La força i la possibilitat de la vida

Fa vint-i-nou segles que la Ilíada va establir els termes en què els occidentals pensem la guerra i les relacions de domini entre humans. Per això moltes pensadores que admiro se n’han ocupat. La jueva Rachel Bespaloff, per exemple. Ella parla de dues grans concepcions de la força, la d’Aquil·les i la d’Hèctor. Per a Aquil·les, la guerra és un tu contra tu i un mitjà per passar a la posteritat. Per a Hèctor és la defensa d’un territori on hi és possible la vida en termes propis. Mentre el grec representa la concepció egòlatra de la força, el troià lluita per una altra cosa. En Hèctor la voluntat de grandesa no rivalitza amb la voluntat de felicitat. Al contrari: per a ell, la seva porció de felicitat ciutadana i familiar, que valora més que res perquè coincideix amb la veritat de la vida, mereix ser defensada fins al sacrifici de la pròpia vida. 

Crec que aquesta concepció de la guerra i la força és la que hi havia darrere el Princeps namque, les lleis que van regular la defensa del Principat fins al 1714 i que van ser abolides pel Decret de Nova Planta. Segons les lleis catalanes, el rei només podia reclutar els soldats si existia el perill que unes tropes estrangeres envaïssin el territori. Aquest principi d’autodefensa havia de tenir continuïtat a l’Estatut de 1931, però a Madrid el van fulminar. 

Sempre penso que si hi ha una altra manera de fer les coses en la política catalana ha de passar per aquí. Per defensar a ultrança la nostra frontera, que és la nostra sobirania, perquè a l’interior hi sigui possible la vida. I quan dic vida vull dir vida. Perquè fa tres segles que la falta de sobirania perjudica als catalans, però els propers cinquanta anys seran claus perquè hi ha en joc la transició ecològica, que és la possibilitat real de la biologia en aquest racó de món. A dia d’avui, Catalunya pateix una immensa dependència energètica i per resoldre-la caldria un pacte de confiança entre territoris rurals i urbans que és impossible de fer a dins de la dinàmica espanyola. 

Hi ha una força que neix de les profunditats de la vida i que vol protegir la comunitat. És per això que moltes pensadores l’han assimilat a una cosmovisió femenina. Marina Garcés en parla a Males companyies i l’exemplifica amb les guerrilleres kurdes. Jo, quan esperava el segon fill, vaig viure-la de manera similar. Deu haver-hi molts camins per accedir a aquesta epifania, però la maternitat t’hi aboca de cop perquè t’amplifica la sensibilitat, per l’art però també pels semblants, i els pensaments i les emocions se’t fusionen. No hi ha oposició entre les coses grans i les petites. Entre fortalesa i vulnerabilitat. De sobte l’existència és un espasme entre l’úter matern i l’úter del món i l’has de defensar amb tots els mitjans, com Hèctor i els sometents catalans i les guerrilleres kurdes. 

Rachel Bespaloff, De la Ilíada, Lleonard Muntaner, Palma, 2012 (trad. de Rosa Rius Gatell) / Marina Garcés, Males companyies, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2022.