Un clam per la concòrdia

El clima polític i social, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, està resultant irrespirable i trobo que empitjora cada dia que passa. En bona mesura, encara que no exclusivament, em sembla degut a la forma d’actuar de la classe política.

És evident que s’han donat darrerament un seguit de circumstàncies, sobretot l’epidèmia de la Covid, que no fa les coses fàcils  i que propicia desencontres i tensions però el nivell al que aquests han arribat supera allò que podíem haver imaginat.

L’espectacle que els diputats estan donant al Congrés amb tota mena crítiques destructives i d’insults, la presència constant de líders polítics als mitjans dient una mentida darrera l’altra sense cap vergonya, la lluita despietada pels escons en les eleccions són només alguns dels aspectes que em deprimeixen i em fan perdre la confiança en la política actual. Precisament quan més la necessitem i hauria de ser l’element més útil per ajudar a trobar solucions als gravíssims problemes que ens amenacen.

Qualsevol fet, qualsevol opinió, qualsevol proposta, qualsevol mesura que un partit proposi són aprofitats immediatament pels seus adversaris, més aviat hauríem de parlar d’enemics, per criticar-lo despietadament. I molt sovint, a sobre, acudint a la justícia per bloquejar les seves accions.

Aquestes tensions i actituds que encara es podrien entendre entre partits radicalment oposats es produeixen també ja entre partits que comparteixen govern, tant a l’Estat com a Catalunya i altres autonomies. Fins aquí hem arribat!

I per acabar-ho d’adobar dos aspectes acaben de fer la situació més dramàtica.

D’una banda la configuració de l’Estat autonòmic ha creat un seguit de tensions entre territoris on els polítics que els lideren es creuen amb el dret i l’obligació d’esmenar la plana, sempre que poden, tant als poders estatals com, quan convé, al de les altres autonomies o instàncies polítiques contràries. Ningú ho fa millor que jo, diuen constantment!

I per l’altre costat aquesta  justícia, a la que s’apel·la perquè decideixi sobre temes de natura política o epidemiològica que no haurien de caure en el seu àmbit de decisió, és un aparell que està en mans dels sectors més reaccionaris del país i els atorguem tot el poder vital perquè prenguin les decisions més incomprensibles i injustes.

Tot plegat fa un còctel realment explosiu, com ja s’està veient en els darrers esdeveniments: d’una banda el creixent desencant polític i els índexs d’abstenció de les darrers eleccions catalanes; i d’altra els darrers episodis de justes protestes i alhora inacceptable violència per la vulneració a la llibertat d’expressió.

És cert que la corrupció política a l’Estat i la repressió deguda a la tensió territorial són elements que han contribuït  a desacreditar la classe política i potser a allunyar dels llocs de responsabilitat a les persones amb més capacitats i nivell per exercir una de les activitats humanes de més rellevància i amb un major grau de responsabilitat. Però els polítics que ens representen potser haurien de pensar quina seria la situació de la salut, l’ensenyament, la cultura o  l’economia si estiguessin en mans de metges, mestres, artistes o empresaris i treballadors que actuessin amb la seva irresponsabilitat i ineficàcia. La conclusió és desoladora. Diu el proverbi que cada poble té els polítics que es mereix però com que tota regla té la seva excepció crec que el nostre cas no ho és perquè la veritat és que em sembla que no ens ho mereixem.

Sé que és possiblement una demanda ingènua, gairebé impossible, però crec que hauríem de demanar a la classe política, sobretot la que actua en els nivells jeràrquics més alts, un esforç que afavoreixi la concòrdia en les seves relacions. Cal que s’esforcin per arribar a pactes, que sacrifiquin algunes de les seves  posicions, que acceptin perdre vots si convé, tot per sortir del marasme en el que estem immersos. ¿Hi ha algú que encara cregui que els òrgans legislatius i executius del país poden, enmig d’aquesta brega permanent, tenir el cap clar i disposar del temps necessari per dedicar-se a resoldre els assumptes que preocupen i angoixen als ciutadans?

Si no ho fan estem abocats a una situació penosa, en què augmentaran les tensions i empitjorarà el clima econòmic i social. Aquest és un clam perquè els responsables polítics tractin de moderar els seus egos personals i de partit, siguin flexibles en les seves posicions, respectin al màxim la veritat en les seves declaracions i tinguin en definitiva respecte pels ciutadans als que diuen servir.