Anna Pazos: “El nervi no mor mai”

Anna Pazos (Barcelona, 1991) és escriptora i documentalista. Ha produït diversos curts documentals i podcast de no-ficció i és coopresentadora del podcast Les Golfes. Ha escrit a El País, La Vanguardia, Le Monde Diplomatique, The Jerusalem Post… i a Núvol. L’any 2017 va obtenir una beca Fulbright per estudiar un postgrau a la New York University i va treballar de fact-checker a The New York Times i com a editora i productora de la BBC, però amb la pandèmia va tornar a establir-se a Barcelona. Recentment, ha publicat l’assaig Poder i desig (Fragmenta, 2023), però el protagonista d’aquesta entrevista és Matar el nervi (La Segona Perifèria), la crònica descarnada dels anys d’aventures i formació de Pazos, un esforç literari i existencial per passar pàgina de la joventut. Malgrat que els capítols del llibre corresponen als seus grans viatges (Tessalònica, Jerusalem, una travessia per l’Atlàntic, Nova York, i una recerca de les arrels familiars), aquest no és un llibre sobre els llocs, sinó sobre el que passa dins de Pazos mentre travessa aquests llocs salvatgement.

Fa divuit anys que ens coneixem i t’he sentit explicar aquestes històries. Llegint-les m’han arribat desbordant vida, però no hi he trobat gens de consol.

És un llibre fet per passar pàgina. Per passar pàgina justament d’aquest neguit que dius que impregna tot el llibre, d’aquesta angoixa subjacent en tot i que no deixa reposar. Es tracta de mirar-ho a la cara i intentar veure d’on ve. 

Una angoixa omnipresent és la por a la mediocritat. Crida l’atenció ara que figura que el gran somni generacional és ser “Gent normal”.

Tothom té por a la mediocritat, fins i tot Sally Rooney. Tothom que fingeix que vol ser normal, menteix. Especialment a casa nostra, aquesta mena d’ambició fa de mal admetre perquè l’acceptable és voler fer mitjana cap avall i, si ets brillant, dir que ho ets gairebé per casualitat. Ara bé, ho dic al final: aquesta ambició no és cap motor per l’èxit. És una remor que et va rosegant.

Escrius que en un moment de la teva vida la dicotomia es presentava com ser una periodista cultural mediocre a Barcelona, o dur una vida èpica i memorable a l’estranger.

Marxar a fora m’ofereix l’excitació de deslliurar-me de tot el que em condiciona a Barcelona. La gent que t’envolta, amics, parella, família; et condicionen molt, i de cop et trobes a Tessalònica o a Nova York, i sents que tens carta blanca. Però és mentida: al final, allà, descobreixes que continues sent tu, que hi ha allò que Ortega y Gasset anomenava “el núcleo incorruptible”. 

Els viatges són desitjos meditats o fugides cap endavant?

Tenen un punt de fugida, però tenen el punt d’anar a buscar una idea que al meu cap és grandiosa.

La primera ciutat on vas d’Erasmus, Tessalònica, no és precisament grandiosa. Per què la tries?

Perquè no en sé res, és el moment àlgid de la crisi econòmica a Grècia, i tinc ínfules periodístiques. El país em crida molt l’atenció perquè m’adono que desconec Grècia absolutament: no sé com són ètnicament, quin idioma parlen, no conec cap grec. I em semblava absurd anar d’Erasmus a París o a Berlin, una altra ciutat europea genèrica, que segur que estan molt bé, però que ja hem viscut la seva glòria i simplement van tirant, que és justament el que jo sentia que era Barcelona en aquell moment.

Un sentiment que recorre el llibre és la revolta contra la sobreprotecció del benestar burgès, com si et calgués anar a llocs extrems per viure de debò.

