Estendre les calces o fer assecadora?

Les calces al sol (La Campana) és el debut literari de Regina Rodríguez Sirvent (Puigcerdà, 1983). L’autora cerdana ens presenta la història de la Rita Racons, una noia de vint-i-tres anys que arriba a aquella dolça i recaragolada etapa de la vida en què ens toca prendre decisions. Què faré després de la universitat? Qui soc jo i què m’agrada? No sé qui vull ser, salto! Entre la protagonista de la història i l’autora detectem moltes similituds: totes dues han estudiat psicologia i provenen dels Pirineus, totes dues són atrevides, valentes i prou lliures per emprendre l’aventura d’un viatge que una complirà amb paper i ploma i sense cap reconeixement literari previ, i l’altra, plantant-se sola a l’altra banda de l’oceà Atlàntic i enfrontant-se a la seva gran por: What about english? What about me?

“La llunyania mai havia sigut tan tangible, l’aventura, el pànic.”

Prendre decisions no serà fàcil per a la Rita, i més envoltada d’amor lliure, gintònics, revistes de la Vogue, manuals d’astronomia i cançons d’Antònia Font; i és que viure lluny de casa també representa una lluita constant entre la dicotomia de voler aventurar-se i la gran pregunta sobre si aquest és o no el seu lloc. L’estiu del 2007 la Rita té una assignatura pendent: l’english. Deixant enrere els paratges de la Cerdanya i les festes universitàries de Barcelona, la jove i tendra promesa en psicologia anirà a buscar la resposta a les conjugacions del futur simple fins a Atlanta, a casa dels Bookland, on farà d’au-pair davant de tres nens amb altes capacitats intel·lectuals. El camí cap a la vida adulta que explora la Rita Racons en aquesta novel·la ens embolcalla des de les primeres pàgines amb un llenguatge proper, dinàmic, divertit i molt inspirador. La paciència, la perseverança, l’esport com a eina de socialització, l’educació, la distància i el xoc entre cultures respecte a la vida americana i la catalana són alguns dels temes que planteja l’autora per revelar-nos part de la seva experiència com a au-pair als Estats Units.

Després de llegir aquesta fascinant i provocadora novel·la, hem pogut parlar amb l’escriptora del llibre i preguntar-li sobre el dubte inevitable que ens desperta des de les primeres pàgines, quan diu: “Qualsevol semblança entre els personatges ficticis i reals no és pura coincidència. Què és cert i què no mai se sabrà. Però la veritat és que tampoc és important.” I l’escriptora ens precisa: “Tot el que he escrit en aquesta novel·la és real i jo ho he viscut d’una manera o altra. Això no vol dir que tot el que hi ha escrit hagi passat de veritat. Simplement, he fet com una mena de puzle que s’ha construït a partir de peces formades per sentiments, somnis, persones i escenes viscudes que després jo he reescrit de manera que encaixés en aquesta història literària.”  Conversant sobre la seva vocació d’escriptora i la gran capacitat que té per revestir les línies d’un humor intel·ligent, ens diu: “Hi ha pensaments que només se m’ordenen amb els dits, i hi ha humor que crec que em brilla més escrit que no pas si el digués. Per tant, per a mi, escriure d’aquesta manera és com em sento més autèntica i propera a la meva manera de ser i veure el món.”

L’últim baluard de la intimitat

El que ens ofereix aquesta novel·la va un pas més enllà del fet de brindar-nos estones per riure i aventures americanes, perquè aquest llibre ens regala l’últim espai mental d’intimitat virtual que hem viscut com a societat des de l’any 2007. “Jo vaig escriure aquesta novel·la coincidint amb l’últim baluard d’intimitat com el coneixíem abans que hi hagués internet sense cables o xarxes socials. El poder de la distància com passava llavors, ja no hi és ara en l’actualitat. De fet, em sento molt afortunada perquè penso que ara no et pots allunyar tant de tu mateix com ho podies fer abans. Ja no tenim les mateixes condicions que aleshores, perquè per molt que agafis i marxis a un racó qualsevol o inèdit del món saps l’existència d’aquesta possibilitat.”

