Els anys de pelegrinatge de Haruki Murakami

Si, després de les magnífiques lliçons de Wagner, Nietzsche, Jaume Cabré —per esmentar un nom més proper tan cronològicament com geogràfica— o Thomas Mann i el seu Doctor Faust, algú encara té dubtes del profund i inescindible lligam que existeix entre dues de les més excelses manifestacions de la creativitat de l’ànima humana, la música i la literatura, potser faria bé d’acostar-se a la llibreria més propera i fer-se amb el seu exemplar d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, (Shikisaiwo motanai Tazaki Tsukuru to kareno junreino toshi), d’Haruki Murakami, Editorial Empúries, octubre del 2013, traducció de Jordi Mas López, abans que no s’exhaureixi.

Una vegada l’acabi de llegir, probablement amb els ulls ensonyats per no haver-la pogut deixar fins arribar a la seva darrera pàgina, el primer que farà és afanyar-se cap alguna de les escadusseres botigues de discos que resisteixen valerosament al nostre país i comprar un enregistrament —si és possible, el de Lazar Berman— dels Années de Pèlerinage de Franz List i assaborir amb delectació aquesta peça que no tan sols ocupa, amb raó, una posició central en la novel·la, sinó que serveix amb una escaiença perfecta per a definir-la (només cal que substituïm “música” per “literatura”, o per “creació artística”, en general): “L’obra tenia una increïble bellesa introspectiva. Expressava la naturalesa humana amb una sinceritat, un detallisme i una versemblança insuperables. Reflectia una faceta fonamental del món que només es podia expressar amb la música”.

Tot i que, cal advertir-ho de bell antuvi, maldar d’abastar amb una simple definició o amb poques paraules l’obra de l’escriptor japonès resulta tan quimèric com provar de tocar una simfonia amb una harmònica. Com succeeix amb els grans autors, si destaca per alguna cosa és per la seva amplitud, per convertir un argument —de fet, qualsevol argument— en una nova cosmovisió —o Weltanschauung. El seu darrer llibre ens parla de molts temes, i tots amb gran intensitat —amb “una profunditat molt característica”—, fins a un extrem tal que resulta complicadíssim remarcar-ne un de sol.

Si això és així és perquè, en realitat, del que ens parla, a través d’una polifonia de temes—l’amistat, l’amor, el record, la vocació, el treball, el talent…— és de la vida mateixa, de l’existència humana. I, més en concret, de la necessitat que sent la majoria de la gent, de trobar-hi un sentit —“Havia perdut de vista qualsevol objectiu que hagués tingut a la vida”—, de convèncer-se, que, al final, viure haurà pagat la pena.

O, més exactament, de demanar-se —davant la constatació que la mort sempre serà la nostra darrera estació —“Va ser trist veure que aquelles persones que per a mi havien estat tan importants s’anaven esvaint a oc a poc fins a desaparèixer”; “Tot desapareixeria i l’únic que quedaria d’ell seria un grapat de terra dura i glaçada”—, si hem viscut de veritat, si hem sabut viure.  Si, malgrat tots els contratemps i traves de l’existència —“viure al món real és molt dur”; “La vida era com una partitura complicada”— hem reeixit a trobar el nostre lloc al món.

Per a aquest pelegrinatge, molt més sentimental que no pas físic, a la descoberta de la seva identitat, al personatge principal li caldrà un retorn als orígens, un retorn al passat a recerca no només del (seu) temps perdut sinó de la joventut perduda. I, per damunt de tot, de les oportunitats, els somnis i les il·lusions perdudes; atès que —com descrivia de manera tan delicada com precisa Gabriel Celaya en el magnífic poema El niño que ya no soy: “Logré el uso de la razón, / perdí el uso del misterio”— fer-se adult suposa prendre consciència que “el pas temps ha anat engolint i fent desaparèixer totes aquelles possibilitats tan precioses que teníem” i que, “quan te n’adones, ja has perdut el paradís”.

