José María Lassalle: “Barcelona pot ser la capital global de l’humanisme tecnològic”

Barcelona vol ser una capital global de l’humanisme tecnològic, el lloc des del qual es definirà el model europeu per a l’ètica dels algoritmes, els drets digitals dels ciutadans, o la privacitat de les dades. Això és un projecte polític, però també un pol potencial de diners, teixit empresarial, prestigi i poder, fet que inquieta els altres agents de l’Estat, com vam veure quan Isabel Díaz Ayuso, Presidenta de la Comunitat de Madrid, va declarar la seva predisposició a robar el Mobile World Congress de Barcelona. La setmana en què el Mobile s’ha cancel·lat i la geopolítica del 5G i la cursa armamentísica digital entre EUA i la Xina s’ha fet patent, parlem amb José María Lassalle. El doctor Lassalle és escriptor i professor, director del Fòrum d’Humanisme Tecnològic d’ESADE, i expolític de talla major: aquest santanderí va ser diputat al Congrés pel Partit Popular durant 14 anys, en els quals va arribar a exercir de Secretari d’Estat de Cultura i Secretari d’Estat de Societat de la Informació i Agenda Digital del govern de Mariano Rajoy. Arran de la publicació de Ciberleviatán (Arpa), parlem dels reptes que el digital suposa per a la llibertat i la democràcia, de la pugna Madrid-Barcelona per la capitalitat tecnològica, i de com conjugar el rol de l’intel·lectual amb la militància de partit. 

El teu llibre descriu un panorama esfereïdor però invisible: quina és la urgència digital del qual ens vols advertir?

Hem afrontat tot el procés de transició digital que viuen les societats desenvolupades i la humanitat en el seu conjunt sense regulació ni control democràtic. Això ens fixa un horitzó de suposada neutralitat pel que fa al desenvolupament de la tècnica, però aquesta neutralitat no existeix. Les desigualtats i l’absència de regles dibuixen un horitzó distòpic si no hi posem remei. El llibre vol evidenciar cap a on podem evolucionar distòpicament si no abordem això com una emergència. Ens cal una agenda regulatòria per establir una equitat digital.

Però dius que això amenaça fins i tot la subjectivitat humana!

El digital està resignificant la nostra conducta. Per exemple: ja no fem girar la comunicació sobre la base en la qual han pivotat les relacions humanes, que és la corporeïtat sensible, sinó que ens socialitzem a través de la tecnologia, en la qual l’altre no existeix, sinó que ens l’imaginem a través de les pantalles. Això fa que limitem la nostra capacitat empàtica, tal com veiem cada dia a les xarxes socials. En els àmbits cognitiu i emocional, les aplicacions i els continguts que consumim constantment estan alterant la nostra percepció de l’altre, de l’entorn, i fins i tot de com articulem la nostra identitat.

Reivindiques una majoria d’edat kantiana per al digital. Per què el benestar sense autonomia està guanyant terreny?

La tecnologia ens està ajudant a ser més eficientment. Però amb la tecnologia també perdem la capacitat d’explorar-nos a nosaltres mateixos a través de la nostra fragilitat, de la nostra debilitat, de la nostra potència d’errar… elements conformadors de l’educació l’ésser humà des de l’antiguitat. La tecnologia desplega una llibertat assistida que debilita la nostra capacitat de construir-nos des de nosaltres mateixos. Els algoritmes evolucionen, de la predicció passen a la prescripció, i la llibertat decau i és substituïda per una minoria d’edat induïda, que ens acompanya en els nostres hàbits de consum, les nostres relacions socials, la nostra participació política, etc.

Per què tornes al Leviatan de Hobbes? 

És la imatge d’un poder que s’alimenta de la nostra debilitat. El Leviatan explica com es construeix un poder incontrolable a partir de la debilitat humana que l’home constata fins que, guiat pel principi de supervivència, pacta cedir la seva llibertat a canvi d’un entorn de seguretat. Aquesta dinàmica hobessiana que trobem en el Leviatan es pot trasplantar a la situació que estem vivim. Ens trobem en un pacte no explicitat però real, que ens condueix cap a un model de servitud a un poder que no podem controlar.

Ets experts en Locke, que rebat filosòficament a Hobbes. Podem extreure alguna cosa de la resposta lockeana aplicable al present?

Sí, en la mesura que puguem crear una consciència crítica a la societat que percebi clarament la urgència d’empoderar-nos davant del tecnopoder que està sorgint. Les possibilitats d’empoderament són allà, però han de ser promogudes a través de mitjans, acadèmia i activisme que incitin un debat sobre la regulació democràtica d’aquestes qüestions. Estem esgotant el temps i el problema de la disrupció digital és que no hi haurà marxa enrere. El temps per poder abordar un pacte lockeà que corregeixi la situació hobessiana en què ens trobem es va dificultant amb l’acceleració exponencial. El marge de maniobra que li queda a la llibertat humana es redueix a mesura que el poder de la tècnica creix.