Això ja m’ha passat. Som al Belvedere, un bar molt burgès de l’Eixample. Ara valoro molt les comoditats i vull molts diners a la vida [riu]. En la meva joventut idealitzo una vida més precària i aventurera com si fos incompatible amb el benestar. Quan comences a ser realment responsable de la teva vida i la d’altres persones [Pazos té una filla de pocs mesos, que el seu amic Paul s’ha endut a passejar mentre xerrem], valores no tenir preocupacions materials.

També t’interessa la política dels llocs on vas, però sempre et passa que, quan et trobes al cor dels conflictes, et resisteixes a identificar-te amb cap bàndol.

No és que ho resisteixi, és que em costa fer-ho de forma genuïna. L’única vegada que m’ha passat és a Nova York, amb Bernie Sanders, que ho explico també al llibre. Va ser una sensació estranya perquè no m’havia passat ni a Catalunya, això. Sobretot, ni a Catalunya. Jo no vaig estar gens implicada en el Procés, i sentir verdadera emoció per un moment polític era una cosa nova per mi, que ni a Israel ni a Grècia tampoc em va passar.

Ja al principi amb Tessalònica hi ha dues figures que seran recurrents: homes i amigues. 

L’amistat femenina té una cosa molt forta i molt ambivalent. Això ho explica molt bé Lena Dunham a Girls. I jo necessito tenir una amiga a la vida. Si en tinc més, millor. Però, com a mínim, una. I a la part de Grècia narro la relació amb la Dafni i com ens acabem separant. Gent que ha llegit el llibre diu que transmeto sensació que tinc amistats molt intenses que s’acaben d’un dia per l’altre. Però això és una necessitat de l’escriptura, a la vida real les coses continuen. 

Hi ha molts homes, molt variats i amb relacions d’intensitats molt diferents, però la sensació general és que et resulta molt fàcil relacionar-te amb els homes.

Sí: a mi m’encanten els homes. Són molt simpàtics, en general. Hi ha una alegria i una lleugeresa que ho fa tot molt fàcil. La necessitat de vincle amb altres dones és molt important per mantenir el seny davant la vida, però amb els homes m’és molt fàcil.

Cap al final expliques que, de petita, eres la típica nena molt xicotot, mentre que al llibre i ara mateix parles des d’una posició molt marcadament femenina.

De petita era com l’anti-nena trans [riem]. Jo semblava un nen i li deia a tothom que no volia coses de nena, però, secretament sí que les volia. Em feia vergonya, em semblava una debilitat. En la infància és delicat identificar-se amb una cosa o una altra. 

No ets cruel amb els homes que passen pel llibre, no es desprèn gens de sentiment de venjança. Com gestiones el poder que suposa escriure’n?

Tinc molt de poder, i no m’enganyo. No em dic a mi mateixa que la literatura sigui una missió superior que ho justifiqui, perquè cada cop que algú ha fet el mateix i ha escrit sobre mi, ho he odiat. És impossible fer justícia a algú quan el representes. Jo he volgut escriure sobre algunes de les meves relacions en la mesura que van afectar el que estaven fent en aquell moment i el meu punt de vista. Però, amb tots els homes amb què he estat, no he tingut cap experiència terrible, i en general sento gratitud. Sona a frase d’autoajuda, però mai deixes una relació sense endur-te el que ha aportat a la teva vida. Fins i tot el noi andrògoin, esprimaixat i heroïnòman de Tessalònica amb què passo una nit.

En canvi, escrius moltes vegades sobre l’abjecció que et fa sentir estar esperant per homes absurds, i que la felicitat consistiria a assolir la despreocupació que veus en els homes.

Les meves memòries es podrien titular “He esperat per homes absurds” [riu]. És un dels nusos que m’interessen i que intento desfer. Parlo de mi, perquè és de l’únic de què puc parlar, però és una cosa que he observat en moltes dones. També en alguns homes, però m’interesseu menys en aquest sentit. Camille Paglia, que no podia no citar, diu que la promiscuïtat pot arribar a ser inspiradora pels homes, però que, per una dona, és una mena d’invasió. Ella ho explica anatòmicament, però té raó que hi ha un punt de ficció en la idea que pots anar per la vida passant per molts homes absurds, encara que en el moment no semblen absurds i els trobes interessant de debò, sense sentir un punt de buidor. Sobretot a partir de certa edat. És un sentiment que em trobo a Nova York i en parlo en aquell capítol.

