Pels instituts de Catalunya abunden cada cop més directors i directores que, diguem-ho clar, en comptes de liderar –o, com a mínim, dirigir– es limiten a gestionar, i encara d’aquella manera.

Aquest tipus d’antilíders són fàcils d’identificar: només cal fer un cop d’ull als horaris del professorat del centre (per normativa, han de ser públics) i s’observarà que, en el seu horari, no hi figuren més de quatre hores lectives, de vegades ni tan sols en fan cap, és a dir, que tot i ser docents no fan classe. Tot són reunions, comissions, coordinacions de nous projectes, compromisos amb les famílies, amb inspecció, amb el Consell Escolar… Són les altes esferes.

Tota aquesta fauna dirigent –sorgida del curs de directors promocionat pel Departament d’Educació– deu estar convençuda que, si bé als alumnes se’ls educa amb l’exemple, als adults no. A aquests, se’ls educa –o se’ls reeduca, més ben dit– amb protocols, burocràcia i despotisme tecnocràtic. Per aquest motiu dirigeixen els instituts des del despatx, sense trepitjar l’aula –en el cas que facin classes, ja es preocupen de fer-se un horari a mida, que pugui ser compatible amb els seus irrenunciables compromisos–, en una espècie de torre d’ivori gestionada, això sí, amb la inefable ajuda de la tecnologia: si necessites res, has d’omplir prèviament un formulari via internet; si vols una reunió, envia abans un correu; si tens cap problema, segueix el protocol establert…

Són els temps que corren i l’educació no se’n salva, ans al contrari, en molts casos branda orgullosa la raquítica bandera de la despersonalització alienant.

Tot l’argumentari que pivota sobre conceptes com ara la gestió, l’eficiència o l’eficàcia en els instituts, i que va de bracet amb les pantalles, les noves tecnologies i les aules tecnològiques d’última generació, en el fons no és res més que una mostra de la dramàtica deshumanització que s’ha apoderat de l’educació en el nostre país. Són els temps que corren i l’educació no se’n salva, ans al contrari, en molts casos branda orgullosa la raquítica bandera de la despersonalització alienant.

En una època d’educació competencial en què, suposadament, s’ha de transmetre a l’alumnat el valor de l’esperit crític, el pensament crític, la lectura crítica… resulta que en l’organigrama dels instituts dirigits per tecnòcrates no hi figuren gaires persones disposades, encara que només sigui de tant en tant, a qüestionar el model de direcció, gris, nihilista i deshumanitzat. Per contra, els càrrecs directius i de confiança els solen ocupar persones interines amb poca experiència i ganes de fer feina burocràtica i dir amén de tot, de tal manera que el dèspota tecnocràtic els pugui confirmar la plaça el curs vinent.

I és que, per a un dèspota tecnocràtic, dirigir un centre no té res a veure amb la implementació d’un projecte educatiu que afavoreixi l’alumnat i el professorat, un projecte valent, humanitzador, que marqui la diferència, sinó que sol tenir a veure amb les ambicions laborals del propi dèspota, unes aspiracions miserables que solen ser les de fer carrera dins el Departament d’Educació, més concretament a Inspecció. Per això l’objectiu que es busca és el de no fer soroll, el de no aparèixer a la premsa per cap escàndol, el de no prendre, sobretot, cap mesura que pugui incomodar el Departament o el conseller de torn, encara que això vagi en detriment de l’ambient laboral en el mateix centre. Un dèspota tecnocràtic només acceptarà aquells canvis que no li suposin perdre punts en el carnet per accedir a la burocràcia màxima, la dels despatxos de Via Augusta, a Barcelona.

Així doncs, no és estrany que, per més xocant que pugui semblar, molts alumnes de secundària i de batxillerat no sàpiguen ni tan sols qui és el director o directora del seu centre.

Així doncs, no és estrany que, per més xocant que pugui semblar, molts alumnes de secundària i de batxillerat no sàpiguen ni tan sols qui és el director o directora del seu centre. Potser l’han vist alguna vegada, potser l’han vist de lluny, però ni tan sols en saben el nom. I passa el mateix amb els professors substituts o amb els interins nous, que se’ls acaba el contracte i no han parlat mai amb el líder tecnocràtic, tret que el líder no s’hagi dignat a citar-los al despatx –via correu electrònic– per cridar-los l’atenció i recordar-los, sobretot, que la normativa és la normativa i que els protocols s’han de seguir tant sí com no, peti qui peti.

Si us ha interessat aquest article de Damià Bardera, llegiu també ‘Indefensió apresa (entre el professorat)’:

• 

  Opinió

  Indefensió apresa (entre el professorat)

  Damià Bardera Poch