Un nervi de debò

Feia temps en un bar de l’Eixample i els sentits se’m van activar quan a la taula del darrere hi vaig reconèixer un nom. Una dona de mitjana edat havia llegit Matar el nervi i intentava convèncer els seus dos acompanyants de la farsa: “es nota que l’Anna Pazos només ha viscut tot això per poder escriure-ho”, jo estava d’esquenes, però me la imagino amb el dit alçat, “no ho ha viscut de debò”. A la dona li havia interessat el llibre, però la sospita que Pazos es mirava la vida al veler amb ulls d’escriptora i no d’aventurera li impedia una empatia neta amb el nervi. No em vaig atrevir a girar-me, i em vaig quedar amb ganes de preguntar-li què hauria necessitat per creure-hi.

Durant els darrers anys s’ha abusat de la literatura experiencial, i això ha creat en cada lector la necessitat d’establir un criteri perquè no li donin gat per llebre. Alguns posen la seva vara de mesurar en el joc formal perquè han avorrit el llenguatge planer del jo i d’altres busquen operacions de justícia social. Uns només donen per vàlids els textos on es poden llepar les ferides i d’altres tot el contrari, busquen experiències que saben que mai no podran atènyer si no és a través de la lectura. Aquests últims, com la meva companya de bar, són turistes de l’experiència i, com qui busca folklore immaculat quan viatja, volen arribar als racons més genuïns d’aquesta. La qualitat del jo narrador dependrà de com de descarnada sigui la veritat que permet observar a través del forat del pany. 

A El quadern daurat (que, per cert, Edicions 62 acaba de reeditar), Doris Lessing dissecciona la transformació de la novel·la moderna i la seva funció d’una manera que defineix molt bé l’esperit lector de la senyora del bar. Fa escriure a Anna Wulf, la seva protagonista: “La major part de les novel·les, si són mínimament reeixides, són originals en tant que informen sobre l’existència d’una àrea de la societat o d’un tipus de persona que encara no havia estat admès en el conscient literari general. La novel·la ha esdevingut un recurs de la societat fragmentada, de la consciència fragmentada”. Lessing assenyala la frustració que sentim pel fet de no poder arribar a viure experiències a les quals el nostre gènere, classe social, ideologia o procedència no ens donen accés. Una mena de FOMO permanent que satisfem a través de la lectura. Però, segons l’autora, aquesta qualitat periodística és la més irrellevant que podem buscar quan llegim i escrivim. 

A l’escalforeta del voyeur, Lessing hi contraposa una altra qualitat molt menys habitual: “un llibre dotat d’una passió intel·lectual o moral prou forta per generar ordre, per generar una nova manera de veure la vida”. Sospira perquè troba a faltar les declaracions filosòfiques de Thomas Mann, “l’últim dels escriptors en el sentit tradicional”, i perquè veu les ganes de mostrar esclafant les millors plomes del seu temps. Mentre que l’escriptor-periodista observa el que té al seu voltant i ho endreça amb paraules, l’escriptor-filòsof s’esforça per observar-se a si mateix relacionant-s’hi. Matar el nervi forma part del segon grup. Pazos no porta el lector de la mà a viure a tots aquells països ni fa una esventrada insubstancial del que hi viu, perquè la tria de l’adjectiu correcte l’allunya del magma difús de l’experiència. I aquesta distància que tant molesta la dona del bar és la que fa que un llibre abraci alguna cosa més que la curiositat del seu lector. N’hi ha que fan molts petits salts enrere, n’hi ha que en fan un de gegant que relliga la novel·la per dintre. Diu Pazos (aquí) que el seu és un nervi que, malgrat el que digui el títol, es resisteix a morir. És això el que el fa autèntic de debò.