Dels diversos mals que pateix l’educació actual –em centro en l’educació secundària i el batxillerat, que són les etapes que conec de primera mà–, començant per la deplorable situació del català i acabant pel baix nivell de comprensió lectora de molts dels alumnes, me’n preocupa especialment un, el professor guai.

No és un dels pitjors mals, però passa prou desapercebut i, mica en mica, parapetat entre normatives cada cop més absurdes i menys exigents –tant per a l’alumnat com per al professorat–, va ratant el sistema.

Ara bé: de què parlem quan parlem d’un professor guai? És complicat oferir-ne una definició precisa, atès que es tracta d’un model existencial i, en conseqüència, no hi ha dos professors guais idèntics, però comparteixen prou trets per poder-los identificar sense gaires dificultats. Assagem-ne, doncs, una descripció aproximada per tal de reeixir en el diagnòstic, talment com si es tractés d’un DSM educatiu.

A grans trets, la característica que comparteixen tots els professors (i professores, tot i que la majoria són homes) guais és que, tant en el fons com en la forma, sigui pel motiu que sigui (ancoratges en una fase vital prèvia, traumes, necessitats emocionals no cobertes…), els fa més por ser impopulars entre l’alumnat que ser incompetents a l’hora d’exercir la docència. Així, un professor guai sempre esmerçarà més esforços a caure bé als alumnes que a cap altra tasca, atès que la seva autoestima i autoimatge en depenen.

És aquesta, la prioritat, caure bé als alumnes, i cal tenir-ho ben present si es vol entendre la manera de ser i d’actuar dels professors guais. A partir d’aquí, es deriva tota la resta de característiques de la seva praxi docent, tan necessària a les aules del país.

Així, alguns dels trets que sol manifestar un professor guai són els següents:

1. Colegueo. Es relaciona amb els alumnes com si fos un més de la colla, per això parla com ells quan els té a prop, sovint de manera barroera, poc matisada. Per aquest motiu, per integrar-se millor en el grup, el professor guai canvia de llengua si l’alumne se li dirigeix en castellà, encara que la llengua vehicular de l’assignatura sigui el català.    
2. Subjectivisme. Els criteris d’avaluació que fa servir són sempre subjectius, poc precisos. Això li dona llibertat per atorgar notes altes (per sobre la mitjana) i suspendre molt pocs alumnes, generalment aquells que gandulegen excessivament i no manifesten gaire entusiasme per la seva persona.  
3. Competencialitat. Els alumnes no solen fer exàmens. Si en fan, tenen molt poc pes en l’avaluació. El professor guai té tendència a fer poca teoria –o gens– i deixa que els alumnes facin treball autònom. Mentre els alumnes preparen treballs en grup, el professor guai es passeja per la classe i xerra amb els alumnes de tot una mica.   
4. Nul·la solidaritat. En el cas que el professor guai sigui tutor d’un grup, sistemàticament es posicionarà a favor de l’alumnat si hi ha algun conflicte amb un altre professor. Si per mantenir o augmentar la seva popularitat entre els alumnes ha de malparlar d’algun company de feina, no dubtarà a fer-ho.    
5. Curiositat. Com que al professor guai li interessa molt obtenir informació sobre què opinen els alumnes d’ell i de la resta de professors, els ho sol preguntar de manera indirecta, sovint amb subterfugis. 
6. Acompanyament. Gairebé sempre que els alumnes fan alguna sortida, alguna activitat que s’escapa de la rutina, el professor guai s’ofereix per acompanyar-los. (És probable que comparteixi amb els alumnes un grup de uatzap o similar).
7. Noves tecnologies. Sol estar interessat en la introducció de tot tipus de pantalles a l’aula i no és mai partidari de prohibir res, encara menys el mòbil. El professor guai no és mai un carca (els carques són els altres), és un innovador pedagògic.
8. Personalisme. El professor guai és persona abans que professor, per això es posa sempre en el lloc de l’alumne (mai en el lloc del professor) a les avaluacions i a les reunions d’equip docent.
9. Discrecionalitat. Si hi ha alguna normativa del centre que, en aplicar-la a l’aula, li resta popularitat, aleshores no l’aplicarà, sobretot si la resta de professors l’apliquen.

Heus aquí la simptomatologia d’un professor guai.

Si t’ha interessat aquest text de Damià Bardera et recomanem el seu article sobre els plans individualitzats.

• 

  Opinió

  PI (Pla Individualitzat): ús i molt d’abús

  Damià Bardera Poch