Ets una mena de Max Weber invers, supremacista mediterrània i crítica furibunda de la moral protestant dels ianquis, especialment en el sexe.

Sí. Crec que els americans tenen una relació molt tortuosa amb el sexe que té a veure amb la seva dificultat patològica per relacionar-se amb altres persones de forma genuïna, sense que hi hagi mil capes de small talk que no s’acaba mai. El sexe t’obliga a exposar-te, i per evitar aquest sentiment de vulnerabilitat busquen maneres de regular-ho. Jo trobo que aquest esperit regulador mata l’erotisme i, a sobre, no ajuda gens a navegar les relacions eròtiques entre les persones, perquè la naturalesa de la cosa és una altra.

Parlant amb la Summer, la gran amiga de Nova York, dieu que el problema del sexe massa bo és que produeix sentiments massa forts.

És una realitat que ens xoca perquè va contra l’evidència que el bon sexe ve de l’enamorament. I és cert que el sexe amb amor és una altra categoria. Però a la vida també em trobo que hi ha el que amb la Summer anomenem “sexe abstracte”, perquè fa desaparèixer completament l’autoconsciència. És un sexe que es fa més difícil a mesura que vas creixent, però, comptades vegades, per factors que no pots entendre, et trobes que passa amb desconeguts absoluts. I aleshores et sorprens pensant en casaments, fills i vacances d’estiu. I després, resulta que no hi ha res, que tot plegat pot no haver volgut dir res per a l’altra persona. Potser els homes són més capaços de dissociar. La Summer i jo ens trobàvem en una època dissortada i vèiem que no érem capaces de separar una cosa de l’altra, mentre que els homes sí.

Després vas a Israel on la primera persona es dilueix molt en favor de la tercera.

És la part del llibre on menys m’interesso per jo mateixa i més pel lloc. A Israel et sents com una pilota de ping-pong que rebota frenèticament entre els arguments que tots els que hi són tenen sobre la cosa, i és impossible arribar al fons si no et compromets amb una idea i ho atures. Si no ho fas, t’acabes tornant un cínic, o marxes, que és el que vaig acabar sent convidada a fer jo.

Et crida molt l’atenció la figura del cooperant occidental que va dues setmanes a Palestina i torna. 

Em fan una certa enveja perquè, si tu vas a Palestina i de Tel-Aviv només en trepitges el control de l’aeroport, t’endús una idea molt nítida. Per fi una cosa en què puc creure sense fissures! Parlo amb una italiana que em diu “aquesta és la pitjor injustícia que està passant al món ara mateix”, o un xef que em diu “he deixat la meva feina perquè vull venir a formar part de la història”. 

Et revolta que, com més sòlids són les autopistes i els tancs israelians, més creix l’ambició i la certesa dels palestins que se’n sortiran. 

Recordo un nen en un camp de refugiats palestí amb una bandera cantant “From the river to the see, Palestine will be free”, i tot d’occidentals corejant-lo, i jo només podia pensar “Sou uns fills de puta: demà tornareu a Zurich, o on sigui, i aquest pobre nen continuarà en aquesta merda”. Res d’això és un argument a favor Israel. Però els palestins tenen un exèrcit global de cheerleaders dient-los que aconseguiran coses que tothom sap que no aconseguiran. Jo no tinc cap solució per problema de Palestina, evidentment, però em cridava molt l’atenció un tipus de suport acrític que és absolutament improductiu.

Entre recolzament acrític i gent que vol formar part de la història, em fas pensar en el Procés, que al llibre descrius amb la paradoxa que, després de buscar llocs on la història estigui passant, acaba passant just a casa teva.

