Ramon Ramon: Pensar i dir

Escriure un dietari personal sempre és (molt) complicat: no només perquè et mostres tot nu davant del món, sinó, sobretot, perquè resulta molt difícil arribar a creure que allò que, en principi, escrius per a tu mateix —i no ho fas així, si ho fas pensant que es publicarà—, pugui resultar-li (prou) interessant a algú altre. Prou, almenys, perquè els lectors i lectores vulguin acostar-se fins a la seva llibreria de guàrdia per comprar el llibre, un cop es publiqui. No sé què mor. Dietari 2017-2019, de Ramon Ramon (Edicions 3 i 4), que va rebre el Premi Octubre Andròmina de Narrativa 2020, és una d’aquestes obres. 

Ramon Ramon té molt clar el que se suposa que és un dietari; perquè té molt clar que, com més proper sigui, millor; que, com menys artificiós, millor que millor; que, com més identificatiu i descriptiu de qui l’escriu —com més propi; com més autoreferencial—, millor que millor que millor. O el que és el mateix, que qualsevol dietari, si vol ésser digne de dir-s’ho, ha d’ésser un mirall on s’hi reflecteixi la imatge més natural i transparent possible de qui l’escriu. Ha d’ésser el fruit de convertir el seu pensament, el seu jo, el seu ser al món, el seu veure i viure el món, en tinta, en lletra escrita. Ha d’ésser, per a qui el llegeix, com si hagués coincidit en un bar amb l’autor, s’hagués assegut en una taula propera, i el sentís conservar amb els seus amics. Amb els seus amics, o, més aviat, amb ell mateix.

És en aquest sentit —i permeteu-me que comenci comentant el que m’ha plagut menys; prefereixo fer-ho d’aquesta manera, atès que deixar-ho pel final pot donar una (falsa) impressió que és més important que no és— que haig de dir que // El dietari de Ramon inclou grans encerts i fa de molt bon llegir, però en algunes ocasions potser en fa un gra massa. 

En fa un gra massa quan perd de vista això que deia del mirall, quan, per la raó que sigui, sembla que sent la necessitat d’elevar el to; de deixar de parlar com ho faria amb els seus (millors) amics, de com ho faria amb ell mateix, quan sembla sentir la necessitat de dir molt. Si més no, dirmés del que, naturalment, espontàniament, diria. Quan sembla sentir la necessitat d’afegir, en comptes d’eliminar, en comptes de quedar-se (com fa amb un gran d’encert en la majoria de les ocasions) amb el que és essencial o imprescindible.

Això li succeeix poques vegades quan escriu prosa poètica. Les poques vegades que, de tan voler-ho poetitzar o embellir, va una mica massa enllà, perdent l’eficàcia i el goig líric que tenia. Però també ho fa alguna vegada més, en les seves reflexions. Reflexions que, en voler-les aprofundir més que no cal(dria), acaben per no dir el que estaven dient; acaben per esdevenir gairebé foc d’encenalls, engrunes de pensaments. Sobretot, quan recorre a citacions innecessàries d’altri, a citacions de pensadors coneguts i reconeguts. 

Si més no, així és com ho veig jo, que considero que, quan no es fa en la mesura justa, recórrer a criteris d’autoritat, més que no donar força als teus arguments, els desautoritza (almenys) una mica; que si més no contribueix a desautoritzar (una mica) el teu propi pensament.  Per fortuna, això només succeeix esporàdicament. Probablement, perquè, com ens passa a tots —començant, per descomptat, per mi: que no pretenc, potser, dir més que no cal (i més que no puc dir) en aquesta meva anàlisi literària?—, en un moment o altre perdem de vista que el dir/escriure més o molt, en general, desemboca en el massa. Que, en general, el dir poc, el le mot juste, diu molt i molt més que no el dir molt. Que el  molt o massa acostuma a dir poc; i, el poc, molt.

