El pes d’esdevenir un savi

Després de més de deu anys de silenci, Lluís Muntada ha tornat a la ficció amb Els dies previs, un conjunt de contes que publica Llibres del segle. El fet que l’autor s’hagi pres un temps sense publicar res seria irrellevant si no fos que es tracta d’un text que supura saviesa per tot arreu i va molt de bracet amb aquesta idea de slow life —o de slow writing, en aquest cas. Un d’aquests llibres que l’autor va coent a foc lent, després d’haver disseccionat de valent la seva pròpia experiència.

Muntada, a partir dels relats, ens ofereix una constel·lació de personatges perduts en una vida que se’ls menja. Una vida que està en constant moviment, com el mar i les barques que apareixen a la portada del llibre. La majoria d’ells tenen la característica en comú d’estar travessats per problemes temporals: ja sigui perquè han entrat en una etapa de decadència que no poden aturar —com la parella que marxa a Holanda sabent que aquell serà el seu últim viatge— o perquè un atac de nostàlgia els fa tornar al passat —com l’escriptor que topa amb l’exemplar d’un llibre seu antic, dedicat a una persona que havia estimat feia trenta anys. Alguns personatges fins i tot busquen ‘senyals del futur’ per poder arreglar les seves vides, o estant atrapats en relacions que no avancen, com l’home que té una cita i ens assegura que és la ‘cinquena segona oportunitat’. Segurament per això el títol de Els dies previs hi encaixa molt bé: són els dies en què encara no som conscients del pes de la temporalitat.

El món de l’escriptor és el mateix que el nostre: un món liberal amb missatges de WhatsApp inoportuns i feines absurdes que t’obliguen a fer team building. Amb amants que forniquen a llocs clandestins i relacions que apareixen i desapareixen al llarg del temps. Un món contemporani que costa d’ordenar. Segurament, el que fa ambiciosa la proposta de Muntada és que ell intenta ordenar-lo. Els seus personatges, a mesura que s’expliquen, intenten buscar quin sentit tenen les seves vides i proven de salvar-se a partir de la saviesa. És aquest punt mitjà entre un llenguatge autoconscient i una recerca de la veritat el que posa a Muntada en el pòdium nostrat dels nostres classicistes postmoderns, que temps ençà inaugurà Pagès Jordà.

Els homes de Muntada són reflexius, exageradament catalans per aquesta cosa de no saber viure el present.

Aquest cop Muntada troba la revelació a partir d’un format petit com és el conte, que lluny d’oferir-li un desenvolupament llarg de personatges li dona un terreny per buscar la llum en les coses quotidianes i anecdòtiques, com la imatge fascinant d’una sargantana separant-se de la cua per despistar a un gat que se la vol menjar. Pel que fa al llenguatge, l’autor treballa amb una prosa elegant que deixa el lector amb la sensació d’haver menjat bé. Un llenguatge, al cap i a la fi, que no pot parar de preguntar-se per ell mateix, i que acaba convertint el narrador en un esclau del seu propi pensament. Muntada és un clàssic que busca la veritat, però alhora també ens adverteix que un excés de coneixement ens pot enfonsar: «em fa por ser savi», li diu un fill al seu pare en un dels relats. En un altre història un home enamorat arriba a la conclusió que «la saviesa no serveix per a retenir un cos».

Els homes de Muntada són lents i reflexius, exageradament catalans per aquesta cosa de no saber viure el present. Per això mateix en un altre moment l’escriptor fa una defensa de l’engany. Si Marina Garcés, en el seu darrer assaig, ens adverteix de les terribles conseqüències que pot tenir una falsa promesa, Muntada a Els dies previs ens recorda que «d’una mentida sostinguda i amplificada com anells concèntrics també es pot viure durant molts anys». Fins a quin punt, doncs, la saviesa és una condemna o una salvació? Una possible conclusió seria que per calmar una mica aquesta màquina constant de pensament és necessari aprendre a acceptar l’atzar.