Els 4 finalistes del Premi PEN Català de Traducció 2023

El Premi PEN Català de Traducció es convoca des del 2016 amb l’objectiu de reconèixer les millors traduccions literàries publicades en català durant l’any anterior a la convocatòria, per tal de distingir i dignificar la feina dels i les professionals de la traducció com a creadors de ponts entre cultures. Aquest any el premi ha afegit dues novetats: l’obra guanyadora rebrà un premi de 4.000 euros, i els originals de les obres a considerar han d’estar subjectes a drets d’autor. D’aquesta manera s’impulsa i visibilitza la traducció literària contemporània. El jurat està dirigit per Dolors Udina i format per Maria Llopis, Marisa Presas, Francesc Parcerisas i Yannick Garcia. El premi compta amb diferents fases. En la primera, s’ha publicat la llista llarga de deu traduccions seleccionades com a finalistes, que els lectors van poder votar. Ara anunciem la llista curta de finalistes, que selecciona quatre traduccions de les 10 prèviament triades. Les traductores defensaran la seva obra en un acte a La Setmana del Llibre en Català el dimecres 13 entre les 18 i les 19 h, tancant una tarda que La Setmana dedicada a la traducció. Aquestes defenses es publicaran a la revista Visat i el jurat les considerarà per seleccionar la traducció guanyadora del premi, que es donarà a conèixer el Dia de la Traducció, 30 de setembre.

Els 4 finalistes de la shortlist

La sang del cel, de Piotr Rawicz, Susanna Fosch (francès). Ed. Afers.

Un text descarnat sobre l’Holocaust, amb una llengua rica, imatjada, que apunta en totes direccions i una veu narrativa complexa i intel·ligent. La traductora sap reproduir tot aquest festival de llengua carregada de recursos. La traducció és juganera quan cal i implacable quan toca. Una obra d’orfebreria digna d’admiració.

L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, de Tatiana Tîbuleac, Corina Oproae (romanès). Amsterdam.

Aquesta novel·la és la història d’un perdó, d’un fill envers la mare. El relat del fill, escrit en primera personal, reflecteix amb frases curtes i seques, de semàntica fins i tot violenta, el primer moment de greuges i odi; a mesura que avança, a través de la malaltia terminal de la mare, el relat es va assuaujant i el lèxic esdevé més amable, tendre i trist, fins que el perdó ja és un fet. La traductora ha sabut cristal·litzar aquest canvi de registre d’una manera gradual i gairebé imperceptible.

El color porpra, d’Alice Walker, Josefina Caball (anglès). Ed. Proa.

La traductora ha sabut reflectir perfectament la manera de parlar de la Celie, una dona amb molt pocs estudis, que és la narradora de la història, i de la seva germana Nettie, que s’expressa a través de les seves cartes amb una redacció acurada que fa palès que ha estat educada. Un exercici de traducció, sobretot en el cas del relat de la Celie, que resulta admirable.

L’home dels ulls compostos, de Wu Mig-Yi, Mireia Vargas Urpí (xinès). Chronos.

A la novel·la original hi trobem la caracterització de personatges de cultures i ètnies diverses, així com d’altres que podrien ser producte de la imaginació dels personatges “reals”; la descripció del paisatge i de la flora i la fauna de l’illa de Taiwan; dades històriques i científiques, i l’acció de catàstrofes naturals, o no tan naturals, com tsunamis, inundacions i esllavissades. La traductora ha traslladat la complexitat dels personatges i la diversitat de gèneres i perspectives de manera brillant i, mitjançant notes, ha proporcionat al lector la informació necessària.

La resta de finalistes de la longlist

La gran serp, de Pierre Lemaitre, Albert Pejó (francès). Ed. Bromera.

Aquesta novel·la té un ritme àgil, una prosa molt eficaç que avança sense embardissar-se. El traductor ha trobat un feliç equilibri entre un vocabulari viu i una sintaxi en moviment que clava el to que la novel·la necessita i ofereix una experiència molt plaent al lector. Una gran feina de mesura, de detall i de visió de conjunt.

Paràboles i paradoxes, de Franz Kafka, Joan Ferrarons (alemany), Flâneur.

Els textos originals recullen diverses tradicions, des de relats bíblics i mites grecs fins a contes vagament xinesos passant pels temes que classificaríem com a “típicament kafkians”. De les paràboles se’n desenvolupen conclusions paradoxals, de vegades més elementals, de vegades més denses, sempre amb un llenguatge aparentment senzill. El traductor ha aconseguit transmetre tant aquesta aparent senzillesa com la densitat de les idees amb un llenguatge acuradament planer.

El palau de gel, de Tarjei Vesaas, Blanca Busquets (nynorsk-noruec), Nits blanques.

És un clàssic de la literatura fantàstica noruega traduït amb un català natural i elegant que no decau tot al llarg de la novel·la sense deixar de reflectir l’estranyesa d’un món molt allunyat del nostre i fer-lo versemblant. L’obra està escrita en nynorsk, la variant menys parlada del noruec, i probablement és la primera vegada que es tradueix directament d’aquesta variant al català.

La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr, Oriol Valls (francès), Més llibres.

És una novel·la que va a l’encalç d’un novel·lista africà oblidat. D’acord amb les paraules d’un dels personatges del llibre, no direm res més. «No provis mai de dir de què parla un gran llibre. O, si ho fas, aquí tens l’única resposta possible: res. Un gran llibre no parla sinó de res, i no obstant això, tot hi és». Oriol Valls l’ha traduït del francès amb molta solvència. És una novel·la densa, amb frases llargues i complexes, que recorre diferents èpoques i llocs i conté una barreja de gèneres i estils que el traductor ha traslladat amb naturalitat i eficàcia. Atesa l’amplitud de temes que aborda el llibre i la quantitat de referències que hi ha a diferents moments de la història, segurament l’obra li ha exigit una constant investigació.

Historiae, d’Antonella Anedda, Joan-Elies Adell (italià). Saldonar.

Llibre de poemes, en edició bilingüe, amb una llengua molt concentrada i nombroses referències que s’incorporen al text, antigues i modernes, amb propensió cap a la col.loquialitat, i fins i tot el dialecte. La traducció és molt fidel, evita les ampliacions o explicacions.

A prop del cor salvatge, de Clarice Lispector, Josep Domènech Ponsatí (portuguès). Club Editor.

Un veritable tour de force, complex, ambigu, esperonant per al lector. Diferents veus (sobretot 3) s’entrellacen amb el narrador i salten del passat al present, es barregen, insinuen, es contradiuen, avancen. Llenguatge entretallat, sincopat, difícil de resoldre i molt ben lligat a la traducció. No hi ha cap concessió a la facilitat, a l’adaptació, a la fluïdesa. El traductor hi ha fet una gran feina, comparable a la de l’autora.