Maria Carratalà, una altra intel·lectual oblidada

Aquest segon trimestre he estat impartint a la Central del carrer Mallorca el curs “Les paraules de les dones durant la Guerra Civil”. Revivint dietaris i biografies de bibliotecàries, infermeres i periodistes, també d’adolescents, i llegint alguns dels textos que van produir aquelles dones que educades abans i en la Segona República van veure’s sovint apartades de la vida cultural i forçades a callar amb la victòria de les tropes feixistes, es fa evident que són massa els noms propis que han quedat en l’oblit fins fa no gaire.  

Un dels exercicis que vaig poder fer gràcies a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) va ser el buidatge dels textos publicats per dones a la revista Meridià, el setmanari dirigit per Antoni Fuster i Valldeperes i que es va publicar entre el 14 de gener de 1938 i el 14 de gener de 1939 amb la voluntat clara de parlar de literatura, art i política des d’una òptica antifeixista i en plena Guerra Civil. Vist des d’ara, és admirable l’excel·lent contingut de les pàgines d’aquesta publicació, sovint il·lustrades. Entre la multitud de textos de Bartra, Joan Oliver, Josep Sol, Francesc Pujols i també Pere Calders, entre molts d’altres noms coneguts, en destaquen uns quants, pocs, escrits per dones. Hi trobem, per exemple, dos contes excepcionals de Mercè Rodoreda, un article commovedor d’Irene Polo escrit des de l’Argentina, algun poema de Rosa Leveroni i Palmira Jaquetti, contes de Carme Montoriol i Anna Murià…

Mentre feia el buidat del setmanari, però, hi va haver un nom que em va cridar l’atenció de seguida: Maria Carratalà, un nom que desconeixia. Amb diferència, és la ploma femenina més prolífica a Meridià: vint-i-cinc articles. Per això, crec que és una molt bona notícia l’aparició recent del llibre L’any segon de la guerra, que recull un seguit d’articles que la mateixa autora va presentar al Premi Valentí Almirall el 1938. El llibre, treballat per Joan Cuscó i Josep Montserrat, i amb un interessant estudi preliminar del mateix Cuscó, ha estat editat per Galerada amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona i l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 

I qui era Maria Carratalà i Van den Wouver?  Aquesta barcelonina nascuda el 1899 i que lamentablement va emmudir l’any 39, havia rebut una bona educació a l’Escola Francesa i al Conservatori del Liceu. Va ser una de les creadores del Lyceum Club i en va ser presidenta a partir del 1934. Va exercir com a pianista aquí i a l’estranger, havia composat obres, havia fet de crítica musical i havia col·laborat en una biografia de Pau Casals. Va impartir també conferències com ara “Les figures femenines dels drames musicals de Wagner”. I més, Carratalà, entusiasta del món teatral, va traduir Goethe i Jean Cocteau, entre d’altres, i ella mateixa va escriure obres teatrals, de les quals només se n’ha conservat Florentina. A més, era habitual trobar els seus escrits en totes les revistes més importants del moment i, llegint-la ara, veiem com barreja música, filosofia i ciència, com s’endinsa en la psicologia humana i en el que significa viure, també en èpoques de conflictes bèl·lics. Poètic, biogràfic i corprenedor és l’article “Visió del port de Barcelona en temps de guerra”.

Carratalà era una dona compromesa amb el món que va viure, atenta a les conseqüències que havia tingut la Primera Guerra Mundial, i que demanava que els catalans estiguessin a l’alçada de les circumstàncies històriques que vivien; una dona que teoritzava sobre l’heroisme i la llibertat i que volia “viure harmoniosament el meu destí, brillant o obscur, tant se val”; una dona que considerava que “la música és verb pur que s’escola en el temps com un riu sonor”; una dona que veia en la creació artística un camí a seguir i en l’art i la literatura “un mitjà d’expressió del nostre ésser íntim”.

Carratalà va poder llegir a La Vanguardia del 12 de juny del 1938 l’anunci d’una conferència que havia de fer dos dies després, “Contes infantils”. Aquest va ser el darrer cop que va sortir el seu nom al diari. Va morir “oblidada, sola i pobre, l’any 1984”, a Barcelona.