#NoSenseDones

Aquest desembre s’han celebrat a Barcelona dos debats culturals amb voluntat de fer balanç. Un organitzat per L’Avenç al CCCB amb una òptica deliberadament femenina i un altre convocat per la Fundació Romea que, sense pretendre tenir un biaix de gènere i després d’alguna baixa d’última hora, ha acabat sent un col·loqui quasi exclusivament masculí. M. Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere, posa en valor les aportacions que les dones han fet al primer debat i analitza la foto del Romea per demanar més paritat en el periodisme cultural.     

Encara em ressonen al cervell algunes de les idees que es van formular al “Debat sobre [la] cultura catalana” que va tenir lloc al CCCB i va moderar la directora de l’ARA, Esther Vera. En aquell col·loqui cinc dones van donar un exemple de lucidesa, reivindicant elements tan cabdals com la necessitat d’una major heterogeneïtat cultural, la contraproduent separació entre educació i cultura o el perillós lligam entre autors i poder.

Però per sobre de totes em va semblar necessària –diria que urgent- una reflexió que va fer l’editora Maria Bohigas, que té la virtut de parlar clar. Bohigas va dir que un dels grans problemes de la cultura catalana era la incapacitat de les institucions que la financen de rebre cap mena de crítica. Va encertar, ja que és un dels nostres grans mals i un mal que genera altres mals, com per exemple la falta d’autocrítica del sector mateix. No li facis una mala crítica a un autor o a una autora perquè et deixarà de parlar, no gosis qüestionar res que no et tornaran a trucar. El periodisme cultural no és aliè a aquesta manca absoluta d’autocrítica i perpetua perilloses dinàmiques d’entre les quals la més preocupant sigui potser la resistència a donar espai a les dones.

A les portes del 2020 i ens hem de veure igual que fa més d’un segle, quan els intel·lectuals, els escriptors i els artistes en general es trobaven per exemple al Cafè Pombo o a Els Quatre Gats per a pontificar sobre el diví i l’humà mentre les dones els esperaven a casa, amb el sopar fet i els nens banyats i al llit. La fotografia és la mateixa i fa feredat: una sèrie de “señoros” ordenant i santificant el món cultural mentre les dones els escolten pacientment. Aquest cop la fotografia és el resultat d’una trobada de periodistes culturals que va tenir lloc dilluns passat al Teatre Romea per iniciativa de la Fundació Romea per a les Arts Escèniques.

Sota el títol “Anuari cultural 2019 (Reflex de l’aportació artística a Catalunya 2019)”, la trobada tenia per objectiu destacar llibres, obres teatrals, exposicions, propostes musicals o el que sigui que aquest any que s’acaba hagi destacat en el panorama cultural. Van ser cridats a opinar, entre d’altres, veterans periodistes culturals de prestigi com Josep Massot, Sergio Vila-Sanjuán, Jacinto Anton o Sergi Dòria i d’altres més joves però molt solvents com Víctor Fernández o Jordi Nopca.

A la fotografia només hi ha una dona entre tot de “señoros” més grans o més joves, que encara no han fet seu aquest costum recent dels homes feministes de no acceptar participar en cap acte on no hi hagi dones o una infrarepresentació femenina. Per si s’ho repensen, el hashtag amb què fa més d’un any aquesta iniciativa es mou gràcies a una sèrie d’homes que sí que creuen en la igualtat és #No_Sin_Mujeres o #NoSenseDones.

La dona que en solitari aguanta a aquest “señoros” es diu Elena Hevia i és una veterana periodista cultural de El Periódico de Catalunya, per cert molt bona professional. Si María Luz Morales, la periodista cultural sense dubte més rellevant del segle XX a casa nostra –i, en conseqüència, injustament oblidada-, aixequés el cap, pensaria que hem tornat al temps en què ella era l’única dona redactora de La Vanguardia, o l’única dona que feia crítica de cinema, o l’única dona que feia crítica teatral. És probable que Elena Hevia no se sentís gaire còmode en aquell context tan testosterònic. Potser inclús va patir per una estona l’anomenada síndrome de la impostora, és a dir, la sensació d’estar ocupant un lloc que no li corresponia; aquella sensació d’haver-se de justificar per ser allò que és, una excel·lent periodista cultural. O potser no, potser ja s’ha acostumat al fet que, mentre a les rodes de premsa hi ha una majoria aclaparadora de dones, quan toca lluir només els deixen lluir a ells.

La meva experiència personal -trenta anys practicant el periodisme cultural- em diu que les coses han canviat ben poc d’ençà que vaig començar la meva singladura. Parlar de carrera seria excessiu donat el poc espai que se’ns deixa a les dones que practiquem aquesta professió: gairebé mai una secció fixa a un diari o una revista, mai res que pugui significar una consolidació del prestigi. Han estat tres dècades de veure com ells continuen ocupant els espais i practicant el que se’n diu homosociabilitat –la predilecció dels homes per treballar amb altres homes-. Tres dècades constatant en carn pròpia com menyspreen la feina de les dones per elevada que sigui la seva qualitat. Tres dècades patint la síndrome de la impostora? Segurament.

La Quarta Onada Feminista que vivim està esquerdant la muralla del patriarcat, però sembla que n’hi ha que encara no se n’han adonat. Sempre he pensat que el món cultural seria la darrera torre patriarcal a ser enderrocada i aquest és un exemple ben clar de la resistència numantina al canvi de paradigma. Resulta estrany que ningú no s’hagi escandalitzat en veure la composició de la taula al debat de dilluns al Teatre Romea.

La foto resultant serveix per constatar de que no han servit de res tots els esforços que hem fet per educar aquest “señoros” en la conveniència de construir un sistema cultural més paritari i que queda molta feina per fer: llegeixen a Alice Munro, aplaudeixen a Siri Hustvedt, admiren a Rosalía, però res més.

En un exercici d’autocrítica que vol ser constructiu i no destructiu, que vol convidar a la reflexió i al debat, atès que alguns insisteixen a continuar ocupant amb prepotència l’espai que els seus avantpassats sempre han ocupat, mentre neguen aquest espai a les dones –les aportacions de les quals, insisteixo, està vist que els semblen menors i prescindinles-, em pregunto si els que participen d’aquests dinàmiques clarament patriarcals, estan capacitats per entendre quines han estat les millors aportacions culturals de l’any. Serveixen d’alguna cosa les seves prescripcions? Els hem de donar algun valor, quan no són fruit de la modernitat sinó de l’Anciene Régime? Deixaríem potser que algú que condueix un cotxe de cavalls ens expliqués les bondats d’un Ferrari Testarossa?