Erri no erra

Quaranta anys després de la dècada del plom italià, a Erri De Luca —les mans d’aquell obrer de la FIAT, militant de Lotta Continua i avui obrer de la paraula— el processen per dir que la voracitat arrogant i superba del TAV a la vall de Susa s’hauria de sabotejar. Se’l jutja per la gosadia de pensar honestament davant les filferrades i les excavadores del poder, enfront dels riscos de l’urani i l’amiant d’un sistema radioactiu. Per aparaular la seva solidaritat —en l’ús legítim i digne de la paraula contrària— davant un llarg conflicte irresolt, injust i desigual, on tota l’artilleria del sistema s’ha acarnissat per esclafar una estesa oposició civil i una arrelada resistència popular. Les elits extractives fent, com sempre, de les seves. Impunement: confonent l’interès privat amb l’interès general, el retrocés amb el progrés, la cartera amb la bandera, el botxí amb la víctima, la salut amb la mort. Abans, calculadament, el poder ja havia esmicolat qualsevol escenari de resolució alternativa, qualsevol possibilitat politicosocial de diàleg i tota opció de respecte a la voluntat popular. És a dir, abans el poder ja havia matat la política, militaritzant les obres i tota la vall. Per poder doblegar la lliure consciència de la gent, trepitjar la determinació col·lectiva de resistir, coaccionar el contrapoder social autoconstituït i violentar els vincles comunitaris que anhelen obstruir la violència implacable del poder. És contra això que la paraula d’Erri s’alça: contra la inèrcia estructuralment violenta d’un poder que rega la terra amb sal perquè res no creixi.

Discrepar, dissentir, criticar, cridar, dir… no pot ser mai il·legal. Emmudits som morts en vida. Però aquest és l’inexistent delicte atribuït a Erri, enjudiciat pel seu compromís intel·lectual, per exercir la llibertat d’expressió —nascuda a batzegades i amb fòrceps per etzibar el que el poder mai no vol sentir— i per denunciar l’impacte ecològic irreversible de la fal·lera desarrollista que ens assetja. Per això —i per tot plegat— no hi ha cap altra solidaritat possible ni major sentit comú que, amb ell i per ell i per tots nosaltres, afirmar-ho i reiterar-ho. A puny i lletra i paraula escrita. Sí: jo també penso que cal sabotejar les obres del TAV. Aconseguir aturar-les. Pensem moltes coses més, no cal dir-ho. Però totes indueixen a la reflexió i instiguen l’aprenentatge que, sempre i sota qualsevol circumstància, cal posar pals a les rodes del poder, prevenir-nos de les seves fuetades, provar d’aturar les tupinades econòmiques del faraonisme de les grans infraestructures, torpedinar l’autoritarisme mafiós de les portes giratòries i autodefensar-nos de cada imposició que menysté la gent, destrossa el territori i hipoteca el futur. Al Cabanyal, a Barcelona World o a la vall de Susa. «Si no ara, quan? Si no nosaltres, qui?», interpel·laria la requisitòria de Primo Levi. De Luca pensa que és ara i que hem de ser nosaltres encara. Des de la memòria, també, de tantes resistències populars articulades en defensa de la comunitat i el territori: Itoiz, Gladys d’Estal, Larzac, el Pla Caufec, l’Horta…

És clar, s’ha dit molt i s’ha practicat poc, però caldrà insistir-hi sempre: la prova de qualsevol cotó garantista és l’acceptació de la dissidència, perquè allà on existeixen delictes d’opinió no hi ha pas cap aixopluc democràtic. De Kafka vam aprendre que el procés és el càstig mateix; de Ionescu, la il·limitada capacitat d’absurd del poder; d’Orwell, el Gran Germà; de Bentham, el panòptic del control total; de Brecht, les cinc dificultats per dir la veritat; d’Ibsen, els enemics del poble; de Chomsky, que la porra és a la dictadura allò que la propaganda és a la democràcia; d’Aristòril, els sil·logismes inexpugnables. Erri De Luca ho centra i concentra tot, des de la paraula contrariada, en aquest pamflet rebel. La paraula oposada, el mot antagònic, l’antítesi imprescindible. I la decència comuna sencera. Necessària. I urgent. Avui més que mai.