Com un petó al front

Francesc Parcerisas publica ‘Branquillons’ (Edicions 96), un recull de maduresa en forma de poemari on l'autor descriu amb savia senzillesa «el dolor i el goig» del dia a dia

Alba Sabaté

Alba Sabaté

Escriptora i docent

Un llibre prim, petit i auster, aparentment senzill, un llibre que no arriba a les 30 pàgines. Una coberta amb un aire zen, despullada, un buit gran i central de color crema i tres branquillons dibuixats amb tinta negra a sota, a l’esquerra. A dalt, a la dreta, el títol, Branquillons, en negreta i cursiva, i a sota el nom de l’autor del poemari, Francesc Parcerisas. És el volum 40 de la col·lecció Razef, publicada per Edicions 96.

Francesc Parcerisas © CoNCA

He seguit Parcerisas des que la professora Dolors Oller me’l va fer conèixer quan estudiava primer de Filologia Catalana a Girona, en aquell vell edifici on cada vegada que hi entraves llegies damunt l’arc de la porta «És quan dormo que hi veig clar». Va ser l’any del 23-F (veig Modest Prats assegut al meu davant aquell dilluns a la tarda dient-nos, abans d’enviar-nos cap a casa, que potser hauríem de canviar de carrera). El llibre que ens va fer llegir Oller va ser Dues suites, el volum 38 de la col·lecció Els Llibres de l’Escorpí. Encara tinc versos subratllats, com aquest: «El sol és a llevant i la noia a la meva cambra».

Seguir Parcerisas és seguir una vida i resseguir-ne, com ell mateix escriu en el poema que obre aquest recull de maduresa, «tots aquests branquillons que fa anys que arrossego». Parcerisas s’ha anat fent gran, com ens en fem tots, i amb aquest llibre escampa damunt la taula, amb una senzillesa, una saviesa i una emotivat continguda que captiva el lector, «el dolor i el goig» del dia a dia que anem vivint per barrejar-lo sovint amb el passat i el futur, conscient que en aquest camí potser haurem de ser capaços d’oblidar aquell plat que, «sense saber com», algun dia desafortunat se’ns va trencar.

Parcerisas defensa els costums quotidians i la felicitat de ser en l’aquí i en l’ara, evitant, si es pot, fer-se massa preguntes.

Sentia fa poc la cineasta Agnès Varda afirmant que estem condemnats a oscil·lar entre la nostàlgia i la felicitat, que sempre caminem de puntetes per una sirga de fràgil estabilitat. Ara em ve al cap també el Cant de Gentil de Canigó: «Si tu em somrius, doncs, de què ploro?». Parcerisas malda per trobar «entre tots els grisos» d’una vida moments de color: riure amb la mare que ja no es recorda del nom del fill, buscar uns peus calents sota els llençols i trobar-hi «el teu cos per arraulir-me» ,mig jugar amb «llapis, bolis i gomes endurides» guardats en pots de vidre aprofitats de cigrons o olives negres, tornar a nedar per l’aire com feia en somnis de petit, saber que encara queden amics vius amb qui jugar a cartes… Parcerisas defensa els costums quotidians, els de cada dia: plegar la roba i la dutxa ben calenta, la felicitat de ser en l’aquí i en l’ara, evitant, si es pot, fer-se massa preguntes, però coneixedor que sempre, en algun punt del nostre jo més íntim, n’hi ha el ròssec.

I Parcerisas ens parla també d’amor. I de poesia. I d’escriure poesia. El poema de l’amor és una declaració d’amor a aquella persona que fa tant que n’hi demana un; però també, i sobretot, és un dibuix entendrit del mateix poeta que camina per casa, sol, amb papers rebregats a la butxaca i amb sobres esparracats tots plens de gargots, sempre a l’encalç d’aquell bon poema que «hauria de ser com un petó al front».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació