Riscos nadalencs i la lògica de la urgència

Fa un temps vaig escriure aquí sobre la poca memòria política. La lògica del curt-terminisme polític i la Roda incessant de l’actualitat han vençut fins al punt que només hi ha una petita finestra per tenir converses quan alguna cosa és nova o urgent, i aquest acostuma a ser el pitjor moment per tenir-les. Així amb les restriccions per la pandèmia. Ara mateix la situació de contagis no té precedents, i tothom comparteix que s’ha de fer alguna cosa, cosa que ens aboca a comprar o acceptar les mesures encara que siguin estúpides individualitzacions que avui, ja no haurien de convèncer ningú. 

El maig del 2020, quan vam començar a sortir, hauria d’haver començat una conversa sobre la gestió del risc, sobre la relació que hi volem tenir; una conversa madura sobre allò en què consisteix la política contemporània: conflicte de valors. La seguretat contra la llibertat, etcètera. Aquesta conversa no es va tenir, potser vam acceptar posposar-la. Potser no era bo tenir-la en temps d’excepció. El cas és que l’excepció ha anat remetent a onades (o a contra-onades, més aviat) i mai l’hem arribat a tenir. Potser hem parlat amb la nostra àvia de 87 anys, que va ser la primera a vacunar-se però insisteix que el risc li sembla assumible, perquè no li queda gaire temps de poder abraçar els seus nets; però ni tan sols hem argumentat contra aquesta posició, perquè no hi ha hagut debat. 

Una civilització és una armadura articulada, i la CoVid ens està entumint les articulacions. Aquest Nadal, a diferència de l’altre, he tingut la sensació que a poc a poc la consciència individual anava guanyant terreny a l’obediència. Potser la meva mostra està esbiaixada, però al meu voltant he vist una gestió de concepcions oposades del risc, dintre de tot, força lloable: recordem que la meva generació comparteix pis i sol mesclar tres o quatre bombolles per casa, i que a això s’hi suma el Nadal. Doncs és evident que hem vist de tot, des dels pares que aïllen la filla que és contacte estret, fins als estudiants que conviuen amb relativa normalitat amb una positiva; des del dinar de Nadal multitudinari on cadascú assumeix el risc perquè veure l’àvia un any més (qui sap si l’últim, o l’últim en què sap el nostre nom) s’ho val, fins als dinars per teletrucada. Cada dinar de Nadal ha estat un complex exercici de compatibilització de riscos, i com que ningú ens ho ha dit, trobo que està bé que diguem una cosa: ho fem la mar de bé.

Cada dinar de Nadal ha estat un complex exercici de compatibilització de riscos, i com que ningú ens ho ha dit, trobo que està bé que diguem una cosa: ho fem la mar de bé

Aquesta discussió, aquesta compatibilització, que no nego que haurà dut un munt de mals de cap, al final s’assembla molt a la vida en societat, i és un aprenentatge enorme sobre ètica de màxims, és a dir, sobre la nostra concepció de la vida bona i de les jerarquies de valors. M’atreviria a dir que, en els últims dos anys, una actitud similar davant del risc és un millor factor d’afinitat per a crear parelles que l’atracció física o la ideologia política en clau més tradicional. Bé. Prou bé. També he llegit sobre famílies separades, i no m’estranya: a diferència del procés, en què el desacord era respecte a l’ideal, a un futur que no existia, l’actitud davant la CoVID és política amb majúscules, de la que s’ha de resoldre. Amb tot, hem gestionat aquests dos anys de caos com hem pogut i hem demostrat que ni som els dimonis egoistes que ens van fer arribar a témer que seríem, ni som màquines de sobreviure sense plantar cara. Prou bé. El que trobo que aquest Nadal demostra, però, i el que espero que ja comenci a fer forat en els ciutadans, és la idea que l’Estat ens ha seguit fent jugar a un suposat joc de control de riscos individual, generant si cal enfrontaments entre nosaltres, per no sortir del seu curt-terminisme, per no assumir responsabilitats. La sensació, a l’arribada del segon Nadal, era que la gent havia entès l’únic missatge que es desprèn de les accions del poder fins ara: individualització. Individualització de la responsabilitat (la societat centra totes les mesures en l’individu i no és capaç de fer una estratègia global de reforç de la sanitat o de vacunació global), però també individualització de la decisió del risc. 

