Deixar-se cuidar a bord de la WA

Quan David Foster Wallace va rebre l’encàrrec d’escriure una crònica sobre l’estada en un creuer de luxe, es va fixar en un verb que apareixia a la majoria d’anuncis i eslògans: to pamper, que en català Ferran Ràfols va traduir com a cuidar, “en el sentit d’aviciar i consentir”. Aquest verb parla de la indulgència amb què els empleats garantien que la desconnexió i el plaer eren efectivament subministrats. L’escriptora anglesa Lara Williams afirma que ha llegit tantes vegades aquest assaig que en sap recitar l’inici de memòria, i precisament per això s’ha inspirat en l’ambient i en el to de Foster Wallace per escriure L’Odissea, una novel·la a cavall entre la sàtira i la distopia protagonitzada, precisament, pel personal encarregat de cuidar els clients en un creuer. 

L’Odissea és la tercera novel·la de Lara Williams i la primera que se’n publica en català. Té gràcia que l’encarregat de la traducció hagi estat Albert Pijuan, que fa uns quants anys va publicar Tsunami a la mateixa editorial, Angle, una novel·la sobre turisme massiu. La protagonista de Williams, l’Ingrid, és una dona que té un marit, una feina, una casa i tota la pesca, però és infeliç (i alcohòlica), ho deixa tot i se’n va a treballar a la WA, un creuer de luxe. El lidera un tal Keith, que beu te matcha, es regeix pel principi del wabi-sabi –tot prové del no-res i va cap al no-res–, i exigeix als membres de la tripulació que esdevinguin la millor versió de si mateixos de formes cada cop més extravagants. És a dir: explota els treballadors sota una retòrica pseudomística importada de la tradició asiàtica. Els capítols combinen la vida al vaixell amb els permisos a terra ferma, on l’Ingrid es deixa anar i beu fins a perdre el coneixement en no-llocs turístics.

Williams s’ha guanyat comparacions amb Ottessa Moshfegh pel retrat de la desídia contemporània, però coincideixen sobretot en el gust per la descripció escatològica. Es recrea sovint en els àpats hipercalòrics, els turistes suats i la brutícia dels ports turístics, però també en l’angoixa que provoquen les superfícies llises i relliscoses del vaixell, i és especialment hàbil fent de les textures de la WA una extensió del desemparament que hi viuen els personatges a dins.

Diu Williams que la seva intenció era escriure una novel·la sobre la cultura del treball i sobre la recerca de sentit, però la contundència del segon fa ombra a les imatges a vegades desconcertants del primer. Si bé Foster Wallace desdibuixava els empleats, ella desdibuixa els turistes per mostrar que, en el fons, no hi ha gaire diferència (existencial, s’entén) entre uns i altres. Tothom es mou per la voluntat d’anul·lar l’autonomia i l’autoconsciència, sigui a través de la superació personal, sigui a través de l’hedonisme. És a dir, els empleats que cuiden també volen ser cuidats com nens. L’autora se’n fot i les escenes més incòmodes de L’Odissea són les que narren el joc de Famílies als quals juguen l’Ingrid i els seus dos amics a bord, l’Ezra i la Mia, quan tornen dels torns de treball al saló de bellesa o a la botiga de regals: algú fa de mare, algú fa de pare i algú fa de nena petita, i els dos primers han de cuidar la tercera fins a límits fastigosos. Però la ironia és que mai no deixen de jugar-hi del tot. Diu la protagonista: “Vaig trobar-me pensant que tant de bo l’Ezra fos amb mi. Vaig pensar en la corba toveta de la seva panxa i em vaig imaginar els meus braços envoltant-la, abraçant-lo i després em vaig imaginar que es posava darrere meu i que em pressionava l’esquena amb els braços agafant-me les espatlles com les corretges d’una motxilla. Se’m va ocórrer que seria una bona forma d’anar pel món, amb algú acoblat a tu”. 

Amb L’Odissea, Lara Williams se suma a la tradició literària del post-turisme. Com la sèrie White lotus, el Tsunami de Pijuan o una llarga llista d’escriptors mallorquins, ens mostra què passa quan el turbocapitalisme i l’imperatiu del gaudi s’ho mengen tot i no hi ha els valors atàvics d’un lloc donant identitat a les persones. I també com el pèndol histèric entre feina i plaer acaba amb adults grotescament infantilitzats. “Sé quant fa que totes i cadascuna de les meves necessitats van ser satisfetes sense cap mena de tria per part meva per un ens exterior a mi, sense que em calgués demanar-hi i ni tan sols reconèixer el que necessitava. I quan tot això va passar jo surava, també, i el fluid era salat, calent però sense excessos, i si tenia algun rastre de consciència estic segur que no estava assetjat per la basarda existencial i que m’ho passava la mar de bé i que m’hauria agradat enviar postals a tothom per dir-los que tant de bo fossin aquí”. Ho escrivia Foster Wallace a bord del creuer, i potser l’únic retorn possible en l’odissea de l’Ingrid sigui al ventre matern.