Josep Sala i Cullell: “No farem fora la Generació Tap”

Josep Sala i Cullell (1978) és professor d’institut a a Trondheim (Noruega), i no s’ha de mossegar la llengua perquè qui li paga el sou és l’Estat noruec. El 2013 va encunyar un concepte que faria fortuna, la “Generació T”, que designava la fornada sortida de la transició, la gent que va arribar a les millors feines i posicions de poder de joves i les han copat durant molts anys, impedint el relleu generacional. Finalment, Sala i Cullell ha investigat la qüestió, ha aprofundit en la reflexió i enguany publica Generació Tap (Ara llibres), un mapa en què descriu la generació T (1943-1963), la generació X (1964-1981), els millenials (1982-1996) i la generació Z (1997-2015). Parlem de taps i tapats, del rol de la Generació X en aquesta història i de per què millenials i zoomers haurien de llegir més el Josep Pla dels anys vint i trenta.

Què et va fer veure que hi havia un Tap?

Quan hi ha el canvi de govern a Noruega, on treballo de professor d’Institut, miro qui és el ministre d’educació i m’adono que té la meva edat: trenta-cinc anys en aquell moment. Són els anys del primer govern Rajoy, on la majoria de ministres en tenen de seixanta cap amunt. Després baixo a Catalunya i, en una xerrada, Josep Maria Terricabras ens recorda que Quim Nadal va ser alcalde amb 31 anys. En aquell moment, Josep Cuní té la tertúlia amb la gent habitual, Milián Mestre, Arcadi Calzada, etc. I jo, que tenia els diners a la Caixa de Girona que acabava de desaparèixer per la crisi, em trobo que aquella gent que ha pilotat el país durant tants anys, ens diuen que ara ens hem d’estrènyer el cinturó. I ho diuen així, en primera persona del plural. Això m’hi va fer rumiar molt, vaig fer un article, i va generar un impacte molt gran i unes reaccions molt similars a les que estic rebent ara amb el llibre.  

Bateges aquesta generació com a “Tap”, però no són exactament els mateixos que al món anglosaxó es coneixen com a boomers.

De fet, jo els anomeno generació T, perquè jugo amb la “T” de “Transició” i la “T” de “Tap”. En termes de natalitat, el baby boom a casa nostra va ser entre els 60 i els 70, que és la meva generació, coneguda com la generació X. Però, sociològicament, la Generació T té elements molt semblants a la dels boomers americans: haver crescut amb referents contraculturals com la revolució del 68 o la revolució feminista, o la facilitat que van tenir a l’hora d’accedir a l’habitatge. Amb 10 anys i una petita part del sou podien pagar un piset, cosa que ara és impossible.

Per què va explotar l’article i per què el teu llibre sembla que cou tant?

Perquè parlava per primer cop d’una cosa de que es parla arreu del món menys aquí. D’articles sobre millenials, boomers, generació X i generació Z, la premsa americana en va plena, se’n parla constantment. Se’n parla a Itàlia, a França, a Anglaterra. Tot el món participa d’aquest debat, però en nosaltres això s’ha tapat. Per què? Perquè a la Generació Tap no li interessa que es parli d’això. Tant l’article com el llibre han tingut la mateixa reacció: una de molt positiva entre els més joves, millennials i generació Z, i una altra de silenci absolut o missatges tipus “sou uns desagraïts”, “no sabeu el que hem lluitat” per part de la generació Tap. Però el més interessant és la meva generació, que es parteix en dos: una part que es veu identificada amb el meu discurs, i una altra que reacciona amb un odi furibund. Per què? Perquè els de la meva generació que han pogut arribar a dalt ho han aconseguit fent tot el que els deia la generació anterior, i els que reaccionen amb més ràbia són els que han fet tot això i, a sobre, no se n’han sortit. En la generació X, que ara tenim 40 anys, molta gent té aquesta sensació de fracàs vital.

El preu de l’èxit és repetir les idees dels que manen?

Com que els Tap ocupen tots els espais de poder, si tu vols fer carrera a la universitat o en els mitjans de comunicació o en la política, has de dir amén a tot, perquè, si no, et fotran fora. Els líders de la generació X que surten a Espanya, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Pablo Casado… no hi ha cap idea nova respecte del que deien Felipe González o José María Aznar. I la política catalana ja no cal ni dir-ho: tot és tornar al pujolisme o al maragallisme. Crec que, com a generació, farem una aportació molt minsa a la història. Tampoc no és cap queixa, però els que vinguin després ens passaran per sobre perquè sí que inventaran alguna cosa nova.

Què va passar amb la generació T que sí que van tenir bones idees?