Fa cinquanta anys ningú hauria vist estrany (ningú veia estrany) fer travessar sis o set kilòmetres a un nen (a una nena!) de vuit anys, camí cap a l’escola, sol. És evident que la nostra relació amb el risc ha canviat. No sé si la CoVID empenyerà en la direcció contrària, i assumirem que no som mai invulnerables i que la vida s’ho val, o al contrari, ens farà encara més porucs. 

Què li podem dir avui a la persona que ha decidit viure, assumir els riscos i reduir, si cal, la seva bombolla a aquells que pensin igual, que no seran pocs? Quan demanes obediència la qüestió sempre és què ofereixes a canvi. Fa temps que sembla que l’Estat ens diu que la Salut és un tema que ens hauria de preocupar de valent, però a nosaltres. Un assumpte pel qual retallar llibertats bàsiques (ara arribo al toc de queda) però no pel qual fer un reestructurament de la inversió pública (per a abocar-hi diners ja hi ha el pressupost de Defensa). 

Un altre regal de la lògica de la urgència és el toc de queda, que ens va caient a sobre com una tifa política. El cas del toc de queda mereix uns quants paràgrafs a part. Quan va arribar, per primera vegada, el 2020, vam entendre-la com una enorme excepció, inserida dins l’estat d’alarma, una lesió brutal de drets fonamentals que mai s’hauria de repetir. Quan va marxar vam creure que mai més tornaria. La seva reaparició a l’estiu, amb una mortalitat baixíssima, gairebé innegablement per combatre els macrobotellots, va ser un senyal d’alarma a la qual no vam reaccionar prou fort. Fins i tot a l’agost a Argimon se li va escapar que els botellots són “més un problema d’ordre públic que epidemiològic”. A aquelles alçades ja era evident que el toc de queda no tenia cap impacte epidemiològic demostrable (i això ho han argumentat, millor que jo, diversos experts, al punt que ara ja ni tan sols els governs fingeixen ignorar-ho), però se’n va anar aviat i el vam ignorar. Aquest va ser el nostre pecat. 

A hores d’ara és difícil de fingir que mesures com el toc de queda són eficients: admeten que són mesures de “conscienciació”. Així ho deia l’altre dia Magda Campins, cap d’Epidemiologia i Medicina Preventiva de l’Hospital Vall d’Hebron. Recordem que, a finals de gener passat, la CoVID va pujar ben tranquil·la, malgrat el toc de queda. Ja vam parlar en una ocasió d’un tipus de normes que només funcionen si la gent mateixa les implementa, que l’estat no té poder de fer complir —com les cues dels supermercats.  Així amb el toc de queda, una mesura en què ja no creu ningú com a aturador del virus, i que només és populisme del més dur, pornografia política. Una forma de càstig per als qui fan plans nocturns en plena emergència. Però heus ací: mentre no alcem la veu, i els deixem prendre’ns llibertats perquè avui no les necessitem, el toc de queda (i amb ell les restriccions que vagin i vinguin) seguirà sent una resposta intel·ligent per part dels nostres desgoverns. I potser és això el que més se’ns pot retreure individualment. No els botellots de l’estiu (que, al costat del mal que ha fet la variant nova, culpa de la pèssima no-estratègia global de vacunació, són insignificants) sinó haver estat incapaços de convèncer-nos que les nostres llibertats no són monedes que es poden llençar al pou dels símbols o sacrificar gratuïtament.