En aquest punt, el llibre s’aparella amb un altre d’esplèndid publicat enguany: Els desorientats, d’Amin Maalouf, en el qual el seu protagonista també li cal tornar al seu lloc de naixença per assajar de recobrar allò que no és possible recobrar: “El país l’absència del qual m’entristeix i obsedeix no és el que vaig conèixer de jove; és el que vaig somniar i que no ha pogut veure mai la llum”.

Com ell, igualment el protagonista d’aquest, Tsukuru Tazaki, haurà de girar la vista enrere —“T’has d’enfrontar amb el teu passat. […] Si no, viuràs la resta de la teva vida amb aquesta càrrega tan feixuga”— i mirar de trobar la peca exacta —“treure’ns de dins tot el que hi hem tingut encallat tant de temps”— que li permeti recompondre el trencaclosques inacabat del seu ahir, atès que “Ara ja és massa tard per tornar enrere”, “tots portem una càrrega”, i, malgrat que “a ningú no li agradi que l’equipatge pesi massa”, “la història no es pot esborrar, ni canviar. Seria com matar la persona que ets”.

A fi de narrar-nos aquest seu recorregut pel seu passat, Murakami se serveix d’un esquema de caire pendular, que avança i retrocedeix contínuament de l’ahir a l’avui, on l’abans i el després es troben i es retroben una vegada rere l’altra, explicant-se i justificant-se l’un a l’altre. Una xarxa espessa que acaba conformant el dibuix d’una vida —i d’unes vides— que el temps, el gran artista definitiu, ha anat esculpint amb les seves mans implacables.

El seu llibre és una mena de sonata, coral i polifònica, on alguns motius es repeteixen constantment: els colors —“Era neutre en tot o molt poc acolorit”—, els amics com a part del propi cos que no pot ésser extirpat sense produir profundes ferides —“aquells quatre amics, amb qui tenia una confiança tan absoluta que eren com una part del meu cos”—, els somnis, la importància dels noms —“no recordava haver-se sentit mai insatisfet mai amb el seu nom”; “el nom havia estat el punt de partida de tot”—, la infructuosa temptativa de definir (i entendre) el món en paraules —“Va buscar les paraules en la foscor”; “A la vida hi ha coses massa complicades d’explicar, sigui en la llengua que sigui”,—, la buidor —“A cada moment del dia notava el buit que en Haida li havia deixat”,—, la solitud, la tristesa…

Llàstima que l’autor no s’hagi esforçat en llimar un xic més alguna aresta que impedeix que l’obra no acabi d’ésser del tot rodona. Sobretot, aquells elements que, poc o molt, en llasten la versemblança. En primer lloc, argumentals: és creïble que algú sigui separat abruptament d’un grup, que no només considera el millor que li ha succeït mai sinó que forma part del seu propi jo, sense demanar-ne la raó per la qual se l’expulsa?

En segon, estilístic: és versemblant que tots, o gairebé tots, els personatges —fins i tot aquell que es defineix a si mateix com a “l’esportista més aviat curt”,— raonin i, encara més, enraonin talment com si fossin filòsofs? No seria més natural que els diàlegs també determinessin el tarannà dels diversos protagonistes? Una mancança de la qual sembla haver-ne estat conscient el propi Murakami, quan fa la impressió d’excusar-se tot fent que Tsukuru es demani: “¿Tots els finesos devien ser aficionats a deixar anar sentències ocurrents sobre la vida?”.

Malgrat aquests detalls, la nova obra de l’autor japonès (que el converteix, amb major legitimitat encara, si això és possible, en el més ferm candidat al proper Nobel) no tan sols ofereix una qualitat literària —i existencial, si se’m permet el mot— fora de dubtes, sinó que és absolutament recomanable per a qualsevol persona que cregui que la literatura és —o, almenys, pot ésser— una d’aquelles arts sublims que, quan t’hi concentres, et creen “la sensació inequívoca que et transporta a un altre lloc”.