Què n’hem de fer, dels dos petons?

La primera vegada que algú em va proposar deixar de fer dos petons a desconeguts em va semblar una idea de sociòpata. Fa quatre anys, en una reunió de feina vam coincidir en una mateixa sala cinc homes i jo. Tots es van donar la mà per saludar-se i jo vaig fer dos petons a cadascun d’ells. Encantada, muà, muà, igualment, encantat. En sortir de la reunió, un dels meus col·legues em va suggerir que podria començar a donar la mà i el primer pensament que em va passar pel cap va ser: “No cal. A mi no em molesta fer dos petons. Se’m faria molt estrany no fer-ho”. He de reconèixer que em trencava totalment els esquemes quan algú, abans de la pandèmia, em donava la mà per a saludar-me cordialment. Però és cert que racionalment no té cap mena de sentit que fins i tot una cosa tan bàsica com la salutació hagi de distingir entre gèneres.

A la primera feina que vaig tenir vaig aprendre que fer dos petons per saludar és tot un art. Em va fascinar la manera com la meva cap saludava tothom que es creuava pel seu camí. Ho feia amb una decisió tan ferma que s’autoatorgava el poder de controlar sempre la situació. Era gairebé hipnòtic, ho feia molt bé. Em vaig arribar a fixar en detalls com ara: on col·locava les mans, la velocitat a la que feia el moviment o les paraules de cortesia que feia servir en aquell moment terriblement íntim i distant alhora. Era impossible copiar-li els moviments perquè cadascú es relaciona amb l’altre a la seva manera però sí que vaig aprendre que la salutació en una trobada formal o cordial determina la teva pròpia actitud al llarg de la reunió. Allò em va ensenyar que els dos petons no sempre són senyal de submissió i que segurament és una forma socialment acceptada de fer evident que el contacte físic amb els cossos llegits com a femenins està molt més normalitzat i, en canvi, amb els masculins se segueix guardant distància per respecte. Quan ho feia la meva cap jo hi veia determinació, intenció i voluntat de marcar distància i comunicar. 

Som éssers socials i ens saludem constantment, no només a la feina. Amb la pandèmia ja fa més d’un any i mig que hem deixat de fer dos petons a tort i a dret i per a molts és un costum que ha quedat desfasat o que, vist amb distància, ha perdut tota mena de sentit. Aquest estiu, estant de vacances, vaig conèixer dues companyes de feina d’una amiga meva. Quan aquesta amiga en comú ens va presentar, totes dues em van plantar dos petons i va ser el primer cop en vint-i-set anys que fa que socialitzo que em va semblar una praxi estranyíssima. No era por al contagi, era la incomoditat d’adonar-me’n com de prop estava de dues persones que no havia vist mai abans. Tampoc era rebuig als petons (a mi m’encanten els petons!), era una mena de lluita entre distància física i intimitat. 

Hi ha gent que ha aprofitat l’avinentesa per a no haver de fer mai més dos petons a ningú. No crec que hi hàgim de renunciar per sempre però tampoc ens hi hem de sentir obligades. Jo segueixo fent dos petons quan saludo la gent però ara sé que vull sentir que si ho faig és per decisió pròpia i no per convencionalisme social. Només els faig quan, on i a qui jo vull. Si ara em trobés en aquella reunió amb cinc homes més, no em semblaria gens descabellat estirar el braç per donar-los la mà. I no sé si seria una decisió encertada perquè potser la salutació perfecta no existeix però si es fa amb convenciment i fermesa, segur que surt bé. Com tot a la vida.