Es comença a parlar de generacions a partir de la Primera Guerra Mundial, perquè la matança és tan gran que es veuen clares les diferències. En totes les generacions hi ha una part que se la troben. Vosaltres (els millennials), us trobeu la crisi quan sortiu de la universitat. Els T es troben el període d’expansió econòmica continuada més gran de la història (New Deal, Pla Marshall, l’arribada de turistes a Espanya). I com que tenen la panxa plena, es poden dedicar a fer revolucions culturals. I s’agraden. I per primer cop donen valor a ser joves. I trenquen el conformisme social. Són tan intel·ligents que saben perpetuar el discurs èpic: quantes pel·lícules hem vist de Vietnam, quants cops els hem sentit dir que van córrer davant dels grisos? I creen un mercat. Molts actors de Hollywood de les generacions anteriors s’havien de retirar en arribar a certa edat. Però els actors fetitxe de la Generació T els tenim fent pel·lícules amb 80 anys. Robert de Niro, Al Pacino. Els Rolling Stones fent concerts. Aquesta substitució que abans es produïa ara no es dona per qüestions de mercat. Nosaltres no tenim èpica… què explicarem als nostres néts?

Si la panxa plena facilita revolucions culturals, la gent de la generació X la teníeu encara més plena. Com és que això no es va traduir en més inconformisme?

Perquè ens vam creure el que ens van dir. Que ho havien arreglat tot. Que no cal lluitar perquè ells ja ens havien dut la democràcia, havíem entrat a Europa i l’economia ja aniria bé. Cada dia, la tele i els diaris ens deien que tot anava bé i era el final de la història. Culturalment, els noranta són la gran dècada de la generació X. Venim dels Jocs Olímpics, l’explosió de modernitat, i l’única cosa que podem fer és ser cada cop més rics. I ens ho creiem. Però aleshores arriba el 2001 i arriba la primera patacada, que potser tot allò del final de la història no és veritat. L’economia encara aguanta fins que, al cap de 8-10 anys, hi ha la trompada fora. El nostre pecat és que ens ho vam creure.

Al llibre escrius que, al final, els teus amics que de joves eren vistos com els més freaks perquè eren els més mobilitzats políticament, són els que han acabat tenint la raó. Escrius que la CUP és l’aportació política més significativa de la teva generació.

Sí, però la prova que la CUP és molt Generació X és que no és un moviment gran, sinó l’agregació de petits moviments. Nosaltres no vam fer cap gran batalla. L’única va ser la dels antiglobalitzadors, que van ser massacrats ideològicament i física. Però la CUP surt de petites batalles: el moviment ecologista o l’alcalde jove que va contra l’alcalde vell que vol construir certa cosa fora de lloc. Per això la CUP de Girona no té res a veure amb la CUP de Gràcia ni amb la CUP de la Bisbal. Eren lluites de petit abast, ni una sola manifestació multitudinària als carrers. Tant de bo tots haguéssim entès que eren ells els que tenien raó, els que van entendre com anava tot.

Els millenials ho hem entès?

La generació millennial finalment entén, i la Z encara més, que no es poden seguir les normes del sistema per enderrocar el sistema. El Me Too i el Black Lives Matter se salten els canals establerts. Un exemple de fa pocs dies: a Castellar del Vallès transcendeix el cas d’un professor que presumptament ha comès abusos. Si tu vas a inspecció educativa i segueixes els tràmits, no et fan ni cas, perquè el sistema està blindat pel funcionariat. En canvi, la Generació Z fa un compte d’Instagram i cada publicació és la frase d’una víctima explicant el que li va dir el professor. En 24 hores el professor és fora. Les estructures fetes pel sistema no serveixen per canviar el món, estan fetes perquè res no canviï.

Però aquestes victòries simbòliques no canvien el sistema i la sensació és que els diners i els mecanismes de poder segueixen sent dels mateixos.

Jo entenc molt poc l’esquerra millennial, sobretot la seva fixació pels elements de discurs. Tots han comprat Foucault i a vegades sembla que en comptes de voler canviar la realitat vulguin canviar les paraules. I des que l’esquerra ha adoptat això, la dreta ha arrasat a molts llocs. Com tampoc entenc que, per a la meva generació, els americans eren el dimoni, i ara aquesta esquerra importa acríticament tot el que ve d’Estats Units. Aleshores et trobes que en l’època de Black Lives Matter anem a fer la foto a l’estàtua de Colom perquè és el que estan fent els americans, quan aquí, si busques grups en una situació similar, trobes el poble gitano molt més pròxim. Dit això, jo he d’anar contra els de dalt, no contra els de baix. Els de baix ja us espavilareu entre vosaltres, o els que vinguin després ja us posaran a lloc (en algun lloc del món, hi ha una noia que ara té 5/10/15 anys que escriurà un llibre contra Judith Butler). La meva feina en tant que generació X, com a senyor de 42 anys, és anar contra els de dalt. Haurem d’esperar que es morin? Sí. Quedaran allà arrapats. Però ens quedarà un plaer: escriure’n la història. I la història que escriurem no serà la que volen ells. Ells han assenyalat que la història del pujolisme, del maragallisme i del procés; en definitiva, les seves biografies, les escriurà en Jordi Amat. Però, al final, el discurs que dominarà no serà el d’en Jordi Amat. Jo espero que algú nascut als anys 70 expliqui el pujolisme. Espero que el meu llibre, que és divulgatiu i fàcil de llegir, ajudi a motivar això.

