El tren de les biblioteques

No ens mereixem el sistema bibliotecari que tenim. Em mostro així de contundent davant la nova resolució publicada pel Procicat. El sistema bibliotecari del país (escolars, públiques, universitàries, especialitzades) ens hi hem deixat la pell seguint totes les mesures que, en matèria de salut i prevenció, se’ns anaven subministrant des que el mes de març de l’any passat va començar la pandèmia. Hem estat entre 44 i 68 dies tancades però no hem parat de treballar per la ciutadania. Ens hem adaptat a la virtualitat amb múltiples activitats, guies de lectura de documents electrònics —que han vist incrementat el seu préstec un 300%— i ens ha servit per donar a conèixer tots els serveis que —des de la virtualitat— les biblioteques ofereixen als seus usuaris. Perquè sempre volem ser al costat de la gent. I mentre donàvem el millor de nosaltres mateixes estàvem preparant —a consciència i amb els serveis de prevenció dels ajuntaments— els espais bibliotecaris per la seva obertura: circuits, cartelleria, protocols interns, mampares, normes de ventilació, aforaments, gels, mascaretes, etc. I ens hem cenyit escrupolosament a allò que ens deien els i les professionals i —malgrat l’estranyesa amb alguns protocols— hem fet cas.

La situació és complicada i en cap moment hem pecat de ser uns ingenus. No podem apostar per un retorn a les biblioteques plenes perquè la nostra vida, ara mateix, no ho és. Però, permeteu-me que us sigui sincer, em trobo —i utilitzo la primera del singular a propòsit— com aquell viatger que està esperant el seu tren mentre va observant com els de la resta sempre passen. I no ens hem equivocat de via, senzillament que el tren MAI està a punt. Mentre escrivia aquest símil em venia al cap el microconte de Pere Calders titulat L’exprés:

“Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació”.

 Aquí sí que tenim vies i estació, només ens falta el tren. I si no ha de passar mai, digueu-nos-ho. Ja són més de 2.200 persones les que han signat el manifest de Biblioteques Visibles on un grup de professionals demanem retornar a les activitats presencials i revisar les quarantenes —sobretot la interna—. Fixeu-vos que podem anar a veure un espectacle teatral de petit format en un teatre i, en canvi, no podem fer el mateix en un auditori d’una biblioteca pública, tampoc fer una trobada d’un club de lectura, realitzar qualsevol activitat d’animació infantil o un taller d’alfabetització informacional. Res de res. Fixeu-vos, també, que un munt de professionals que bona part del seu àmbit són les biblioteques públiques: narradores, talleristes, dinamitzadores culturals, etc. han vist com, des de fa mesos, ja no poden realitzar i, per tant, exercir la seva professió. Això té un impacte econòmic de gairebé 400.00 euros mensuals. Aquests no compten?

Les biblioteques generen aprenentatge i coneixement compartit, minimitzen l’impacte de les desigualtats, democratitzen l’accés a la cultura

També penso: que poc coneixeu el que s’hi fa en una biblioteca pública. N’heu trepitjat alguna? Coneixeu la necessitat de moltes persones al voltant d’aquest equipament i del seu servei? Fa poc un usuari em va dir, textualment, que la biblioteca li donava la vida. Sense posar-nos emocionals —que també podríem fer-ho— les biblioteques generen aprenentatge i coneixement compartit, minimitzen l’impacte de les desigualtats, democratitzen l’accés a la cultura de la societat on tothom que vulgui pot fer ús dels seus serveis, són entorns de creació i descoberta i on l’intercanvi entre persones és essencial. El servei cultural més ben valorat per la ciutadania és el servei més menystingut per les autoritats. I tots sabem que ho és perquè l’impacte econòmic del nostre sector és mínim —malgrat la xifra donada anteriorment—. I sembla que les biblioteques no generem benefici. Que equivocats esteu! Ens agrada omplir-nos la boca de la importància de la Cultura —en majúscules— perquè queda bé i fa de bon samarità però sabeu quin és el pressupost que s’hi destina? Un 0,65% mentre que a França, per exemple, és del 2,5%. Lamento profundament haver de fer aquest text però ja estic cansat —continuo parlant en primera persona—. Cansat de veure que la nostra visibilitat és gairebé nul·la i que, quan se’ns visibilitza, és per dir que perdem la meitat dels usuaris i no per explicar la necessitat social, cultural i econòmica de les biblioteques. De totes. Som un servei essencial? Segur?

He fet èmfasi en l’autoria del text per expressar la meva sensació però sé que aquesta desesperació, de necessitat de recuperar allò que fèiem amb les mesures de seguretat que pertoquin, d’afavorir la part més cultural i social —si és que es pot deslligar— de les biblioteques és un sentiment compartit. I perquè hem de poder retornar a les activitats igual que han fet altres equipaments culturals i perquè la societat ho necessita. És a les vostres mans, només cal que feu passar el tren i nosaltres hi pujarem.