Ferran Ràfols, #PremiNúvolTraducció per #Moo Pak

Raig Verd ha reeditat Moo Pak de Gabriel Josipovici, traduïda al català per Ferran Ràfols. La traducció de Ràfols va guanyar el Premi Núvol de Traducció.

“No ho sé, va escriure. Només estic disposat a mantenir el que he escrit aquí: la meva vida hauria estat més pobra si no l’hagués conegut i si no haguéssim passejat i parlat junts durant més de deu anys pels parcs i els prats i seguint el riu i els canals de Londres. Em sembla que dic prou.”

Damien Anderson espera les trobades amb Jack Toledano. En Damien rep amb il·lusió les notes en què en Jack li comunica, per mitjà d’una nota escrita, el dia i el lloc de la trobada. En Damien fa el possible per no faltar a cap d’aquestes cites. Sap que aquell dia passejarà, escoltarà, amb prou feines parlarà. Però tornarà a casa amb un sentiment d’amistat ben arrelat i de riquesa adquirida.

Així nosaltres, els lectors de Moo Pak, acompanyant els protagonistes per Hampstead Heath, per Wimbledon Common, per Hyde Park, pel zoo de Battersea Park, per Kensington Gardens o per Holland Park, també callem i escoltem les reflexions múltiples de Jack Toledano, que es van succeint sense aturador al llarg de tota la novel·la. Reflexions sobre el fet de ser jueu, sobre l’exili i l’enyorança, sobre l’art, sobre pensar i escriure, sobre ètica, estètica i epistemologia, sobre llibertat i felicitat, sobre els llocs, Londres per exemple, sobre els anglesos. Toledano salta de la filosofia a la literatura, de la literatura a la música, de l’antiguitat a la modernitat… amb una capacitat sorprenent d’enfilar les frases, d’enllaçar-les sense fractura,  amb una habilitat i una destresa que fan que aquests salts siguin imperceptibles, naturals, com si no poguessin ser d’una altra manera. Com una càmera que va filmant una sola seqüencià sense talls, o com si enfiléssim un collaret de granadura variada però que en la seva confecció final és complet i harmònic.

Podem estar més o menys d’acord amb les opinions de Jack Toledano, a vegades excèntriques, contradictòries i pessimistes, però el viatge el tenim garantit. Ens hi porta amunt i avall, com si anéssim en góndola.

I així és com ens arriba Moo Pak en català, gràcies a la traducció reeixida de Ferran Ràfols, decidida i sense vacil·lacions, de ritme àgil i cadència precisa, com la veu i els passejos de Jack Toledano. Una traducció en què pràcticament res és fora de lloc i on pràcticament tot hi és en la mesura justa.

Un paràgraf de cent setanta pàgines que, lluny de fer-se feixuc i ensopit, discorre d’una manera fluida i amena gràcies, efectivament, al llenguatge viu i dinàmic triat per Ferran Ràfols. Una tria que ens empeny a tirar sempre endavant i poques a vegades a tirar enrere. Aconsegueix que en cap moment la manca d’acció ens faci caure en l’avorriment. Podem parlar d’una traducció sòbria, d’elegància britànica.

“L’art no tenia a veure amb la bellesa ni amb la tristesa, sinó amb la veritat”, que diu Toledano. En aquest cas, l’art de Ferran Ràfols és el que ens permet apropar-nos a la veritat de Moo Pak, i aquestes coses sempre s’agraeixen. Enhorabona!