Història de la no-cançó (o l'actitud és l’aptitud)

Amb La història de la música del segle XX (L’electrònica), Pau Riba ens deixa un testament indesitjat per ell i per tothom; un testament involuntari perquè, com demostra la seva incipient publicació de nou disc i les seves ininterrompudes gires, la seva intenció sempre va ser crear sense deturar-se ni per descansar. Així ho constaten les darreres pàgines d’aquest assaig, quan promet un altre llibre que parteixi de l’era tecno que inaugura l’aparició del PC, on possiblement hauria estat interessant sentir la seva opinió sobre la Rosalia, també en constant transformació. Després d’haver analitzat a tall cientificopoètic els orígens de la vida humana a Història de l’univers (Males Herbes), sembla que Pau Riba necessitava deixar constància del més ençà a partir dels talents mundans que han contribuït d’una forma imaginativa a l’itineratge contracultural de la música.

Així com el cantant dels Talking Heads, David Byrne, en els primers capítols de Com funciona la música? (2014) es fixa en el paper social que juguen els tipus de llocs on serà transmesa i contextualitzada, Pau Riba se centra en un element igualment decissiu i mediador: «els instruments com a agents d’innovació, com a responsables dels nous estils musicals que han anat sorgint». Per aquest motiu, durant més de quatre-centes pàgines, Riba es posa les lents científiques per traçar l’evolució de l’harmonia a partir de la tecnologia i els genis que «fan parlar l’èter», des de pioners com Alexander Bell i Edison fins al telharmònium de Cahill, la modulació del so i la vibració, el sorgiment del sintetitzador, la lògica computacional, l’enginyeria i l’aritmètica necessària per desenvolupar els aparells decimonònics (el telèfon el 1876, el fonògraf el 1878, el magnetòfon 1878), llavors incipients i altament potencials que permetran obrir nous camins quan comenci el «segle breu». De fet, quan parla de música moderna, o electrònica, Riba es refereix a un canvi de paradigma en el qual sorgeix «la possibilitat de manipular i gestionar el so, cosa fins al moment inimaginable», gràcies a l’electromagnetisme i la revolució que segueix la industrial, l’elèctrica: «La meva intenció és parlar del so provocat, i, naturalment, dels provocadors de so… o, el que és el mateix, de la música i dels músics. Però no de tota la música (de fet, el títol de batalla amb el qual vaig vendre aquest treball a l’editor és Història de la no-cançó) […], sinó tan sols de la música i dels músics que han innovat».

Així doncs, un cop proppassat el canvi de segle, amb la revolució electrònica, quedarà el terreny adobat perquè emergeixi l’altre pol gravitacional d’aquest assaig, el que Riba designa com a música d’avantguarda, underground, preconitzada pels «surfistes, els que cavalcant el rompent de l’onada evolutiva, han desafiat el precipici i s’han deixat portar buit enllà sense garanties i sense altra pretensió que el desflorament de possibilitats inèdites o l’obertura de noves vies d’expressió sonora».

Amb un esperit semblant al que proposava Damián Tabarovsky a Literatura de izquierda (2004) en el camp literari, Pau Riba engloba diferents corrents on preval la desharmonia, la indeterminació, l’atzar, la música estocàstica, i, sobretot, l’alliberament de les formes. Aquests atributs es poden trobar en l’abolició de la tonalitat practicada per Schönberg i els seus alumnes amb l’escola dodecatònica. En un altre espectre, cal destacar el minimalisme ambiental de Satie, que, en lloc d’utilitzar les consensuades indicacions de caràcter en determinats passatges amb els termes allegreto, mezzo forte, pizzicato, etc., anotava al costat del pentagrama suggeriments tan concrets i humorístics com «arraulits i agombolats al ventre de llurs mares respectives», «com un rossinyol amb mal de quiexal», etc. També mereix capítol a part la performance gestual que s’inaugura amb el grup Fluxus i John Cage, pare de tantes tendències contemporànies, amb el seu cèlebre silenci en directe en 4 minuts i 33 segons; els intonarumori futuristes de Russolo, una fascinació pel soroll mecànic que l’autor vincula amb peces de Pascal Comelade i la música industrial.

Concepcions, en general, que trenquen amb el «sistema restrictiu» i amb la «fiscalitat» de la teoria musical acadèmica, dominada pel solfeig que assigna amb un carnet per validar aquell que pot ser considerat oficialment músic. Davant de les normes rígides, emergeix l’actitud amateur pròpia tant del dadà iconoclasta com dels músics matussers que, en absència de les aptituds, presumeixen d’una actitud desbordant (sense anar més lluny, el punk britànic com a resposta a la institucionalització de la protesta hippie, capítols de la història on Riba s’esplaia còmodament).

Fidel a la filosofia de vida àcrata i sorneguer amb tota mena de poder, el cantautor català traça una genealogia afectiva amb els referents trencadors que l’han precedit, de manera que la seva selecció es pot llegir com un anticànon llibertari i experimental, que s’engendraria en Stravinski i culminaria amb un altre artista total, transgressor i escatològic: Genesis P-Orridge, el fundador de Throbbing Gristle.

Malgrat que el llibre s’organitza a partir d’una estructura cronològica que va des de la història abans del 1876 fins al tercer quart del segle XX, no hi manquen digressions farcides de curiositat erudita que actuen com interrupcions aparentment arbitràries on l’autor gaudeix fugint d’estudi, visibilitzant sovint l’actualitat del passat. Aquest estil porós, tanmateix, atorga particularisme a una perspectiva interdisciplinària i policèntrica, simulant al seu torn un trencament envers els convencionalismes de la disciplina historiogràfica positivista. Val a dir que, com més ens apropem als temps presents, un cop travessem l’equador del segle XX, l’historiador acosta el seu to al d’un memorialista que recorda entre claudàtors els primers amors (Bob Dylan i el Grup de Folk) així com les desavinences estètiques amb Els dotze jutges, que titlla de petitburgesos afrancesats.

En aquesta fusió entre subjectivitat i objectivitat, entre història i biografia, l’incansable surfista, abans de deixar-nos per saltar a l’altra riba, va perfilar un treball minuciós, redactat al llarg de trenta-cinc anys amb il·luminacions enciclopèdiques, on observa el seu mètode amb aquests termes: «La meva mirada, per tant (i per posar un símil tecnològic, ja que la tecnologia és el factor clau de la revolució que pretenc explorar), serà com la línia d’un escàner, aquesta ratlla de llum verda que, a mesura que avança per tota l’amplària, com l’onada del present, va il·luminant i reconeixent el futur –el tros de document encara desconegut–, i el va deixant enrere convertit en passat –o sigui, la part de document ja explorada, coneguda, assimilada».

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que ha permès que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat durant aquests 10 anys. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.