Les preguntes filosòfiques de la ciència

Haver de triar, d’entre tot el que s’ha dit en una conversa, la frase capaç d’atreure l’atenció del lector és complicat i no seré pas jo qui gosi donar cap consell en aquest sentit. Escollir sempre duu implícita una certa preferència i, en el cas que m’ocupa —l’entrevista que Joan Burdeus va fer, el 22 de setembre passat, al físic Toni Pou—, la tria no és gens sorprenent, atès que l’entrevistador és filòsof. La frase que es va fer servir com a titular és ben suggerent: «La ciència ha fet seves preguntes que pertanyien a la filosofia».

Efectivament, cap al final de la conversa, Toni Pou diu aquestes paraules i, gairebé de seguida, hi afegeix: «La ciència té el seu propi mètode i això ha permès, si no donar respostes, investigar i treballar aquestes preguntes de noves maneres» (la cursiva és meva). Hi ha una idea interessant —i discutible— parapetada darrere d’aquestes afirmacions i crec que, sense desmerèixer les explicacions clares i intel·ligents que el físic ens ofereix al llarg de l’entrevista, val la pena comentar-la. Totes dues frases revelen una concepció de la ciència, en relació amb la filosofia, molt estesa en tots els àmbits culturals, no sempre d’una manera explícita. És la idea segons la qual la ciència disposa d’eines i enfocaments diferents, eventualment més aptes, dels de la filosofia per enfrontar-se amb els grans interrogants existencials de la humanitat.

No vull pas convertir aquest escrit en una enèsima aportació a la persistent —tot i que estèril— polèmica entre les disciplines científiques i les que alguns encara anomenen «de lletres». El mateix Pou, en un moment de l’entrevista, tot comentant el perill que suposaria considerar inútil la ciència més especulativa, demostra estar molt per sobre d’aquestes controvèrsies: «La ciència forma part del que entenem per humanitats». Però, en contrast amb el nombre creixent d’estudis pluridisciplinaris que podem trobar a totes les universitats, la creença en aquell aspecte cismàtic dels coneixements —seqüela de la divisió dels sabers que, un dia, en algun polsegós despatx acadèmic, algú va jutjar imprescindibles per organitzar-ne l’ensenyament— perdura en l’imaginari col·lectiu, fins i tot dins els cervells més conscienciats.

«El físic no és res més que un filòsof que s’interessa per certes particularitats; si no, només seria una mena de tècnic», deia Einstein.

Al marge de la valoració que se’n tingui, les persones que es dediquen a la ciència solen jutjar la filosofia actual com un sistema de cavil·lacions formals, que consideren importants per a politòlegs, teòrics de l’art o crítics literaris, però que poc tenen a veure amb la investigació de la natura. És una actitud anàloga a la de moltes persones que es dediquen a la filosofia, les quals, sigui per herència del positivisme, sigui per la influència de les extravagàncies filosòfiques de l’actualitat, no tan sols s’allunyen de les ciències naturals, sinó que neguen l’objectivitat a les ciències dites humanes. Recordin que el mateix Karl Popper, positivista moderat, considerava l’estudi de la causalitat com una possibilitat exclusiva de les ciències de la natura i deixava a mercè de l’irracionalisme qualsevol disciplina que s’interessés per la realitat social de l’ésser humà. Sens dubte, una part de la comunitat científica, sobretot la que treballa als departaments de física fonamental o als de neurobiologia, potser perquè es troba davant per davant dels dilemes que planteja la recerca quan s’aproxima als límits de la comprensió, experimenta una certa complicitat amb la filosofia, i alguns d’aquests investigadors —com el mateix Toni Pou— veuen de bon ull una marxa en comú cap a l’hipotètic horitzó del coneixement humà. Però, tot i aquesta «concessió», subsisteix entre ells el convenciment que la metodologia específicament científica té poc a veure amb la reflexió filosòfica, que deuen considerar més emparentada amb formes «arcaiques» de pensar.

Aquest supòsit és comú entre els científics consagrats a les tasques experimentals o tecnològiques; el contacte amb la «realitat comprovable» que els proporciona el laboratori sol desvetllar-los moltes prevencions cap a procediments excessivament teòrics, i, de vegades, acaben ficant al mateix sac el mètode científic i les rutines inherents a la feina específica de cada investigació. Però, tot i estar relacionades, aquestes dues coses no són ben bé el mateix. El mètode científic és, precisament, la garantia de cadascuna d’aquestes rutines; determina les exigències lògiques que ha de complir qualsevol procediment perquè se l’accepti al prestigiós club de la ciència. I aquest mètode no és fruit de la improvisació. Han calgut uns quants segles de reflexió filosòfica per arribar a consolidar-lo. Òbviament, no és un catecisme; pot ser modificat contínuament per l’aportació de nous coneixements —al cap i a la fi, es fonamenta en la capacitat crítica del pensament humà—, però existeix un principi inviolable: cap possible modificació del mètode pot transgredir la racionalitat. I qui assegura el compliment d’aquesta prescripció és, sense cap dubte, la filosofia.