I no és un sentiment agradable! Després d’anar per mig món amb una mirada escèptica preguntant a la gent pels conflictes que vivia, em trobo que, quan això passa a casa meva, no té res a veure amb l’èpica que m’havia imaginat llegint llibres d’història d’adolescent. Suposo que si estaves en la banda independentista, sí que devia ser emocionant. Sobretot, se m’esfondra completament l’expectativa que pots ser un subjecte escindit del lloc d’on ets, capaç de mirar-se un conflicte propi amb distància, objectivament. Em trobo que el que està passant afecta el nucli del meu jo, i ni tan sols entenc per què. I no acabo d’entendre la meva relació amb el meu lloc perquè he estat ocupada molts anys fugint, no volent-la mirar a la cara. Hi ha una gran dissociació.

Al llibre hi ha un intent de revertir aquesta fugida i perseguir les arrels de la teva família catalana.

Em llenço a investigar la part catalana de la meva família, cognoms catalans que es perden en la història, però no trobo resposta. Espero trobar-la algun dia: malgrat el que dic al llibre, encara soc jove [riu],

Has escrit sobre diglòssia, i en aquest llibre també apareix. A més, el llibre surt en català i en castellà al mateix temps, tot i que el llibre l’has escrit en català.

Jo l’he escrit en català perquè creia que seria millor. Hi ha gent que pensa que la llengua és un vehicle indiferent, però a mi la llegua em condiciona molt com escric. I no té res a veure amb el públic. Després de dos anys a Nova York pensava i escrivia en anglès d’entrada, i quan vaig escriure un assaig sobre la diglòssia, el vaig fer en anglès perquè em permetia una llibertat i una distància que ni el català ni el castellà em permetien. Però en aquest llibre buscava justament el contrari a la distància. En aquest llibre sentia que escriure en castellà era com estar-me traduint a mi mateixa. Si vaig voler que sortís en castellà al mateix temps tampoc és per cap bajanada com “arribar a més gent”, simplement, perquè el fet que existís en castellà per mi era una cosa bona i positiva. No he escrit el llibre en català per cap militància amb la llengua ni res semblant, simplement per un motiu egoista: que és que el català és la meva llengua, i el català m’ajudava e escriure i pensar aquest llibre de la millor manera possible. 

No t’has pogut identificar amb el costat independentista, ni trobar cap explicació, però no sembles exultant amb la victòria espanyolista.

No vull dir “Twitter Catalunya”, perquè sé que és molt més profund que això, però jo mai he sentit que pertanyia a la cambra d’eco de l’independentisme català. No vinc d’aquesta tradició de cap de les maneres, ho vaig conèixer a la universitat, i sempre m’hi he sentit com una observadora. Té a veure amb el neguit del qual sempre intento fugir, de sentir-me sempre una mica en fals. No em puc sentir com la gent que vota VOX satisfeta i en fa apologia als dinars familiars, ni com us sentiu els independentistes. Perquè la idea d’una Espanya de “ciudadanos libres e iguales” també és impossible de creure i té un punt obvi d’enganyifa. M’he quedat navegant a la deriva per les aigües del postprocés, com tothom. 

Ara que parles de navegar aigües: canvi radical. En Guillermo, un fotògraf de guerra amb qui acabes fent una travessia per l’Atlàntic en veler, és el personatge que irromp de manera més salvatge en els deu anys que retrata el llibre.

Ell arriba quan tinc 24 anys, justament al moment en què jo més buscava la transcendència, i m’escull. El que més m’atrau del Guillermo és que fa coses, en comptes d’escriure’n, parlar-ne, o reflexionar-ne. Sembla un clixé, però estar amb ell és viure una aventura. I avui la seva vida continua sent una aventura. Fa poc hi vaig quedar, i ara jo poso la mateixa cara d’estupefacció que la gent posava quan jo els explicava el que fèiem. Però a mi em fa contenta que ell continuï existint. Quan ell entra a la meva vida m’hi obsessiono i, després, quan acaba la infatuació, m’adono que potser no soc com ell i necessito altres coses d’una persona. Però l’estimo molt, soc molt fan de la seva forma de vida, i sempre seré al seu equip.

