Una vida sense el teu aniversari

Diuen que les efemèrides són els signes de puntuació de la vida, però a mi els aniversaris em recorden específicament als salts de línia dels poemes, aquells petits abismes de la pàgina que et fan llegir tot el que venia abans amb una intensitat diferent i t’insinuen que és el moment i el lloc per aturar-te a buscar un sentit més fondo. A diferència d’altres maneres de marcar el ritme, en un poema clàssic els talls arriben cada quant la forma obliga, no quan l’autor vol, i això va creant una repetició que relaxa alhora que permet aprofundir. També em passa amb els aniversaris com amb la poesia massa lliure o massa experimental, que si veus salts estrambòtics, poden acabar cridant l’atenció d’una manera que fa ràbia. La vida amb el distanciament social obligatori se’ns està tornant com una frase infinita sense salts de línia ni signes de puntuació.

Avui és el teu aniversari i he pensat en una línia d’Emily Dickinson, “Després d’un gran dolor, ve un sentiment formal”, perquè en anglès dolor és pain, i tu dius sovint -ho saps veure molt bé- que algú “té una pena molt gran”; i perquè t’agraden les coses formals. També perquè odies els aniversaris i sempre hem dit que ens agraden els dies normals, fugir de l’obligació odiosa perquè alguna cosa sigui extraordinària. Em pregunto com celebraràs el dia sense els teus amics, i coneixent-vos no m’estranyaria que us passéssiu el confinament pel folre, amb aquell narcisisme que tots compartiu perquè us penseu que podeu esbandir les vostres contradiccions amb piruetes estètiques, és a dir, formals. Normalment te’n surts, però el pas del temps és més complicat perquè, igual que les contradiccions, ja podem anar poetitzant-los que ells se’ns van cobrant la vida igualment. 

Una de les pors que més ens assetgen a tots aquests dies també té a veure amb la frase de Dickinson: Què passarà si se’ns mor algú i no podem acomiadar-nos com déu mana per culpa del virus de merda? Els rituals tenen unes normes ancestrals i entenem intuïtivament que no tenim dret a reinventar-les, precisament perquè el consol de la forma és el consol d’una cosa més gran que tu mateix. Els nens no saben estar-se quiets ni als casaments ni als funerals perquè encara són petits monstres solipsistes que no han capit la gramàtica de la vida. Però per als que ja comencem a saber de què va la cosa -és a dir, que s’acaba amb un punt i final-, tots aquests vídeos de capellans amb mascareta i aquestes notícies de vetlles prohibides per decret ens estan acumulant un dolor molt gran. Una pena sense salts de línia només pot afegir subordinades i anar fent voltes sobre ella mateixa. 

Segurament encara estarem confinats quan arribi el meu aniversari. Jo sempre he estat de viure, pensar i escriure a raig, tots els vicis moderns de l’associació compulsiva que va tombant i girant fins que ja no queda clar com el final d’una frase interminable connecta amb el principi. Potser per això la meva biografia no rima, sense patrons prou clars per extreure’n una conclusió, mancada de les inflexions narratives que vestirien una bona novel·la amb la lliçó moral corresponent. I si he viscut sense saber-ho en un confinament gegant? El coronavirus, amb aquest nom tan idiota, aquesta simptomatologia absurda -el teu propi sistema immune et mata passant-se de frenada- i aquestes restriccions socials horroroses, ens ha caigut com un salt de línia histriònic que acaba un poema malament, un colofó tan gris com l’anar tirant individual i col·lectiu amb què havíem trampejat fins ara. Tanta lletjor fa venir ganes de sortir al carrer a posar forma i sentit, a intentar viure dins d’una poesia que rima. Sempre t’ha semblat una tonteria, però és molt important celebrar el teu aniversari.