Una navalla suïssa per l’ànima

Dels pecats en queda la iconografia però n’hem perdut el llenguatge. Deslligades del seu context religiós, la imatgeria catòlica en general i la de la Divina Comèdia en particular són avui poc més que combustible per a campanyes de màrqueting que aprofiten l’aura de la tradició per envernissar escenes escabroses, encara capaces d’excitar-nos els sentits però poca cosa més. Seven, la pel·lícula de David Fincher, un exercici estètic exitós, és la mesura del que la postmodernitat pot fer amb la gola, la luxúria i companyia. Retocant un aforisme de Milan Kundera podríem dir que, per als pecats, l’última estació de pas entre l’ésser i l’oblit, és el gore.

A l’editorial Fragmenta la postmodernitat no agrada. Els set assajos breus que formen la col·lecció Els set pecats capitals s’han d’imaginar com un dic de contenció per evitar que amb la pèrdua del llenguatge religiós se’n vagi una manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos que no té res de relativa. La convicció que els pecats no assenyalen el buit d’un mer constructe social, sinó que descriuen alguna cosa essencial que convé seguir sent capaços d’escriure. La proposta és de naturalesa vampírica: per tornar a insuflar sang en set mots anèmics, recórrer a la vitalitat de set assagistes joves.

Perquè els set autors de la col·lecció es troben tan a gust en el Zeitgeist que no només tenen compte a Twitter, sinó que són figures molt influents en la conversa cultural-digital catalana. En el nostre país petit, és molt estrany el dia en què l’algoritme de l’ocell blau no t’entafora ben a dalt de la timeline una invectiva política de Jordi Graupera (La supèrbia), una polèmica literària de Marina Porras (L’enveja), o un aforisme humoristicofilosòfic d’Anna Punsoda (La luxúria), que darrerament s’han fet més costumistes. També atrauen likes i retuits els jocs de paraules arqueològics d’Adrià Pujol (La gola), alguna declaració obligadament institucional d’Oriol Ponsatí-Murlà (L’avarícia) i les reflexions civils per a l’àgora contemporània de Raül Garrigasait (La ira). Si Oriol Quintana no el fa anar tant, encaixa amb què li hagi tocat escriure La mandra. Però fins i tot el director de l’editorial, Ignasi Moreta, va a ritme de debat ortotipogràfic diari, un gènere que fa furor a les xarxes.

La tuitofilia compartida no és irrellevant. D’entrada, reflecteix la vocació afrancesada dels assajos, una forma d’entendre la intel·lectualitat pública que aspira a relligar el rigor amb l’experiència quotidiana, el sentit de l’humor amb la pedanteria, el llenguatge planer i la finesa conceptual. Aquests són els nostres pensadors pop, que també és una estratègia comercial. I, last but not least, denota una vocació política. A Twitter es disputa la substància ètica 2.0 del país, i ser-hi vol dir tenir l’ambició de portar l’aigua al teu molí. Amb matisos, els set autors comparteixen una manera de pensar Catalunya polemista i contraintuïtiva molt més sexy que el centrisme institucionalitzat, una forma de piular des dels marges a cop de martell que potser sense la lògica de les xarxes hauria hagut de passar per l’embut. Per tant, els pecats no obliden la geografia: l’absència de luxúria nostrada s’explica com el producte d’una repressió sexual-nacional, l’estigma de la supèrbia com un mecanisme de control quasicolonial, el capelletisme envejós del sector cultural entès a la llum de la història catalana. 

Els set volums han quedat molt diferents perquè donen barra lliure a les idiosincràsies respectives. Em surt una classificació personal a partir de l’eix èpica-ironia: Graupera, Porras i Punsoda cremen amb una voluntat nietzschiana de revigorització dels valors, Quintana, Ponsatí-Murlà, i Pujol cauen més cap al desencantament afable de Montaigne; i Garrigasait em quedaria al mig. Només hi ha un fil conductor infal·lible: l’antimoralisme que culmina amb l’enamorament entre cada autor i el pecat propi. La gola s’indulta en forma de dolça i permissible verborrea, la mandra en imperatiu anticapitalista, l’enveja en admiració, la supèrbia en amor propi, la ira en tant que topall de la submissió, la luxúria en escletxa on cercar el sentit… fins i tot l’avarícia acaba sent l’altra cara necessària de la solidaritat. Des d’un humanisme crític però lúdic, tots els assagistes troben en la torcedura dels caràcters un pendent a partir del qual treballar-se a fi de bé. En la perillosíssima línia en què saviesa i autoajuda es toquen, present en els set llibrets i unànimement ben equilibrada, hi ha una frase de Jordi Graupera que serveix de síntesi col·lectiva: “Posa els vicis al servei d’alguna cosa més alta que tu mateix”.

Els set pecats mai tornaran a caure amb tot el seu pes sobre les ànimes. Però si el llenguatge és una forma d’esmolar l’esperit, reanimar uns mots en vies d’extinció ens rearma. Els set petits tractats, tan prims i lleugers com són, no poden ser una llosa moral de cap manera. Quan els mires l’un al costat de l’altre, et fan pensar en una navalla suïssa multicolor molt útil per accedir als racons de la condició humana.

Ara si et subscrius a Núvol Premium et regalem els set volums dela col·lecció ‘Els pecats capitals’ d’editorial Fragmenta. Pots activar la teva subscripció aquí.