Què explicaries tu sobre el pujolisme que no escriuria en Jordi Amat?

Que el pujolisme és l’absència de discurs intel·lectual. És xantatge emocional: “Si no em voteu a mi, Catalunya es morirà”. Però darrere, no hi ha absolutament res. Pujol no pot recuperar el discurs dels anys vint i trenta, no pot recuperar Pla ni Xammar perquè allò sí que és un discurs revolucionari. Si jo tingués els drets sobre l’obra d’en Pla, aniria a recuperar el dels vint i els trenta, el que fa els articles amb en Xammar des de l’exili (Pla hi va passar tres anys) dient el nom del porc a en Gaziel. Recuperar Relacions, un llibre que provoca reaccions viscerals en el món intel·lectual català. Recuperar els textos quan se’n va al nord d’Europa i diu que a països com Noruega els ha anat molt bé la independència i que la independència Noruega també ha servit per modernitzar Suècia. Però en canvi, de Pla publiquem cartes amb Gaziel i amb Vicenç Vives, el Pla de la boina domesticat pels altres, que viu en un món que el té totalment oprimit. Jo crec que hem d’anar a buscar aquest Pla que té una idea de país al cap amb els seus contemporanis, abans de ser ideològicament massacrats. Pujol no ho recupera i per això no té discurs: és un senyor de catequesi.

Al llibre narres un contrast: la candidatura de Bernat Dedeú i companyia a l’Ateneu al costat de la revolta detonada per Andrea Ros contra Lluís Pasqual al Teatre Lliure. Els primers els poses com a exemple de gent que perd perquè intenta guanyar al sistema jugant amb les seves normes, mentre que els segons guanyen perquè lluiten per altres canals. Però si algú ha intentat recuperar els discursos sobre Catalunya dels vint i els trenta que ara reivindiques són la gent d’Ordre i Aventura, des d’Enric Vila a Bernat Dedéu, passant per Jordi Graupera.

És cert que la gent d’Ordre i Aventura intenten fer la recuperació d’aquesta Catalunya diferent, dels nostres besavis. Però són Generació X i s’estavellen, perquè no troben ningú que els hi pagui. Si ells escriuen això, els foten fora de La Vanguàrdia i d’El País. La tardor del 2017, li vaig dir a l’Adrià Pujol Cruells que aquesta gent hauria de ser la que, si perdem, salvés intel·lectualment el país. Com va fer en Pla després de la guerra. La meva sorpresa ha estat que han entrat en una catarsi emocional estranya, que espero que els passi un dia. Perquè, tot i combregar-hi molt poc ideològicament, penso que els necessitem. 

No és precisament per raons ideològiques que l’esquerra fuig d’aquests referents?

És que el grup de Dedéu, Vila, Graupera i companyia tenen un altre problema: són liberals americans. Importar el liberalisme americà a Catalunya, un país catòlic, és una marcianada. Si ja és gairebé impossible importar la socialdemocràcia escandinava, imagina els que van fer la revolució americana. Si aquí no hem fet ni la francesa, el Borbó segueix regnant! L’independentisme català té un problema ideològic: tots els líders pertanyen a dos grups, els socialdemòcrates o els liberals, que són les dues ideologies més fracassades del segle XXI. En el segle XXI, o ets populista, o te’n vas per la qüestió identitària, com l’esquerra millennial. Em resulta incomprensible per què no hem jugat aquesta carta. A tot català ens han insultat pel sol fet de ser-ho, ens han vexat, ens han impedit expressar-nos en la nostra llengua. Tots ho hem viscut! Però resulta que l’esquerra franquista, Joan Coscubiela o Paola Lo Cascio, em diuen a mi que jo no puc reclamar aquesta identitat. Com és que no puc jugar la carta de la minoria nacional oprimida? He de deixar que tota aquesta gentola em digui burgès quan el meu avi era mosso de granja, el rang més baix que hi ha, però com que em dic Cullell de cognom, resulta que el meu avi havia de ser un explotador de castellans. I hem deixat que aquesta gent sigui l’esquerra? No home no! Que hem de ser socialdemòcrates o liberals, ara? Nosaltres som una nació oprimida, i hem d’agafar el discurs de l’esquerra millenial i aplicar-lo d’una vegada.

