La paraula i el món

Hi ha una idea que travessa de cap a cap La paraula i el món, i és aquella noció que Vinyoli va expressar tan bé quan va afirmar que el que perdura ho funden els poetes. Solà es capbussa en l’obra d’una quinzena d’autors catalans per afirmar, una vegada i una altra, “la importància capital, essencial, primordial que té la paraula i la paraula de la poesia en l’ordre del món, de les coses i de l’univers”.

Sent una vivència universal, la poesia no és una experiència despresa del lloc, té un substrat local, és una emanació de la terra. “Cada llengua i cada poble té el seu saber i el seu camí, i la paraula de la poesia ha d’escoltar-los”. El poeta doncs no és només aquell que pren la paraula sinó algú que escolta, atent a la música verbal que li brinda el lloc. Des de la Renaixença, la paraula i el lloc s’han retroalimentat: “No era possible de renovar la terra sense renovar-ne la llengua i no era possible renovar la llengua sense renovar la terra”, diu aquest home de cabells blancs i celles negres a propòsit de Verdaguer.

Com tot assaig de poeta, La paraula i el món es pot llegir com un autoretrat i una poètica personal alhora.

Parlant de Joan Alcover, Solà defineix la tradició poètica com un exercici col·lectiu de sedimentació: “El patrimoni poètic es diposita a la llengua i dins la llengua”, diu distanciant-se d’aquella idea de Harold Bloom segons la qual la tradició literària es construeix a partir de la necessitat del poeta de superar l’angoixa de la influència i desfer-se de l’ombra que els seus precursors puguin projectar sobre els seus versos. Si Bloom es decanta per explorar la subjectivitat individual del poeta que malda per ser únic, Solà transfereix tota l’agència a la paraula mateixa, que és la que trasllada i acumula sentits d’una obra a una altra per pura sedimentació. L’assagista poeta ho expressa millor: “els poemes d’Alcover actuen com a centres d’expansió a l’interior de poemes d’altres autors”. Hauria pogut dir el mateix de Carner o de Maria Mercè-Marçal o de tants altres poetes. Vull dir que les observacions de Solà són sovint extrapolables a més d’un cas i van arrebossant els diferents assaigs d’aquest volum, que no s’ha escrit de cap a cap amb la voluntat de fer un discurs únic, sinó que és una suma de textos, escrits sota un mateix clima però de manera dispersa al llarg dels anys. És més, com tot assaig de poeta, La paraula i el món es pot llegir com un autoretrat i una poètica personal alhora.

La paraula i el món recull poetes imprescindibles de la literatura catalana dels darrers 150 anys. Des de Jacint Verdaguer fins a Miquel Bauçà i Maria Mercè Marçal, Solà ens convida a un recorregut cronològic per les seves devocions personals sense pretendre fer un cànon. La paraula i el món tampoc no es deixa llegir del tot com una història de la poesia catalana contemporània, perquè hi ha algunes absències importants, com Carner, Riba, Foix o Ferrater, però el que Solà ens havia de dir sobre la literatura catalana del segle XX en el seu conjunt està molt ben traçat. I no ho fa a partir de l’exegesi de poemes concrets ni del comentari de text, sinó de la volada del pensament amb què aborda l’acte creador, que ell sap aterrar en cada poeta, defugint sempre la temptació d’explicar l’obra a partir de la biografia. No hi trobareu ni una xafarderia. No és un manual per a alumnes de batxillerat, però sí de lectura profitosa per a qualsevol universitari i de lectura obligada per professors de secundària que busquin noves maneres d’explicar el fet literari encarnat en uns poetes de temari.

Ens hauria de fer pensar que dos dels grans autors catalans de la segona meitat del segle XX, Rodoreda i Ferrater, fossin escolaritzats a casa. És un tema digne de tesi doctoral.

Alerta, però, perquè el mateix Solà ja fa una advertència per a navegants que pot ser útil per al professor incaut. “La poesia no es deixa traduir fàcilment a un altre discurs”, avisa. La poesia no es pot explicar, ni glossar ni tematitzar, perquè l’experiència que ens brinda és semblant a la de la música. Solà insisteix molt en l’origen oral del vers, i on més bé ho explica és possiblement en els textos que dedica a Joan Vinyoli, un dels quatre poetes del volum amb Maragall, Espriu i Bartra a qui dedica més d’un article: “La paraula en la poesia és en primer lloc i essencialment, so, oïda, música (…) Els darrers textos de Vinyoli ensenyen que la paraula, que la poesia, que el so no és sinó un gest, un intent de significació”. Solà va més enllà quan lliga aquesta experiència sonora amb la memòria: “En tot poema conflueixen dues experiències musicals diferents. La memòria del so i el so que encara no ha entrat a la memòria, a la historicitat. A través de la música oïda apareix la música no oïda. Es tracta d’una operació delicada. Les autèntiques descàrregues de sentit emergeixen a l’interior de l’oïda, on el so ressona amb els sons, on la memòria ressona amb l’ara”.

Seguint amb el fil de l’oïda, Solà fa altres observacions ben interessants, a propòsit de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, a qui atribueix el seu prodigiós sentit de la llengua al fet d’haver-se estalviat d’anar a l’escola i haver-se pogut nodrir de l’escola del lloc, que vol dir l’idioma de l’àvia i del país sense les interferències d’una educació imposada i adotzenada. Ens hauria de fer pensar que dos dels grans autors catalans de la segona meitat del segle XX, Rodoreda i Ferrater, fossin escolaritzats a casa. És un tema digne de tesi doctoral.

Després de l’ensorrament del 1939, “els escriptors catalans han de trobar dins la llengua condemnada una altra llengua”. Ho hauria pogut dir tant a propòsit de Ferrater com de Rodoreda, però ho diu parlant d’Agustí Bartra, un autor que també pateix la guerra i l’exili. Solà reivindica fervorosament Crist de 200.000 braços, un monument històric de la nostra memòria col·lectiva que li serveix per aprofundir en la idea que la poesia catalana del segle XX ha estat un acte de resistència contra el genocidi cultural imposat des d’un estat hostil. La literatura catalana és d’aquelles que fan nosa, que malviuen, com els personatges de Crist de 200.000 braços, en un camp de reclusió dins el propi país.