L’amor cec de Hannah Arendt

Com explicar la inexplicable relació amistosa i eròtica entre Martin Heidegger, el filòsof nazi, i Hannah Arendt, la filòsofa jueva? Miquel Esteve (Móra la Nova, 1969) ho ha fet a Amor sense món (Navona), una extraordinària novel·la que s’apropa perillosament a l’assaig novel·lat, com ell mateix defineix el seu artefacte literari.

És un text arriscat, el fruit de cinc anys a peu d’obra, temps de documentació, de viatges a Alemanya, de disciplina benedictina per explicar la història d’amor entre el filòsof més important i més miserable del segle XX i la filòsofa més important i més admirable del segle XX. Arrenca l’hivern de 1924, amb la trobada a Marburg del professor Martin Heidegger, de trenta-cinc anys, casat i amb dos fills, i la seua alumna Hannah Arendt, de divuit, dos amants que hauran de dur vides paral·leles per la força dels fets, amb comptades interseccions quan tot està dat i maleït.

El repte és important: donar compte de les vides i els pensaments de Heidegger i Arendt, en el context dels anys tràgics i culturalment tan fecunds de la República de Weimar, amb l’ascensió del nacionalsocialisme pel desig de revenja que l’alemany mitjà sentia contra els francesos després del Tractat de Versalles. El desastre social de la hiperinflació permetia que un llunàtic  arrossegués el seu poble i Europa sencera a l’apocalipsi i l’holocaust, el moment en què Heidegger i Hannah es troben en camps contraris, ell amb el famós discurs del rectorat de Friburg (1933), que durà els seus col·legues jueus a la misèria (inclòs el seu mestre, Edmund Husserl) i a ella cap a l’exili, com la nova jueva errant, ciutadana d’enlloc i forastera arreu, a Berlin, a París, a Tel-Aviv o a Nova York, on viuria els seus anys de plenitud.

A partir d’un text arendtià, l’autor remarca la identificació de la pensadora amb els marginats: «S’havia emmirallat amb el pària com a model d’home. El pària davant el superhome i la voluntat de poder. El pària com ella, com el poble jueu». Però en realitat ella no se sentia representada en cap col·lectiu i aspirava a la plena individuació,  la seua i la de la gent concreta que va estimar, els amics i els amants: «No he estimat mai cap poble, ni col·lectiu: ni el poble alemany, ni el francès, ni el nord-americà, ni la classe obrera, ni res de semblant». Una posició que, quan ja havia publicat The origins of totalitarianism (1957) i ja era reconeguda internacionalment, la duria a considerar que Adolf Eichmann, un dels responsables de la Solució Final, era només un individu alienat de la seua individualitat, un desgraciat que s’havia deixat arrossegar per la força d’atracció de les masses, que l’empenyia a actuar com un funcionari eficient, una simple peça de la màquina de la mort. L’escàndol que va provocar el seu llibre Eichmann  a Jerusalem (1962), sobre el judici al criminal nazi, el va arrossegar fins a la fi de la seua vida i més enllà.

Va ser Heinrich Blücher, el segon marit de la Hannah, qui va parlar de «la banalitat del mal», que tanta fortuna havia de fer. Potser seria la mateixa idea de banalitat la que  la duria a reprendre la relació amb Heidegger, en la seua vida gairebé anònima després de ser depurat. Fins que es donà la paradoxa que un antic membre de la Resistència francesa el reivindiqués a finals de 1946, i la resposta heideggeriana a les preguntes de Jean Beaufret sobre Sein und Zeit (1927) va ser Über den Humanismus (1947). Amb el seu galimaties postmetafísic –que Miquel Esteve explica exemplarment– amb el «Sein» i el «Dasein», el «Seiende» i el «Sprache», Heidegger havia retornat des de Nietzsche fins als orígens de la metafísica. Ningú millor que la seua amant per caracteritzar l’obra del mestre: «Perquè la tempesta que travessa el pensament de Heidegger (…) no prové d’aquest segle. Procedeix d’allò antiquíssim i deixa quelcom perfecte que, com tot quan és perfecte, reverteix en allò antiquíssim», deia en ocasió del vuitantè aniversari del filòsof, el 1969.

Ens cal insistir en la dificultat de novel·lar les vides i les idees de Heidegger i Arendt, les seues relacions amb Karl Jaspers, Günter Stern, Heinrich Blucher, Walter Benjamin o Mary McCarthy sense avorrir mortalment els lectors. El bon ofici de Miquel Esteve, el mestratge adquirit amb Heydrich i les agents del Saló Kitty (2007) o El misteri d’Arthur Rimbaud (2019), fa possible una obra profunda i al mateix temps lleugera, estructurada sobre tres parts que es corresponen amb tres etapes vitals dels protagonistes: 1925-1950, 1950-1967 i 1967- 1976. És una arquitectura sòlida, la que permet un relat dinàmic, amb una vuitantena de capítols breus que, sense seguir un estricte ordre cronològic, fan avançar la història amb l’agilitat. Una novel·la reeixida que ens fa pensar en el vol del borinot, aquest abellot gran i feixuc que, contra les lleis de la física, s’enlaira delicadament i ens alegra la mirada.