Sánchez Piñol i les penes de l’infern

El pecat principal de Sánchez Piñol a Les estructures elementals de la narrativa (La Campana), i també en declaracions a la premsa, és haver-se atribuït el descobriment de la llei dels tres actes pròpia de la narrativa cinematogràfica, quan abans d’ell hi ha hagut un seguit de teòrics del guió cinematogràfic que l’han exposat, analitzat, detallat, comentat i criticat amb més o menys encert, com serien Field, Truby, Mckee, Segger, Snyder, Yorke, Comparato i tants altres. No conec prou bé la història de la llei dels tres actes i no en tinc tanta informació com ens proporciona Melcior Comes a Paradigma Piñol, publicat a Núvol. Fa dècades que els professors de guió l’expliquem amb més o menys fortuna, a les aules i de vegades en locals nocturns quan estem molt borratxos. Per tant, Sánchez Piñol no n’hauria de reivindicar la invenció, en el sentit de santa Helena i la creu de Crist. Per aquesta gosadia, força insòlita,  Sánchez Piñol es mereix les penes de l’avern, aquell que guarden zelosament, com cans cerbers, tots els escriptors, crítics i intel·lectuals per als companys d’escriptura que obtenen unes vendes generoses, reconeixement públic o el premi de narrativa de la Coca-cola.

Però no és del tot veritat que la llei dels tres actes i les seves complexitats i matisos fos gaire coneguda pel conjunt del món de les lletres, perquè arran de l’assaig pinyolià molts escriptors han preguntat “Això d’en Sánchez Piñol és allò de Propp?” o bé han comentat “Aristòtil ja ho va explicar tot!”. Sobre aquest punt, Comes escriu: “Aristòtil i els seus conceptes lucidíssims, encara no superats”. Potser no ben bé superats, però tan enriquits i aprofundits que gairebé els superen, perquè després de la Poètica hi ha hagut aportacions realment importants que han conformat amb molt més detall i exactitud la llei dels tres actes, dit amb el perdó d’Aristòtil i la seva lucidesa. 

Molts novel·listes catalans no en tenien cap noció.  entre altres raons perquè la llei dels tres actes s’aplica sobretot a l’estructura cinematogràfica. Tots els teòrics esmentats abans, que Comes reuneix brillantment, van escriure sobre el guió cinematogràfic, un gènere molt específic amb una delimitació de temps molt concreta (de 90 a 120 minuts, sobretot) i unes exigències d’èxit imperioses (recuperar-ne la inversió econòmica és un factor clau, també narratiu). Per tant, l’aportació de Sánchez conté un aspecte nou i molt rellevant, des de la meva òptica: aplicar la llei dels tres actes a la novel·la. Quan ho vaig veure, em vaig preguntar tot seguit: “He d’examinar Howard’s End, Corazón tan blanco, Vida privada, El año del diluvio i Wilt com examino L’apartament de Billy Wilder?” (que conté una de les estructures més explicada en tots els tallers de guió d’arreu del món).

Transvasar la llei dels tres actes del cinema a la literatura escrita, en concret a la novel·la —perquè el conte aniria per una altra banda—, és una proposta inquietant i atractiva a parts iguals. Ja sé que molts autors de best-sellers, com Brown o King, se’n serveixen —la seva obra és molt cinematogràfica i per tant fàcil d’adaptar—. Però la pregunta és: se’n van servir Forster, Rodoreda, Wharton, Mauriac, Calvino i Bessa-Luís? Se’n van servir Flaubert, Clarín i Tolstoi? De cap d’ells ningú no dubta que siguin grans narradors. Atenció, ens referim només a estructures narratives, perquè en els debats sobre l’assaig pinyolià alguns escriptors han esgrimit vehements la importància cabdal de l’estil, la profunditat dels personatges, el punt de vista i la naturalitat dels diàlegs. Una cosa no treu l’altra. Si Sánchez Piñol ho hagués volgut, hauria escrit Les característiques elementals de l’estil literari. No és el cas i no l’hi recomano gaire, perquè li aplicarien el turment de la bota malaia —espero que hagin llegit Salgari—.

El segon pecat de Sánchez Piñol, en aquest cas venial, és anomenar la llei dels tres actes amb un sobrenom col·loquial i enjogassat, Papitu. Aquest bateig ha despertat l’estupor, els escarnis i el rebuig de molts, que l’han trobat irritant, risible i estúpid. Hitchkock va batejar un element narratiu amb el nom de McGuffin i ningú no el va apedregar, que se sàpiga. Ningú no va considerar que un cognom escocès fos inadequat per a aquests menesters. Per contra, sembla que el nom d’una revista eròtico-satírica del primer terç del segle XX és impropi per denominar la llei dels tres actes. Passat un primer moment de perplexitat, constates que el nom de Papitu és molt pràctic a l’hora d’evitar pronunciar a cada pas ‘les estructures elementals de la narrativa’, amb el desgast humà que això comporta. No els amago que estic temptat de designar la llei de les tres unitats del teatre clàssic amb el nom de Maria Antonieta.

Un últim pecat, que és només un falta lleu i encara, és la contundència amb què s’acostuma a expressar Sánchez Piñol quan defensa opinions i pensaments, com bé apunta Puigtobella a Albert Sánchez Piñol i l’establishment literatura, també a Núvol (és la revista digital preferida per Puigtobella). En un món en què el dubte s’ha elevat a la categoria de màxima saviesa —els titubejos, el demanar perdó, el precedir qualsevol idea amb l’advertiment ‘Probablement estic completament equivocat amb el que ara diré’—, algú que exposa pensaments, comentaris, matisos clars i definits, sense agrisar-ho ni desdibuixar-ho tot constantment, és blasmat a l’acte. Cal expressar-se en un estat de dubte permanent, amb moltes vacil·lacions i aproximacions vagues i erràtiques, perquè els interlocutors se sentin còmodes. D’altra banda, no comparteixo totes les opinions literàries de Sánchez Piñol, però sempre m’alegra retrobar, en un escrit, els ‘parisencs’ de Bauçà.

A Les estructures elementals de la narrativa, Sánchez Piñol ha aconseguit exposar la llei dels tres actes amb un gran claredat, senzillesa, exactitud i amenitat, amb un punt d’humor i atreviment molt allunyat de la tristesa universitària, com només ho pot fer un gran narrador.