Escrius que l’esclavitud arribarà per aclamació popular. Quin punt de no retorn has identificat?

La Universitat de Cambridge ha publicat un informe sobre la situació de la democràcia que diu que l’estima que els ciutadans de les democràcies consolidades senten envers el seu model polític ha decrescut alarmantment. El cas d’Estats Units és paradigmàtic: les societats renuncien al seu empoderament polític i això és un fet. Alguna cosa està percudint sobre aquest canvi de mentalitat. Segons la meva opinió, és la desintermediació que genera la revolució digital en tots els nivells, que acaba empetitint a l’ésser humà. Desproveïts d’institucionalitat, acceptem amb més facilitat la servitud. Si no fem res, anirem cap a un capitalisme algorítmic o dictadura algorítmica com la que viu la Xina, i cada cop hi ha més gent que veu la Xina com un model raonable en la mesura que garanteix seguretat i prosperitat.

Ara que parles dels joves desencantats amb la democràcia: a La Vanguardia et vaig llegir un article sobre “Democràcia jokeritzada”.

És la ràbia, la sensació de desbordament emocional que senten una part molt significativa de les classes mitjanes que estan perdent el rol que històricament van dur a terme i les feia aliades de la democràcia. Des d’un punt de vista generacional, els models de disseny professional lineals i de formació educativa sobre la base d’anar escalant, estan abocats al fracàs. La immensa majoria dels que estem en edat laboral haurem de canviar molts cops de professió, i un dels problemes de la gent jove és que no han estat educats en espais que fomentin la capacitat crítica i generalista. Se’ls ha venut la idea que l’especialització era la solució, i l’especialització els portarà a la precarització i a la substituïbilitat per la robòtica i la intel·ligència artificial. Això es tradueix en el malestar de la classe mitjana i de la joventut, i aquest malestar és el que transmet la pel·lícula de Joker, amb aquella violència amb què respon a un mon que l’ha marginat.

Molts han dit que per escapar d’això cal la Renda Bàsica Universal, que tu critiques al llibre.

Crec que la Renda Bàsica Unviersal (RBU) és una solució induïda que les grans corporacions tecnològiques estan fent servir per asserenar els debats sobre el futur del treball i l’atur tecnològic. La RBU és una via de neutralitzar a priori el debat. Probablement, la RBU haurà de ser una eina per afrontar l’atur tecnològic, perquè molta gent ho tindrà difícil per adaptar-se i buscar la seva empleabilitat. Però pot ser una eina, però no la solució definitiva: ens cal un debat molt més profund.

Sillicon Valley podria dir que tot això que defenses, la fragilitat, la debilitat i l’error com a base de l’autonomia i la dignitat humana, l’espontaneïtat, la importància del treball, etc., són relíquies romàntiques del passat i que estarem molt millor quan ens dirigeixi la intel·ligència artificial.

Crec que és un refugi utòpic que vol resoldre el conflicte de la debilitat que ha acompanyat des de sempre a l’ésser humà. Jo crec que la creativitat i el talent creixen en un entorn no determinista. Això es perd en un entorn en què la tècnica ens determina conductualment. El cos era un instrument que ens ajudava a evitar aquest determinisme: en la mesura que som corporis, estem sotmesos a una atzar que ens obliga a pensar-nos des de la cura i la cura dels altres. Això ajuda a evitar el principal problema de l’ésser humà en la societat de la tècnica: la supèrbia, l’hybris dels clàssics. Controlar la tendència narcisista de la imaginació humana i el solipsisme que l’acompanya i trenca l’empatia, passa per comprendre la fragilitat. Una de les grans aportacions de la fragilitat humana ha estat la cultura, i no m’agradaria haver de prescindir-ne.

Si ens falta ètica de la cura, no hauríem d’anar a altres llocs que no fossin la tradició liberal que tu defenses, que es pot veure, segons com, com la llavor de la tecnofilia neoliberal del present?

