Tenir fills

Els afores de Phoenix són com els de qualsevol capital mitjana dels Estats Units: una successió depriment d’autovies, gasolineres, Wallmarts i KFCs. Hi vaig anar un gener fa tres anys amb una amiga autòctona que es va oferir a fer-me de guia per tot l’estat d’Arizona. Dúiem una estona recorrent autovies quan li vaig preguntar a la Jac quan faltava per arribar al centre. La dispersió m’inquietava i calia topar amb alguna cosa unificada, sòlida. “This is the center”, va respondre.

Al seu llibre Motherhood, Sheila Heti imagina tenir fills com viure en una ciutat amb una muntanya al mig. La muntanya és sempre allà, inevitable, marcant les coordenades i possibilitats de cada dia. No tenir fills, d’altra banda, és una plana que s’escampa cap a totes les direccions possibles. Heti va triar la plana, però per si de cas se’n penedia va escriure tot un llibre on raonava la decisió. Vaig trobar que la imatge de la ciutat a l’esplanada s’ajustava al que en ocasions havia estat la vida abans de parir. Però sense la sensació exhilarant de llibertat i possibilitat; només un recórrer autovies genèriques esperant topar amb un centre.

Després d’uns dies a Phoenix la Jac em va portar a Sedona a menjar bolets. Allà hi havia unes muntanyes vermelles que suposadament albergaven un vòrtex energètic. Milionaris d’arreu s’hi construïen cases per beneficiar-se de l’abundant energia sagrada. Feia molt que no consumia cap droga al·lucinògena i li vaig dir a la Jac que prendria una dosi petita, per por que s’activés alguna via neuronal perillosa. S’ho va prendre al peu de la lletra. Abans no pogués reaccionar, ja s’havia empassat gairebé la totalitat dels bolets. Em va deixar un parell de branques seques que vaig mastegar de camí cap al parc natural.

Començava a caure el vespre als peus d’una roca monumental quan la Jac em va dir jovialment: “right now you don’t seem human to me”. Vaig riure molt. Jo no veia cap distorsió visual però sentia una joia estranya, totalment física, una sensació que tot estava al seu lloc i tot era bell i perfecte. Mirava amb tendresa i compassió el jo de feia poques hores, amb les seves angoixes banals i preocupacions equivocades. Mirava amb tranquil·litat i optimisme el futur que es desplegava al meu davant. Allà estirada a terra, arrebossada amb la sorra roja de Sedona, em trobava al punt exacte on es creuen la calma i l’eufòria. Semblava impossible retornar a un estat mental menor, menys lúcid i triomfal. Hi ha un vídeo en què filmo les muntanyes i se’m sent explicant al meu jo del futur: “potser no t’ho sembla però això és el més espectacular que un humà ha vist mai”.

Puc recrear les sensacions que vaig tenir just després de parir de la mateixa manera que puc accedir als vídeos de Sedona. Em venen flaixos dels pensaments eufòrics del postpart; aquella joia elèctrica i bel·ligerant, les ganes de baixar pels carrers agafant gent per les solapes i cridant, “tingueu fills! Deixeu de pensar-hi i tingueu fills”. Em fa gràcia recordar com d’un dia per l’altre em vaig fer militant contra els relats catastròfics sobre la maternitat, com sentia que ens estaven estafant venent-nos-la com una llosa que limita la vida. Més o menys aleshores vaig acabar el llibre de Heti, i els seus arguments em semblaven petits i una mica tristos. 

Poc després de marxar d’Arizona va començar la pandèmia. Dos mesos després de parir, el sostre del bany s’ha esfondrat i al gos de la família li ha sortit un tumor maligne al pit. A poc a poc es va esvaint la sensació de deserció alleujada, de viure en una càpsula extratemporal. M’he trobat amb ganes d’escriure, fantasiejant vagament amb girs de frases en lloc d’estudiant amb atenció fanàtica cada moviment de la meva filla. 

Una amiga em va dir un cop que admirava les dones que no volien fills, perquè la vida els era suficient. Estàvem les dues embarassades prenent tallats descafeïnats a la placeta del meu antic barri i en aquell moment em va semblar encertat. Vaig imaginar una raça de dones enèrgiques i perceptives, a qui no els cal reproduir-se per donar forma a res, que entre les autovies i els Wallmarts hi veuen cocteleries ocultes i restaurants amb encant i cactus psicodèlics anunciant una ciutat memorable. 

Sempre oblido, però, que al mig de Phoenix hi ha una muntanya, que la vam pujar plegades la Jac i jo tot i tenir una ressaca atroç. Llavors no aconsegueixo decidir a quina banda de la metàfora situar-la, a la ciutat-muntanya o a la ciutat-plana, a la vida amb fills o la vida sense fills. Al final sempre passa igual: els moments de revelació es dissolen en l’amalgama incerta del dia a dia i els recordem més tard com un viatge psicotròpic, amb una nostàlgia una mica al·lucinada, com si només en fóssim espectadors i fos una altra persona qui els ha viscut.