En Guillermo és diferent de tots els altres homes que apareixen al llibre. Si la teva gran por és la de la mediocritat, ell hauria de ser la solució definitiva. Que aquesta relació també acabi en un desencantament costa més d’entendre i posa el focus en tu, en la relació de l’Anna amb el bucle etern d’infatuacions i desencantaments. 

La història del Guillermo la faig servir per intentar explicar com podem projectar tantes coses i de manera tan salvatge sobre una persona sense adonar-nos-en. Al llibre, totes aquestes idealitzacions tan fortes em serveixen per explicar que, en tot moment, continuo sent jo. L’enamorament, que crec que no el conec fins més endavant, és una altra cosa. L’enamorament no és una projecció, sinó una cosa que va cap a dins i que et permet mostrar el jo que sempre t’ha separat del món a algú altre i compartir-lo. Però això no surt al llibre.

A la vida has fet viatges que no surten en aquest llibre, i de la història amb en Guillermo en va sortir un documental The Circle: a story of love, waves, and arms trade, que fins i tot el va publicar la BBC. Que aparegui al llibre vol dir que encara havies de treure més coses d’aquest episodi?

El documental va ser un primer pas per intentar explicar aquest episodi, però diverses persones em van dir que no acabava d’explicar la nostra relació, que m’ho mirava des de fora. I és veritat, no acabava d’explicar el que m’interessava a mi, que és la pregunta de per què s’acaben aquestes coses. Volia entendre per què el desenamorament és total, irreversible, i sense explicació racional. El llibre és intentar aprendre a conviure amb el fet que hi ha coses que passen i no tenen sentit. El secret del llibre és que el títol és mentida, el nervi no mor mai.

Una cosa molt important és com t’afecta l’ideal de la teva mare i en Juan, l’home per qui es va divorciar del teu pare per amor, passant per sobre de circumstàncies i comoditats que ho feien molt difícil, i que han acabat conformant el teu ideal de com fer les coses en l’amor.

Idealitzo aquesta història durant la meva adolescència i m’imposa un estàndard gairebé irrealitzable. Alhora em reconforta molt, perquè em fa creure que sempre hi ha una escletxa oberta, i fins i tot en el moment de més ofec i fatalitat, l’amor pot arribar de forma inesperada.

Enguany també has publicat Poder i desig (Fragmenta), un assaig que acompanya molt bé Matar el nervi, com la teoria darrere això que expliques. Arendt hi és molt important, i parles de la dedicatòria a Heidegger en un esborrany de La condició humana: “La dedicatòria d’aquet llibre s’ha omès / Com podria dedicar-te’l a tu, / confident meu / a qui he sigut fidel / i infidel /, i en ambdós casos, amb amor.” 

A l’assaig reflexiono sobre la idea de reconciliació d’Arendt, que jo vinculo molt a la seva relació amb Heidegger. Es tracta d’acceptar el món fins i tot amb tot el mal que conté. No cedir al ressentiment. Ella parla de l’amor sense món, que és el contrari al compromís cívic, un amor que t’aïlla del món en el mal sentit, però que, alhora, has de negociar amb tu mateix, i al final has de fer les paus amb el fet que no hi ha un camí net i irreprotxable ni en tu ni en els altres. 

Podem acabar parlant de reconciliació. El llibre està dedicat a l’Alea, la teva filla de pocs mesos, i has tornat a casa. T’has reconciliat amb tot el que has viscut?

Vaig escriure el llibre quan estava embarassada i era important per mi treure coses que em cremaven dins abans de parir, perquè no sabia si després de parir tot canviaria, si tot això em deixaria d’importar. Però, com dèiem abans, el nervi no mor. No hi ha un punt i final, això és una il·lusió de la literatura. La vida continua, però està bé sentir la il·lusió que has pogut tancar alguna cosa.