Confonem liberalisme amb neoliberalisme o neoconservadurisme. El pensament liberal neix del concepte de liberalitat, una categoria educativa de les elits de la vella República romana en què l’exercici de la virtut aristocràtica implica cuidar als altres, particularment als que es troben en pitjor condició. Aquest concepte és democratitzat pel protestantisme, i les classes mitjanes interioritzen totes aquestes categories al voltant de la tolerància, el no fanatisme i l’obertura als altres, en tant que elements vertebradores del pensament liberal original. La il·lustració escocesa, particularment Adam Smith, ho eleva a categoria gairebé dogmàtica: La riquesa de les nacions no es pot entendre si no es complementa amb la Teoria dels sentiments morals, l’altra gran obra d’Smith. Smith es planteja com combatre el pensament de Hobbes. És veritat que l’ésser humà és egoista? No, diu Smith: si jo analitzo la conducta humana, veig que la majoria de les vegades es desenvolupa a través de bons sentiments. D’aquí en surten conceptes com el de l’empatia i la reflexió que l’altre és necessari perquè hom pugui existir. La tradició liberal té una clara consciència del món de les cures i les emocions sense haver d’entrar en una dinàmica comunitarista -que en cap cas és incompatible-. Això de què em parles que alimenta al capitalisme californià, és fruit de la contracultura neoliberal. El neoliberal interpreta l’ésser humà des d’una dinàmica d’eficiència, egoisme i una llibertat descomptada del sentiment de l’altre. Quan interioritzes que pots canviar el món des d’un garatge, et consideres un escollit per la providència que no necessita els altres. Aquest neoliberalisme inviabilitza la situació actual i ens obliga a formular una nova teoria de la justícia que identifiqui una nova posició original per tal de desenvolupar un contracte entre l’home i la tècnica. [aquesta última frase refereix a la teoria del vel de la justícia i el contracte social que John Rawls desenvolua al clàssic contemporani, A Theory of Justice].

Ets el director de la Càtedra d’Humanisme Tecnològic d’ESADE. 

En aquest context de transició digital que estem vivint, hem perdut la centralitat de l’humà. El desplegament de la tecnologia actual només parla en termes d’eficiència monetitzable. Però cada cop col·loquem més lluny el paper de l’ésser humà. Se’ns interpreta com a consumidors de continguts i usuaris d’aplicacions, però no se’ns parla com a persones ni com a ciutadans. En tant que ciutadans, hem de tenir drets quan entrem en aquesta immersió a l’altre costat de la pantalla. A això intenta respondre l’humanisme tecnològic: com tornem a col·locar l’home al centre del que està passant? Amb Kant, hem de pensar com salvem la dignitat humana, en el sentit que l’home no pot ser mai un mitjà, sempre ha de ser una finalitat.

Creus que Europa és el millor lloc per intentar salvar-nos.

És l’únic actor global que està desenvolupant una agenda de política pública sobre això. Estem en una fase embrionària en què la Comissió està fonamentant antecedents del que han de ser polítiques legislatives i regulatòries, però està havent-hi un canvi, clarament. A més, Europa té darrere una trajectòria de reflexió sobre la relació de l’home amb la tècnica que no té cap altra societat. Jo la retrotrec a l’antiguitat clàssica, però arriba fins avui, en autors com Ortega, Heidegger, Virilio, la polèmica Habermas–Sloterdijk de fa uns anys, etc., que evidencien que aquest és un tema molt sensible.

I creus que Barcelona té potencial de capital global de l’humanisme tecnològic.

Barcelona podria decantar tot això que Europa està intentant articular. El seu ecosistema digital és molt potent, la col·loca com a metròpolis global que pot competir amb altres grans ciutats, té experiència de camp que li permet ser un bon laboratori en aquest àmbit, ha dut a terme moltes iniciatives d’activisme digital, té una capacitat d’anàlisi de dades amb un pol molt potent al volant del CSIC, i tot això associat a la tradició humanística de ser la capital del Mediterrani, la capaciten per liderar-ho. En tot aquest procés, la cultura, la creativitat i el talent són imprescindibles, i això permetria que Barcelona fos un model alternatiu al que Google està desenvolupant al voltant de Toronto.

Hi ha una guerra entre Madrid i Barcelona per aquesta capitalitat?

Hi ha una tensió incitada per alguns que creuen que, per ser una capital global, una ciutat necessita un relat digital. Una ciutat ha de tenir capacitat de tracció i una imatge digitals, i Barcelona té ara mateix un posicionament molt superior al de Madrid en aquest aspecte. Això, en certes mentalitats centralistes que pretenen que Madrid hegemonitzi el conjunt del relat nacional, pot fer que alguns es plantegin impulsar que Madrid competeixi amb Barcelona. Jo crec que això és un error: Barcelona té un gran avantatge posicional. A més, Barcelona pot veure en el conflicte polític una mena de laboratori, perquè crec que el conflicte acompanya a l’experiència digital contemporània i, si Barcelona sap gestionar el conflicte adequadament, com em sembla que està fent la societat catalana, encara té un altre valor afegit. Si no hi ha una aposta política que digui sí o sí Madrid, Barcelona té una capacitat de lideratge en el sector que Madrid mai tindrà. Entre altres coses, perquè a Madrid falta la diversitat que trobem a Barcelona.

Com influeix el conflicte nacional en la discussió que hem plantejat en general i en la disputa per la capitalitat en particular?

Les incerteses que allibera la transició digital aboquen a haver de buscar certeses en assumptes que incideixen en el nostre cervell reptilià, i això duu a respostes populistes, comunitaristes o nacional-populistes. Em sembla que el cas català és de gran interès perquè, malgrat tot el que s’ha viscut aquí, l’escenari també aborda la urgència de trobar canals de diàleg i una solució del conflicte. Sou una societat que tiba la realitat però al mateix temps comprèn que s’ha de salvar de la mateixa tensió que ha alliberat mitjançant el diàleg. Pot semblar una paradoxa, però crec que és quelcom positiu, perquè posa en evidència que en aquesta societat hi ha una cultura humanística i de reconeixement de l’altre que converteix el problema en oportunitat.

Pregunta purament política: com creus que evolucionarà lo nostru?

Crec que es donen condicions per resoldre els conflictes que el govern de l’Estat té a l’agenda. Bona part de l’estabilitat del govern actual passen per veure com neutralitza el conflicte català, aconsegueix que no vagi a més i es recondueixi. Això implicarà, més d’hora o més aviat, fotre’ns de morros amb el problema de l’organització territorial de l’Estat. Això requerirà polítiques de consens i acord que integrin actors que ara mateix estan profundament acantonats i volen la confrontació radical. I un altre factor que considero important: la societat catalana vol trobar una solució. Ha comprès que la radicalització provoca fatiga emocional, sobretot si es gestiona dins de contradiccions difícilment explicables. O tens un relat molt precís, coherent i asfixiantment perfecte, o tot això es torna contra teu com un bumerang.

Has dit referèndum?

[Riu]. La reflexió territorial és molt complexa. Espanya va ser un estat primerenc, que va néixer el 1492, però una nació tardana, que va néixer el 1808 a partir d’una situació de trauma col·lectiu, degut a una invasió. No es va aconseguir integrar correctament una composició plural de la idea de nació que havia acompanyat tot el procés de la monarquia hispànica, que era una monarquia de nacions. Hem assumit que una nació ha de ser un Estat, seguint la idea de modernitat jacobina francesa, que exigia correspondència perfecta entre poble, nació i estat com a condició de possibilitat de la modernitat política. Crec que això no es correspon amb la història de la civilització europea. Si fóssim capaços de desemotivitzar-ho tot i abordar-ho des d’una major racionalitat, trobaríem mecanismes per al redisseny territorial d’Espanya. Ha faltat comprensió del pluralisme territorial i de la lleialtat federal o institucional. Crec que l’actitud d’Esquerra Republicana evidencia que hi ha vocació de canvi, però en altres àmbits encara hi ha una posició d’enrocament que fa que la solució sigui difícil a llarg termini. A curt termini penso que podem anar saltant obstacles. Això és com una carrera de fons, però amb tanques.

Has estat un intel·lectual dins d’un partit i un govern que no reflecteix absolutament en res la filosofia territorial que acabes de descriure. Com has viscut les contradiccions d’entrar en política?

Quan t’aproximes a una formació política en què creus que el teu ideari està ben reflectit, de seguida la pràctica quotidiana trenca amb la visió harmònica entre les teves idees i el que defensa el partit o el govern. Jo he estat 14 anys en política, vaig arribar el 2004 i he marxat el 2018. 7 anys com a Secretari d’Estat en dues àrees que m’han interessat molt, on la gestió, les idees i la decepció han conviscut, i que per mi han estat una aportació molt important a l’experiència personal. No em penedeixo de res, però les contradiccions requereixen un procés de cura íntim. L’important en algú que té idees pròpies i entra en política és que entengui que ha d’acceptar certes regles del joc, i quan les regles esdevenen insuportables, un ha de prendre la decisió de ser fidel a les seves conviccions ètiques. Vaig allargar més del que volia per compromís professional amb la gent d’allò que s’han anomenat “els sorayos” i l’entorn més pròxim a Mariano Rajoy, però quan es va produir l’impeachment, vaig aprofitar l’oportunitat per abandonar la primera fila i, més endavant, quan vaig veure la deriva estratègica que vinculava el Partit Popular amb Vox, vaig abandonar també la meva militància. Estic molt feliç i molt a gust amb mi mateix després d’aquests anys de dedicació a la política.