La causa de la desavinença contemporània entre la ciència i la filosofia és complexa i no estrictament «acadèmica». Fins a l’inici del segle xx, els científics tenien, generalment, en bona consideració el pensament filosòfic. És sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial quan es va accentuar el distanciament. Les ruïnes de la postguerra no eren tan sols materials. Calia pair les atrocitats que havien trasbalsat la humanitat durant els seixanta-tres anys que separen la Triple Aliança de Bismarck de la rendició de l’emperador Hirohito, després de l’anorreament nuclear d’Hiroshima i Nagasaki. Però aquesta digestió era dificilíssima fins i tot per a les ments més brillants de l’època, enfosquides de cop i volta per la cendra que enraria l’ambient intel·lectual del món sencer. No és gens estrany, per tant, que aquell atordiment espiritual reforcés tota mena de doctrines «alternatives» al pensament racional, prostrat per la seva pròpia estupefacció. Des d’aleshores, la filosofia arrossega aquest estigma irracionalista, molt apreciat per les escoles «postmodernes», però que ha acabat desinteressant una bona part de la comunitat científica.

Quinze lustres després, la ciència és en un moment d’esplendor impressionant, sobretot gràcies a les innovacions tecnològiques que ha fet possibles, i aquesta preocupació sobre el seu divorci de la filosofia pot semblar grotesca. Fa la impressió que l’emancipació li ha sigut ben favorable i que no hi ha lloc, doncs, per a la nostàlgia d’una època incinerada, definitivament, per la maquinària de guerra més eficaç de tots els temps. Però és obvi que es tracta d’una falsa impressió. Durant aquest període, alguns científics han mantingut l’interès pels aspectes filosòfics de la seva activitat, sense els quals, afirmen, trontollarien els fonaments de la mateixa ciència.

Un exemple paradigmàtic és Albert Einstein, a qui Toni Pou sembla qualificar, incomprensiblement, de romàntic pel fet que «una persona pràcticament sola» hagi tingut la capacitat d’elaborar la teoria de la relativitat. Sense l’adhesió incondicional al racionalisme —antagonista del romanticisme—, el físic alemany mai no hauria sigut capaç de formular-la. Einstein va mantenir un diàleg constant amb la resta dels homes i les dones de ciència, tant per reforçar les seves idees com per contrastar els experiments mentals als quals era tan aficionat, i moltes de les discussions amb què s’encarava eren filosòfiques. Per exemple, les seves reticències respecte a la mecànica quàntica —i les contínues discussions amb Bohr que suscitaven— eren, principalment, de caràcter filosòfic. I fins i tot, en una carta a George Jaffé, confessa: «El físic no és res més que un filòsof que s’interessa per certes particularitats; si no, només seria una mena de tècnic». Però l’interès d’Einstein per la filosofia no tan sols comprenia l’àmbit de l’epistemologia. Moltes de les seves inquietuds estaven relacionades amb l’ètica i la seva vinculació amb la naturalesa de la ciència.

La ciència no tan sols ha de fer seus els reptes més radicals que la naturalesa planteja al coneixement humà, sinó que és l’única disciplina que els podrà respondre.

En aquest sentit, tot i les seves conviccions racionalistes, és interessant recordar el seu rebuig a algunes interpretacions extremes del racionalisme del segle xix; en última instància, afirmava, no és objectiu de la ciència especificar els valors que han de regir la conducta humana. La posició ètica d’Einstein estava relacionada amb la seva cultura jueva, però, sobretot, amb l’estudi de l’obra de Spinoza, un dels pocs filòsofs il·lustres que realment admirava. Hi ha altres testimonis d’aquesta «necessitat filosòfica» —la necessitat de plantejar bones preguntes— que manifesten alguns científics actuals, tot i que potser no d’una manera tan evident com ho feia Einstein. Lamentablement, hi ha menys filòsofs que declarin obertament la seva «necessitat científica» —si deixem de banda les impostures de Deleuze, Guattari, Derrida i tants d’altres que se servien d’un llenguatge pseudocientífic per justificar les seves excentricitats—; una necessitat imprescindible per dur a bon port la crítica filosòfica. Perquè és des de la filosofia —si més no, des d’una determinada concepció de la filosofia— que es poden esgrimir els arguments més favorables a l’activitat científica: la ciència no tan sols ha de fer seus els reptes més radicals que la naturalesa planteja al coneixement humà, sinó que és l’única disciplina que els podrà respondre—en el cas que això sigui possible—. Paral·lelament, la filosofia també ha d’anar integrant els descobriments científics que transformen la realitat social de l’ésser humà. Però no s’arribarà a una situació intel·lectualment honesta si els homes i les dones que s’esforcen a resoldre les grans qüestions a què ens aboca la investigació de la natura no prenen consciència d’un fet bàsic: a l’hora de preguntar-se quins són els problemes fonamentals de la recerca i com cal abordar-los, fan filosofia. Al cap i a la fi, com ja he comentat més amunt, el mètode que han d’aplicar és filosòfic, i és precisament aquest mètode el que ha permès erigir la creació més gran de l’intel·lecte humà: la ciència.