En la majoria de les ocasions oblida les màscares dels altres i recupera la pròpia. I, en fer-ho, en parlar per ell mateix, en la seva veu pròpia, crec que és molt millor, molt més profund, molt més interessant. I ho és perquè és en Ramon Ramon persona que s’adreça a nosaltres. Qui comparteix amb nosaltres les seves primeres, directes reflexions. Aquelles que, precisament perquè són seves, perquè no les podria tenir més interioritzades, no cal que els doni (gaires) voltes o  les adorni (gaire). 

Aquelles que sorgeixen com a fruit directe, natural, instantani, automàtic, incondicionat. Aquelles que sorgeixen com a tals. Sense ni plantejar-se-les. I, el que és més important, sense voler-se-les plantejar més del compte. Més del que convé —i li convé. Aquelles que només pretenen dur-nos on ens han de dur. Per (intentar) dir-ho ras i curt: aquelles que diuen, exposen i reflecteixen exactament el que requereixen (i agraeixen).

I el que reflecteixen i diuen és molt. Molt i divers. Perquè, per més que, per damunt de tot és consideri un poeta —“”la poesia és la meva nació” (p. 37); “Quan cada nit, abans de dormir, llig poesia en català com qui resa al seu déu, em sent resguardat de la intempèrie” (p. 103)—, com diu de sant Agustí, ell mateix és una persona que “observa[…] els fets i les idees, les realitats i els desigs” (p. 30) i, per tant, el seu dietari és “un esperó per al pensament” (p. 80).

Per començar, comentaris sobre literatura, sobre la nostra literatura i el seu (precari, desigual, narcisista, barcelonocèntric) estat actual: “Anit […] Joan Porcar i jo presentàvem els nostres llibres gairebé sense públic” (p. 22); “Toni Cucarella […] és un artista decebut de veure tants creguts estúpids —un artista sòlid que escriu molt millor que algunes vaques sagrades de Barcelona” (p. 23); “es descuiden els clàssics mentre s’exalcen novetats supèrflues, […], es premien llibrets sense suc ni bruc, […] els suplements de cultura reneguen la crítica literària seriosa” (p. 35); “La jivarització cultural, que va a l’alça a tot Europa, a casa nostra és molt vistosa” (p. 36).

Però també sobre molts d’altres. Entre ells, un que ens sobta, per l’edat de l’autor: el de la mort, que és el que dóna títol al volum: “Fa unes setmanes va morir un cosí germà meu i se m’ha emboirat la noció de la mort. Sé qui mor, però no sé què mor en mi” (p. 233). 

Una mort, una malaltia, una decadència física —“Sóc un pare vell i la meua voluntat rodola per un pendent sense agafatall” (p. 42)— que no sembla haver de correspondre’s amb els seus no encara no 5o anys: “La mort s’ha d’aprofitar expeditivament cada dia per sentir-nos perdurables” (p. 107, el subratllat és meu); “Tinc l’obsessió que he d’escriure alguna cosa de valor perquè moriré aviat” (p. 205).

El més que probable és que aquest temor seu no tingui base i que la mort trigui força a voler-se’l endur. Sigui com sigui, però, el que és segur és que pot deixar aquesta obsessió de banda, atès que aquesta “cosa de valor” ja l’ha escrita. Raó per la qual, per l’únic que potser, en la mesura que no pugui evitar-ho, cal que es preocupi és per ésser llegit, com es mereixeria: “avui en dia ser llegit és un risc. […] Qui és llegit té moltes probabilitats de no ser entès. […] Avui el perill de ser llegit és que, en el fons, hom no siga llegit, sinó tan sols fullejat” (p. 139).

Jo sí que temo, temo haver dit massa. Acabaré, doncs, afirmant que la lectura d’aquest nou dietari de Ramon Ramon ens pot omplir “com un pantà ressec que rep la pluja després d’una llarga sequera” (p. 125).