I com és que els millenials d’esquerres catalans llegeixen més Angela Davis que les cartes entre Mercè Rodoreda i Josep Sales?

És normal. Són la primera generació que saben anglès, poden accedir a les fonts directament i es queden enlluernats per tot el que ve d’allà. I també nosaltres hi hem arribat tard. Jo a Pla l’he llegit sempre, però a aquesta lectura política hi arribo molt més tard, amb 35 anys. Potser cal una mica més de maduració, una mica de temps. Però els referents d’aquella època són extraordinaris. 

Què en fas de la bretxa generacional arran del procés, entre el llirisme dels pares i els contenidors cremant a Urquinaona?

No és llirisme, és que els de la Generació Tap diuen, directament, “No són els nostres fills”! Bé, si no són els vostres fills, són els vostres néts. I Urquinaona no és només per la sentència del procés. Els de la Generació X creixem en un paradigma optimista, però ens arriba la patacada amb la vida una mica encarrilada. Els millenials com tu us la trobeu amb 20 anys, però de petits encara us diuen que tot anirà bé. Però la Generació Z no ha viscut tranquil·la ni de joves ni d’infants. A casa seva han viscut precarietat econòmica. La lluita no és només pel procés o per Catalunya, és una lluita general perquè saben que els han deixat un món en una situació ruïnosa, i que va cap a pitjor. És normal que vagin a cremar contenidors.

Ferran Sáez escrivia un article a l’Ara la setmana passada: “Les reflexions generacionals –totes, sense excepcions– no són res més que un sistema articulat d’excuses i subterfugis. La vida l’edifica un mateix quan, posem per cas, cobra 1.200 euros al mes i signa una hipoteca mensual que puja a 1.201 […] Només hi ha persones concretes que prenen decisions concretes”.

Aquest discurs fa 40 anys que el sento. Jo era nen i ja recordo l’època Thatcher i Reagan: “Els pobres són pobres perquè s’ho mereixen”. És una bestiesa tan gran i està tan desacreditada que no val la pena perdre ni un segon. La millor resposta té dues paraules: Ok, boomer.

I Pablo Iglesias o Ada Colau no són una altra cosa, un punt mitjà que ha canviat el sistema?

Pablo Iglesias ha volgut ser Felipe González tota la seva vida: no té cap altre model de partit ni d’idees. Podem existeix pel tap universitari. Si a Iglesias i Errejón els haguessin posat plaça fixa, si els hagués passat com a en Quim Nadal, que amb vint-i-llargs ja era catedràtic d’universitat, Podemos no existiria. Alhora, també vull deixar una cosa molt clara: Iglesias, Sánchez o Casado no són pitjors que Felipe González, Aznar o Pujol. Hi ha una idea mítica dels polítics de la transició que cal desmentir. Amb un país on tot està per fer i plouen els milions d’Europa, qualsevol hauria fet una cosa fabulosa. A cada generació hi ha referents. I quan jo escric “tots al carrer”, ja ens en quedarem algun savi. Cada generació se’n queda algun, de savi. Jo sóc molt de Pasqual Maragall, i els que van dir que estava boig quan va dir el seu “Madrid se va”, ara l’aplaudeixen. Però no es pot dir que aquesta generació actual sigui pitjor que la d’abans.

La Generació X ajudareu a les següents?

Els Taps duren molt. Tindrem articles de Pilar Rahola vint anys més. Com que els diners els tenen ells, i molta gent de la meva generació encara s’ho creu, molts encara intentaran aferrar-se a la Generació Tap per tirar endavant. A més, no estem acostumats a protestar. Hem de deixar el nen amb els avis per anar a tirar llambordes? Oi que no? Els millenials no sé si aneu una mica tard, perquè no paro de llegir articles de gent que acaben de fer trenta anys i expliquen que la seva vida és un desastre. Potser hem d’esperar a la Z. Els de la Generació X tenim tres feines importants. Una és, com deia, esbandir els debats, denunciar els nostres que encara intenten perpetuar el sistema. Segon, a més llarg termini, com que som els últims que hem conegut gent que va viure la Guerra directament, hem de recollir el testimoni dels avis que van viure batalles com la de l’Ebre i fer-los honor. I, tercer, com diu la Carme Junyent, els nostres fills són els que poden fer la substitució lingüística. Hem de vigilar que els nostres fills no acabin parlant en castellà. Tota la resta, fer la revolució social i implementar la igualtat, és feina vostra.