Port Aventura: paradís de cartó pedra

L’última vegada que vaig trepitjar Port Aventura va ser a finals de la dècada dels dos mil. Em vaig prometre, a mi mateix, que no hi tornaria. Però aquestes promeses, les que es fa un mateix quan s’és jove i no es tenen fills, amb els anys i les càrregues familiars costen de mantenir.

Per tant, aquest estiu vaig tornar a Port Aventura –hotel inclòs– una mica derrotat. Em va semblar més assenyat renunciar a la pròpia coherència que a la potencial felicitat dels fills –un símptoma de maduresa, vull pensar.

No me n’he penedit, però vaig experimentar la mateixa sensació de despersonalització que la darrera vegada, fins i tot més acusada aquest cop, atès que m’hi passejava amb l’últim dietari de l’escriptor de Catarroja Ramon Ramon, No sé què mor (Tres i Quatre, 2020). Aprofitava per llegir-lo mentre fèiem cua a les atraccions –o en alguna de les pauses per menjar i beure– i el contrast era encara més sagnant: una literatura arrelada, amb consciència de pertànyer a una tradició, a una llengua, a una cultura, a un paisatge, acarada a uns espais temàtics de cartó pedra que, en el fons i en la forma, encarnen allò que l’antropòleg francès Marc Augé va denominar no-llocs, espais mancats d’identitat cultural pròpia, com ara aeroports, estacions de servei, cadenes d’hotels o autopistes, entre molts d’altres.  

Massificació, uniformització, anonimat, abús en els preus –aquells dies, a  Port Aventura estàvem a gairebé quaranta graus i una aigua valia quatre vegades més del que val en el supermercat–, motius per no tornar-hi que vaig recordar a l’instant.

Ara bé, aquesta última vegada hi va haver un fet que em va cridar especialment l’atenció. Com que vam quedar-nos a dormir en un dels hotels del recinte, de bon matí vaig arribar-me a la recepció i vaig demanar, a una de les treballadores, que m’indiqués sisplau on podia comprar el diari, versió impresa. La noia em va mirar sorpresa –no sé si per la naturalesa de la pregunta o per formular-la en català, o les dues coses alhora– i em va contestar, estranyada:
«El diari?»
Sí, efectivament, jo volia comprar el diari  i llegir-lo tranquil·lament, o com a mínim consultar-ne algun en el mateix hall de l’hotel, fullejar-lo. Em va contestar, molt correctament, que en tot el recinte no venien premsa i que l’hotel no disposava de cap diari. Vaig donar-li les gràcies i me’n vaig anar a seure una estona en un banc, a pair la notícia.

«Ja som al cap del carrer», vaig pensar: vet-ho aquí que en tot el recinte de Port Aventura, un dels parcs temàtics més grans d’Europa, no hi entra el món exterior, ni rastre de diaris ni res que s’hi assembli. No hi entra ni l’actualitat, ni les problemàtiques socials, ni la llengua, ni res de res que tingui un mínim de contingut històric o cultural.

Vaig arribar a la conclusió que Port Aventura no és només un no-lloc, sinó que és molt més que això, és una barreja d’autarquia apolítica per a tots els públics i utopia de diversió adaptada a totes les butxaques. Els múltiples models de passis exprés en són una bona mostra, d’aquesta utopia adaptada: pagues un extra força quantiós i t’estalvies la cua de les atraccions –fins i tot pots seure a primera fila–, una bona manera de fer pedagogia als infants ensenyant-los que, amb prou diners, t’estalvies qualsevol incomoditat.

Només des d’aquesta perspectiva mig autàrquica, mig utòpica, surant en un buit històric, cultural i social, s’entenen fenòmens tan dispars com ara passejar pel recinte, topar amb una porta mig oberta i experimentar un xoc, una ruptura epistemològica i ontològica en xafardejar què s’hi amaga: estris de neteja d’allò més comuns, una escombra, una fregona, una galleda… Aquests estris, en una altra circumstància, ni te’ls miraries, però ara, en canvi, et reverberen, et recorden a casa, t’expulsen del paradís temàtic.

Els diferents mons de Port Aventura es revelen com a excrescències estètiques construïdes sobre una base simbòlica, històrica i cultural inautèntica.   

També pot ser que entenguis, mitjançant una metàfora, la diferència entre l’Art i la imitació de l’Art: llegir el llibre del Ramon Ramon equivaldria a viatjar al cor de la Xina, mentre que llegir d’altres llibres –alguna novel·la de Harland Coben, posem per cas– equivaldria a passejar-se un parell de dies per la Gran Xina Imperial de Port Aventura.   

Si segueixes passejant pel recinte, potser començaràs a valorar més la filosofia de Heidegger: els diferents mons de Port Aventura, començant per la Polinèsia i acabant pel Far West o la Mediterrània, es revelen com a manifestacions de l’hom heideggerià, excrescències estètiques construïdes sobre una base simbòlica, històrica i cultural inautèntica.   

Al final del dia, un cop a l’habitació de l’hotel, t’estires al llit, encens la tele i, oh, sorpresa, t’apareix el canal Port Aventura en bucle: actualitat del parc, dades, informació diversa, polítiques d’inclusió a les instal·lacions, nous projectes, molta diversió… Orwell en ple segle xxi.

L’endemà, tornes a fer cua a les atraccions –a la Stampida, per exemple–, i a més de pintades i guixades a tot arreu, quan estàs a punt d’arribar al final, després de gairebé una hora de cua, topes amb un immens mural de xiclets usats, mastegats, que et dona la benvinguda, xiclets de colors i mides molt variats i gustos diversos, suposo. Un cant a la diversitat.

Jo hi veig, tant en els xiclets com en la majoria de pintades del tipus «sempre t’estimaré» o «jo vaig ser aquí» (la traducció al català és meva), una manifestació religiosa secularitzada, la voluntat de perdurar, la immortalitat del jo, la glòria eterna. No són curts de gambals, els que escriuen aquestes frases o enganxen xiclets, ni tenen la consciència alienada, ans al contrari: saben –o intueixen– que Port Aventura és una immensa catedral laica, postmoderna, on pots transcendir com a individu mitjançant la dissolució en la col·lectivitat.

De cara al futur, i sempre pensant en el negoci, potser convindria que les autoritats del Parc analitzessin l’ADN dels xiclets i, un cop identificats els legítims propietaris, els enviessin a casa un certificat personalitat de transcendència.