Arià Paco Abenoza

Arià Paco Abenoza

Filòsof. Universitat d'Arizona

La lluita per episodis

Cada nova lluita sepulta l’anterior fins a l’oblit

Ella em deia que ho havia deixat amb la seva parella perquè ell no volia ser pare. Però vols ser mare ja? No, va dir encongint les espatlles, però a llarg termini sí. Però si encara us estimàveu!, li deia jo. Ja ho deixareu quan sigui el moment! Em costava, d’entendre-la. Aquesta situació fictícia pot servir com a test, segons qui us desperti més empatia, per dividir les persones en episòdiques i narratives. Les primeres, com jo, no alcem la vista gaire enllà, preocupats pel futur immediat, i les segones, com ella, tenen la mirada fixa en el llarg termini.

La ciutat de Barcelona durant les manifestacions per la llibertat d’expressió | ©Agus Izquierdo

L’episodeïtat (si em deixeu dir-ne així) s’ha tornat, per a alguns de nosaltres, una característica gairebé necessària per a sobreviure. La vida sense plans a llarg termini, la vida en la possibilitat constant del canvi. No vull dir que sigui una distinció netament generacional. És temptador posar-se els “joves” a la boca, però el problema ni és arreu de la generació ni, i això és el més important, n’és exclusiu. Tot sovint, dient joves, expulsem del diagnòstic tot de gent amb problemàtica semblant però edat diferent. Sigui com sigui i tingui els límits socio-economico-demogràfics que tingui, al meu voltant, la precarietat i la incertesa, amb les seves quaranta formes, semblen exigir aquesta forma de vida. No planifiquem per impossibilitat material (contractes temporals, lloguers que es mengen els sous, etc, tristament ja us ho sabeu, així que no m’hi aturo). Alguns hem arribat a acceptar això com un modus vivendi i fins i tot hi hem sabut trobar l’emoció, una mica nietzscheanament ho hem transvalorat com a positiu, i temem el dia que la vida ens arraconi a una feina estable en un despatx quaranta hores a la setmana o a una plaça fixa de professorat. Ens hem adaptat a aquest temps vivint-lo com un temps per ser pensat, perquè el canvi i la incertesa conviden a la reflexió i a la creativitat. Però sospito que som pocs i, com em deia una amiga, poder romantitzar la incertesa és una marca de privilegi com una casa, així que, si algú d’El País llegeix això, sisplau, eviteu-vos de fer un titular tipus “La nueva moda entre los jóvenes es la incertidumbre”. No, gràcies. La tesi del paràgraf, romanticisme a part, és senzillament que som episòdics. Siguem qui siguem, ho som. Explorem-ne conseqüències polítiques. Parlem de les protestes d’aquests dies.

Un disclaimer: Escriure sobre aquests dies em genera resistència. És un terreny que he estat esquivant. Aquesta resistència, en part, és deguda al maniqueisme imperant, que marca el to que tot text ha de tenir per ser part de la discussió: defensa aferrissada d’un dels bàndols. La guerra cultural exigeix posicionaments inequívocs i forts. Ben forts. També sento la pressió de grup en carn pròpia, la pressió de voler agradar o estar d’acord amb aquells a qui estimo i amb qui comparteixo valors (allò que en diuen peer pressure, interessantíssim fenomen, faig una crida als bonics de la Viquipèdia a traduir-ne l’article al català, perquè la nostra cultura en va llarga). 

M’atreviria a dir que aquesta és la raó que els filòsofs es resisteixin a l’anàlisi a fons, que hagin ofert articles un pèl descafeïnats sobre el tema. Potser perquè sospiten que si diuen tot el que pensen, no acabaran d’agradar, Joan Burdeus s’ha quedat en l’article-joc, sense acabar de mullar-se, i Jordi Graupera, al Tribú, ha fet un article que té alguna cosa de badall, acabant els paràgrafs amb etcètera. Això em fa sospitar que hi ha un clima en què el discurs raonat té poc espai d’oportunitat. O potser no, potser només mostra que davant de la novetat, els filòsofs necessiten temps (i en això sempre ens guanya Zizek, que ja n’hauria fet un parell de llibres). Jo no seré gaire diferent. Només puc fer quatre pinzellades sobre l’episodeïtat i la seva relació amb la política. Però ja el trobareu, algun tertulià maniqueu. Tampoc pateixo, per això.

Neil Postman, a Divertim-nos fins a morir (Llibres De L’index), un llibre meravellós sobre l’era de l’entreteniment, diu que una cultura és les seves formes de conversa. Ho diu en un sentit fort: les nostres formes de conversa ens fan. Postman parteix d’aquesta idea per analitzar tots els canvis que va dur, primer, el pas de l’escriptura manual a la impremta. La impremta va ser el desencadenant directe dels segles bojos que la van seguir: la ciència moderna, les nacions, la revolució industrial. Fins i tot el concepte de “notícia del dia” parteix de la possibilitat de ser imprès en massa. La impremta es va inventar la modernitat. 