En aquest sentit, veiem que la Rita, la protagonista de la història, es passa dies sencers sense poder comunicar-se amb la seva família o bé sense saber res dels seus amics i amigues. En el llibre hi ha una escena en què la seva millor amiga, la Six, li recomana que s’obri un compte de Facebook i ella li respon: “Feisbuc? Què és això?” Estem davant d’un canvi d’era, un moment en què es dona entrada a un nou món tecnològic que ens manté fins avui dia en una realitat interconnectada. La Regina va viure aquest procés de canvi social des del país on s’explotaven per primer cop aquestes noves tendències: “Vaig visitar 32 estats diferents i quan em van ensenyar per primer cop un iPhone a Seattle vaig pensar: on és el teclat d’aquest mòbil? A Catalunya encara no havia arribat tot això i allà començava a veure’s per primera vegada a la vida.”

Oda al pèl

Per mi el pèl és molt important (riu). I m’explico: moltes situacions còmiques que he viscut en l’àmbit local, però també internacional, s’han iniciat gràcies al fet de tenir pèl. De fet, l’escena que es detalla a la novel·la sobre aquell grup de persones d’origen xinès que es queden flipats perquè tinc el braç pelut és del tot certa! Per tant, per a mi, fer menció al pèl era una necessitat, més que res perquè són coses que em defineixen.

Finalment, l’element que endolceix Les calces al sol és l’amor. L’amor per la família que creix progressivament buscant caliu a casa dels Bookland, l’amor fraternal cap als seus, els de casa i la seva estimada guia passional, la iaia; també hi trobem l’amor romàntic i el desamor que és el que l’empeny a travessar fronteres; i per acabar, trobem l’amor consumit i el descobriment sexual. La Rita Racons viurà experiències de tota mena que passen des de l’escena gai d’Atlanta fins a la cultura més profunda i conservadora del sud, però tot i així, sense cap preàmbul ni dissentiment, la Rita no perdrà l’horitzó que l’empeny a buscar resposta a aquelles tres preguntes que es plantejava: Qui soc, què vull i què m’agradaria ser?

“Si el títol és una bestiesa, endavant”

Els capítols tenen un títol especial, divertit, ocurrent, poques vegades t’exposen el tema, tot i que sí que et permeten entreveure cap a on van els trets. ¿Què t’ha empès a escriure títols com  “Machupichote”, “Soc en un vaixell de sardines i el capità em mira indignat” o bé “Parmènides, Empèdocles i l’explosió”? “Quan escrius pots ser absolutament lliure. No hi ha cap llei o norma que em lligui, només l’agilitat. Una de les normes principals que em vaig marcar en escriure aquesta novel·la és que si a mi em fa gràcia, endavant, i si no me’n fa, ho esborro i avall. Era el meu regal. Si el títol era una bestiesa, m’agradava.”

Per què “Les calces al sol”?

Perquè soc una romàntica i perquè m’agrada el contrast. Per una banda, tenim el reconeixement a la meva terra, Catalunya. A Catalunya tenim un tret distintiu molt clar i és que a tots els terrats hi podem trobar roba estesa, ens agrada dedicar temps a les petites coses, estenent roba, per exemple. Contrasta molt amb la manera americana de fer rentadora i assecadora sense perdre ni un segon de la teva vida. El títol simbolitza aquest contrast i la representació d’un moment clau en la història.

Les calces al sol és un homenatge a tota aquella gent que viu o ha viscut l’aventura d’enlairar-se, abandonar el niu i cercar una nova llar. És un llibre escrit per a la gent que s’atreveix a envoltar-se de cares noves, de parlar una altra llengua i aprendre nous costums. Aquesta novel·la està escrita per a la gent que ha patit i gaudit de la distància, sentint que si marxava sempre tindria el poder de tornar, perquè tal com li diu la iaia a la Rita: “Vete que cuando vuelvas te estaremos aquí esperando.