Però el gran llibre d’aquesta etapa és Vida de Manolo(1928), la biografia en primera persona de l’escultor Manolo Hugué. Per primer i únic cop la veu de Pla desapareix i només sentim l’artista que malviu als carrers de París mentre intenta fer-se un nom. És un text apassionant i descomunal que, per desgràcia, Pla va empitjorar quan el va ampliar després de la guerra; cal per tant buscar alguna de les edicions anteriors.

Obra complementària

Periòdicament surten textos inèdits de Josep Pla, així com la correspondència amb notables del país (Cruzet, Vicens Vives, Gaziel). La tasca de recuperar les versions originals dels llibres i el llegat periodístic encara està per fer, i potser caldria abandonar l’OC de Destinoi engegar una tercera i definitiva obra completa – però d’això ja en parlarem un altre dia. De biografies de Pla n’hi ha unes quantes, tot i que la que hauria de marcar la nostra generació, obra del catedràtic Xavier Pla, roman inacabada.

El llibre més destacat de tot aquest material complementari és Cartes a Pere (Destino, 1996), que recull la correspondència amb el seu germà, sobretot d’abans de la guerra. Aquí hi trobem el Pla més íntim, el que parla de les xicotes, la família, les expectatives vitals i, per sobre de tot, els diners. És difícil de trobar, però pels planians és un volum apassionant i imprescindible.