El canvi que interessa a Postman, però, no és el que produeix la impremta, sinó el del seu successor. Després de la impremta va venir el telègraf, i com que no tenim temps de fer una classe d’història, entenguem que el que va venir és “la comunicació instantània”, la capacitat de transmetre informació al moment, a la qual podem abreviar amb aquest nom avui ja quasi mític de “telègraf”. Si una cultura és les seves formes de conversa, cada conversa, cada cultura, té els seus tempos i les seves dinàmiques. Aquesta capacitat de poder-ho dir tot en tot moment va ser la responsable de crear el que Postman anomena “el món de tat” (on les coses van i venen amb una rapidesa audiovisual) i Mumford “un món de temps trencat i atenció trencada”. Ja no hi ha temps per aprofundir; diu Postman que “el telègraf va introduir una mena de conversa pública, la forma de la qual tenia característiques sorprenents: el seu llenguatge era el llenguatge dels titulars —sensacional, fragmentat, impersonal. Les notícies van prendre la forma d’eslògans, per ser rebudes amb entusiasme i oblidades amb rapidesa”. Tot es va accelerar i es va fer superficial. Havíem inventat l’actualitat. 

L’actualitat és el nostre model de percepció del món, i és indissociablement episòdica. Es renova cada dia, a vegades arrossega temes, però a la llarga ho sepulta tot sota la seva immensa i ràpida roda. Postman: “el telègraf exigeix que en cremem el contingut, (…) missatges que són substituïts ràpidament per missatges més actualitzats, (…) els fets empenyen altres fets cap a la consciència i els en treuen a unes velocitats que ni permeten ni requereixen avaluació”. Abel Cutillas deia una cosa similar: “la voluntat d’actualitat, en un món on tot passa a la velocitat de la informació, comporta una ineludible voluntat de mort. Aquest és el pathos bàsic d’una cultura on no s’aspira a perdurar sinó a formar part de l’instat (s)aturat.”

La velocitat de la informació que se superposa ens acostuma a una voluntat inconscient de novetat, ens fa addictes a l’actualitat. Aquesta addicció no és una hipèrbole ni una figura retòrica; és una patologia real. És la que ens enganxa als mòbils i ens duu a fer “scroll” obsessivament buscant l’última cosa que s’ha dit. Imputs, imputs, nous estímuls. El problema és que en aquesta espiral no bastim res a llarg termini. I aquí és on tornem a la política: la nostra mobilització política, em temo, també serà episòdica. Vivim en l’època dels esclats. Ens movem políticament com qui tuiteja titulars.

Una sensació que genera aquesta episodeïtat que, si tinc raó, és una marca de la nostra cultura, és la de no estar edificant res, de partir sempre de zero, estar assajant un moment definitiu que mai arriba. I la repetició, ja ho deia Marx, sempre fa una certa olor de farsa. Potser per això Graupera deia l’altre dia que la manifestació feia temps que era “només un simulacre”. 

En aquest context, sembla que cada nova lluita sepulta l’anterior fins a l’oblit —ja no lluitem contra el toc de queda, perquè no és nou (la finestra per posicionar-s’hi en contra ja s’ha tancat) i el canvi climàtic sembla una prioritat del 2019, d’abans de les sentències del procés. En aquesta capa sedimentària infinita de lluites que sepulten lluites, es fa difícil ser optimista respecte les protestes actuals. Aquí és on la meva situació es complica perquè no puc agradar a uns ni a altres. Voler que les coses canviïn i pensar que la llibertat d’expressió val tots els contenidors del món no hauria de ser incompatible amb argumentar que fa falta una certa organització a mig termini, un ideal que orienti i no només una realitat que repel·leixi. Sense això, cada esclat d’ira dona la sensació de ser el primer, de partir de zero. Avui en dia ningú parla, per exemple, de com van acabar les manifestacions per la sentència del procés el 2019 i de què en podem aprendre, tot i que les semblances estructurals són enormes (sentència judicial injusta, mobilització inflamada…) i per tant l’aprenentatge potencial hi és. Però està sepultat en el passat assassinat per la roda. Crec que això és efecte de la desmemòria que ens produeix l’actualitat. Som una cultura saturada, amb un presentisme tan profund que costa imaginar que podem inventar alternatives. 

Raül Garrigasait a La Ira (Fragmenta) recorda que creure candorosament que l’única violència legítima és la de l’estat ens exposa fatalment al totalitarisme. Però així i tot val la pena de fiscalitzar la ira i demanar-li que s’encamini cap a algun projecte més enllà de l’esfera efímera de l’actualitat. De preguntar-se què val la pena cremar per quelcom que a l’hora de la veritat fa tota la pinta d’acabar sent un episodi. Un altre episodi. Perquè encara que diguem (en el món de l’eslògan, resulta barat de dir) que no hi ha futur, el cert és que , que n’hi ha. O que volem que n’hi hagi. Demà ens llevarem, les coses estaran pitjors, i qui sap si haurem cremat l’energia. La ràbia és un preu car que paguem, molt més que els contenidors. La despolitització resultant de les mentides del procés en la meva generació n’ha de ser un avís. El combustible que fa cremar els contenidors és la ira mobilitzada, i aquesta no aguanta gaire temps abans arriba al dipòsit de reserva de pillatge caòtic i a la pura mandra que ens fa tornar a casa. Sáez Mateu, desenganyat pel maig del 68, parla “del pur “no” adolescent” i diu que desemboca en “una reducció infantilitzadora de la noció de revolució. Ja no es tracta de transformar el món, sinó de queixar-se”. Cal tenir memòria d’on venim i fer que la ràbia valgui el preu que paguem per ella.  

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació