Les llàgrimes de feixista són una trampa

Quedi dit per avançat que aquest no és un article moralista, m’és absolutament igual que la gent rigui de quatre rics malcriats i cripto feixistes sent gasejats. No soc ningú per a jutjar-ho, i, si ho fos, segurament em semblaria bé.

Però, ai las, les llàgrimes de feixista no alimenten. Fan passar l’estona, creen la il·lusió de fer-te passar la gana, et fan gaudir una mica, però no alimenten. No seré jo l’aixafaguitarres que negui uns bons riures a costa de quatre nens de papà de Colegio Mayor que, davant la poca oferta de concerts de Taburete, han decidit passar l’estona a Ferraz, sempre i quan no hi hagi partit al Bernabeu. És sa riure del Cayetano que ha estat pegat pel seu tiet, tot i que convindria no exagerar els drames familiars que això comporta; al final, són famílies acostumades a l’església, l’ordre i la violència com a eina de dominació. No és el primer tiet, ni l’últim, que pega el nebot consentit. Però cal no perdre el nord.

Si bé és cert que el repertori és, com a mínim, grotesc, hi ha alguna cosa de tota aquesta performance que em grinyola, que no em deixa descansar. Podria ser el fet que aquestes imatges li permeten al PSOE el carril central de l’estabilitat, l’espanyolisme i la preservació del Règim (una vegada més). Podria ser la sospita que una altra vegada s’han activat les maquinàries del franquisme sociològic per evitar que res canviï. Podria ser també el fet que tant els que ploren com els policies que els peguen són gent amb molts diners, recursos i ganes per matar-nos. Sigui com sigui, Espanya sempre porta l’aigua al seu molí.

“Fa uns anys que l’onada reaccionària a escala mundial ens ha passat la mà per la cara quant a estratègia comunicativa, ha sabut utilitzar internet per expandir-se i ha après a identificar els malestars col·lectius per explotar-los en el seu benefici.”

El PSOE i els seus portaveus (oficials i oficiosos) han estat rapidíssims a equiparar la greu presa de carrers per part dels reaccionaris amb les mobilitzacions “violentes i colpistes” de l’independentisme. Ells, com a garants eterns de l’ordre, s’erigeixen salvadors d’Espanya. La dreta i la dreta extrema apareixen fragmentats i afeblits, alguns per manca de lideratge, d’altres perquè ja no són útils com a gossos de presa del règim. Les contradiccions discursives de la dreta clàssica s’accentuen quan les forces de l’ordre actuen, donant encara més protagonisme a la ultradreta i el neofeixisme com a avantguarda. Però és una avantguarda merament performàtica, ja que mentre aquests grupuscles fan gimnàstica de sublevació, retransmesa en directe i amb un fort impacte a xarxes, a les altes esferes de l’estat es fa la feina bruta de debò. Els sectors més reaccionaris dels aparells estatals, l’empremta franquista en tot el sistema judicial i polític espanyol estan treballant a contrarellotge per tal de mantenir-ho tot lligat. No els cal guanyar res als carrers (i, de fet, tampoc a les urnes). Llavors, per què la performance?

No sabria llistar amb exactitud els motius que porten els feixistes a accentuar ara la conflictivitat. Però sí que sé que no els fa falta per mantenir Espanya unida o per mantenir l’ordre de les coses i que, per tant, hi ha altres motius que, sense saber-los de manera feafent, em fan molta més por. Al final, fa uns anys que l’onada reaccionària a escala mundial ens ha passat la mà per la cara quant a estratègia comunicativa, ha sabut utilitzar internet per expandir-se i ha après a identificar els malestars col·lectius per explotar-los en el seu benefici: ocupar l’espai urbà, fer-se veure, generar imatges que tenen un impacte sobre qui les rep, activar la maquinària de la propaganda, fer directes, humanitzar l’operació d’estat que sempre s’ha fet des del clavegueram.

“Ells diuen que l’esquerra no sap fer mems i crec que d’alguna manera és cert. Fa dies que riem dels nazis ploramiques (que, insisteixo, és absolutament sa) i el problema és que ho estem fent des de la superioritat moral.”

Ells diuen que l’esquerra no sap fer mems i crec que d’alguna manera és cert. Fa dies que riem dels nazis ploramiques (que, insisteixo, és absolutament sa) i el problema és que ho estem fent des de la superioritat moral. Des de la convicció que ningú del nostre entorn pot prendre’ls seriosament, des del posat cofoi de qui sap que té la raó. Com si tenir la raó servís d’alguna cosa. La història ens ha ensenyat, repetidament i no fa tant temps, que riure’s de manera condescendent d’un contrincant polític no funciona, al contrari, pot arribar a generar empatia cap a ell. Podem posar com a exemple a Trump i quants riures ens vam fer a costa seva o podem veure el publireportatge que li estan fent a Xavier Garcia Albiol aquestes setmanes des dels mitjans catalans, després d’anys de riure de la seva afecció a la parla, del fet que és alt com un Sant Pau o de qualsevol cosa que normalitzés la seva presència i maquillés el seu feixisme (gràcies per tant).

El cas és que les llàgrimes de feixista no fan passar la set. Són com aigua de mar. S’ha de saber com utilitzar-les i quan, perquè pots perdre l’oremus com un nàufrag o pots recuperar-te d’un constipat o un mareig. Cal procurar no fer el joc a l’equip de propaganda del règim que, tenint-ho tot lligat i ben lligat, ocupen carrers i titulars buscant atraure altres sectors socials que els puguin servir eventualment com a forces de xoc. Jo sempre seré a l’equip de qui se’n fot del mort i del qui el vetlla, especialment si aquests són feixistes, però cal que mentre riem guanyem terreny, perquè a la llarga jo vull riure sense por i perquè com deia Fuster, per evitar el moralisme que també s’escampa per les xarxes: entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.