El silenci després de llegir Don DeLillo

Llegir Don DeLillo és com rebre el diagnòstic d’un tumor: no només veus que la mort és dins teu, que ha aconseguit entrar, sinó que de fet no venia de fora, que la mort es manifesta com una excrescència dels processos de la vida, una variació banal del teu codi genètic que havia aconseguit autoreplicar-se sense problemes fins que una irrupció de llibertat absurda fa que alguna cosa que forma part de tu adquireixi la seva pròpia agenda, qui sap fins i tot si la seva pròpia consciència, i ja no pots tornar-te a sentir un organisme beneït per una gràcia, només un assemblatge de sistemes incapaços de comunicar-se que lluiten per escapar de la presó que per a ells suposa la teva existència. He llegit força llibres de DeLillo i tots m’indueixen aquest estat de tensió entre lucidesa i trànsit, com si les pàgines m’estiguessin enviant missatges de part del zeitgeist del món que intenta advertir-me del desastre que s’aproxima però només pogués expressar-se en llengües demoníaques i galimaties arcans. Vist que retorno sovint a les llibreries a pagar per una nova dosi d’aquesta sessió d’espiritisme literari, em veig obligat a concloure que establir una relació ficcional amb la morbidesa de la civilització té un cert valor i/o proporciona un cert plaer. En tot cas, no és un plaer com el del masoquisme ni una satisfacció catàrtica: és una sensació de pausa.

A El silenci (Edicions 62), la novel·la que DeLillo publica enguany, el tumor que es complica és el tecnològic: som 2022 i de cop hi ha una apagada que deixa el món sencer sense pantalles. A l’edat de 83 anys, Delillo ha narrat gairebé totes les angoixes d’autodestrucció modernes, des de l’apocalipsi nuclear a la catàstrofe biològica, passant pel col·lapse financer o la paranoia terrorista. És un clixé que apareix a totes les contraportades i faldons de les seves obres des de fa dècades, però Paul Auster ho va resumir perfectament: “No hi ha cap novel·lista nord-americà que escrigui més bé que Don DeLillo. Els seus llibres són una lectura imprescindible per a tothom que vulgui comprendre què significa estar viu a finals del segle XX”. I és cert que últimament, la ficció escapa al passat o a la muntanya, territoris apamats en què l’univers reté una escala líricament humana, la capacitat d’un diàleg productiu entre el món, els nostres sentits i la nostra raó. També es fuig molt cap a la no-ficció, l’artefacte de moda per assenyalar el què del present quan no es té una idea gaire clara del perquè. En canvi, DeLillo es capbussa en la ferida oberta de l’ara i aquí urbans i narra, precisament, l’experiència de viure desbordats de significants sense significat, descriu la textura del sensesentit o, en termes acústics, dona veu a l’espectre inhumà que va des del soroll de fons fins al silenci. Quan DeLillo parla de la cosa contemporània, sembla que tingui els apunts de la classe d’història que d’aquí a dos milers d’anys explicarà la caiguda d’Occident amb quatre peus de pàgina.

Però abans que col·lapsem i seguint a Auster, què ens diu El silenci d’estar vius a principis del segle XXI? Tornant d’un viatge per Europa en avió, les primeres vacances després del coronavirus, en Jim i la Tessa s’avorreixen. No han recuperat cap inclinació envers la curiositat ni la sensació de meravella. Pastosa nova normalitat. A l’avió “bona part del que la parella es deia semblava producte d’un procés automatitzat, comentaris generats per la naturalesa mateixa del viatge en avió”. El lector podria pensar que, quan la llum del planeta se’n va, després de l’accident aeri al qual els nostres herois sobreviuran, la sang tornarà a regar els capil·lars i el món arribarà per fi a aquesta regressió a l’animalitat que secretament anhelava. Però la parella, que havia quedat amb dos amics per veure la final de la SuperBowl, camina pels carrers deserts de Nova York i arriba a casa dels hostes tan alienats com ho estaven a l’avió.

El llibre amb prou feines té cent pàgines, i la segona meitat són els monòlegs inconnexos dels cinc convidats reunits en un apartament durant les primeres hores de la distopia. Entre ells, hi ha en Martin, un jove físic obsessionat amb Albert Einstein. Diuen que Einstein va ser l’últim científic que va poder tenir una idea total de la realitat, la darrera visió poètica capaç de cabre en el cap d’un ésser humà. Des d’aleshores tot el tema de la quàntica han estat fragments que grinyolen d’un eixam de científics incapaços de comprendre les implicacions de les seves pròpies teories. El cas és que en Martin comenta una frase d’Einstein que s’ha convertit en patrimoni dels cunyats: “No sé com serà la tercera guerra mundial, només sé que la quarta serà amb pedres i llances”. Sempre m’ha semblat una proposició estranya, perquè hom podria pensar que, si abans de la tecnologia no hi havia guerres mundials, després de l’hecatombe que produiria la tercera, no n’hi haurà una de quarta fins que no recuperem una capacitat raonable per matar-nos a gran escala. Però potser la gràcia de la humanitat és que un cop el nostre codi font es reprograma, ja no hi ha marxes enrere. Els personatges de DeLillo no s’expressen com persones integrades, sinó com nodes on s’entrecreuen funcions lingüístiques sense una pedra de Rossetta que permeti traduir. Parlar com una asímptota que tendeix al silenci. És que hi ha cap altra forma de pensar o d’escriure ara mateix?