Pau Riba: “Si hagués canviat de llengua, no seria jo”

Caldria fer un estudi seriós per valorar la importància i el llegat de Pau Riba en l’àmbit de la cultura catalana. Per desgràcia, sempre l’associem a la pel·lícula Canet Rock de Francesc Bellmunt, on el net de Carles Riba i Clementina Arderiu apareix en calçotets a l’escenari intoxicat pels efectes de substàncies prohibides. Malauradament, aquesta imatge tan estripada i superficial que el mateix Riba s’ha encarregat d’alimentar ha provocat que el mirem amb més dioptries de les que tocarien.  Cal reivindicar la importància de Pau Riba en la modernització de la nostra llengua en l’àmbit de la cançó i la nova contracultura, un fet que es diu poc però que és importantíssim per connectar amb les noves generacions de casa nostra.  Pau Riba ha anunciat que pateix un càncer de pàncrees, però ha continuat fent concerts i concedint entrevistes. Aquestes festes ha actuat al Tradicionàrius i aquest mateix diumenge passat va actuar a Konvent, a Cal Rosal, on Ray Molinari el va poder fotografiar en acció. Fa uns dies vam poder mantenir aquesta conversa pausada amb aquest gran artista.

Pau, s’ha dit que ets un cantautor, un poeta, un escriptor, un assagista… Però tu com et defineixes?

Jo sempre m’he considerat un narrador, ja sigui a través d’una cançó, una obra de teatre, un poema, o qualsevol altre tipus de text. Sóc un narrador perquè a mi m’agrada explicar, no fer conjectures que ningú pot comprovar. En els darrers deu anys dec haver escrit quatre o cinc cançons, però no ha estat planificat. M’he decantat més per escriure en altres tipus de formats que no són la cançó. He publicat Sa meu mare (2014), Història de l’univers (2021) i aviat apareixerà un llibre sobre la història de la música. I pel camí va aparèixer l’Orchestra Fireluche, que va arribar per ampliar una de les meves facetes d’intèrpret que estic descobrint. A la vida un va passant etapes, jo no he planificat res i tot m’ha anat conduint fins aquí.

El franquisme ens va tallar de soca-rel, perseguia la llengua i la cultura catalana. Era com un rodet que ho volia massacrar tot.

Com a narrador, sembla que hi ha un gran viatge del Pau Riba que cantava ‘Mareta bufona’ al que escriu Sa meu mare.

No et pensis, tot és fruit d’unes circumstàncies determinades i una evolució. No renego ni fujo de ‘Mareta bufona’, tot i que ara ho veig diferent. Home, li deia allò de: “Mare, digues-m’ho, quants anyets tens?”. Però no està fora de lloc. Quan jo vaig créixer, els nens i els joves eren propietat dels pares, s’havia de fer el que deien i seguir tot el que estava pautat. Aleshores, la meva generació, i tot això va lligat a l’aparició del rock, vam sentir que per primera vegada els joves volíem prendre partit i dirigir la nostra pròpia vida. D’aquí el trencament amb tot allò que ens imposaven. En el meu cas, el primer que va rebre va ser l’estructura familiar perquè jo volia anar-me’n per viure la meva vida. Però els anys et van calmant, i quan agafo el meu camí i ella ja és gran passa el que explico al llibre, que unes determinades circumstàncies fan que jo m’acosti a ella, que tinguem una relació molt més íntima i fructífera. Sa meu mare és un llibre amb molta càrrega sentimental.

Al llarg de la teva dilatada carrera has mantingut un compromís inqüestionable i constant amb la llengua catalana.

Ho he fet d’una manera natural i sense pensar, ja que és la meva llengua. No ha estat una cosa buscada, va passar així, a causa de les circumstàncies personals en què vaig créixer. Va ser una seqüència lògica pel fet que el franquisme ens va tallar de soca-rel, perseguia la llengua i la cultura catalana. Era com un rodet que ho volia massacrar tot. A l’escola només t’ensenyaven allò de: “una grande y libre”. De resultes d’això es carregaven tota la nostra cultura i història. Davant d’aquest fet, havies de prendre una postura. En el meu cas s’hi sumava que a casa érem molt catalanistes, una família molt estructurada en aquest aspecte.

La vida sempre és una lluita, sempre et volen acorralar i tu has de lluitar per ser tu mateix.

Però això era aleshores, també podies haver fet un canvi de llengua per arribar a un públic més ampli.

Si t’ho mires així, la tendència és clara. Si vols arribar a més gent, si aquest és el teu objectiu, guanyar diners a sac i ser popular, has d’anar cap a una altra banda. Però això ja és un altre tipus de projecte, una altra manera de fer. Si hagués canviat de llengua, aleshores ja no seria jo.

Malgrat que mai vas formar part dels Setze Jutges ni et vas enquadrar en la Nova Cançó, sí que vas tenir una connexió bastant forta amb en Raimon.

En Raimon va ser important per a mi. Fins i tot va fer el pròleg del meu primer llibre de poesia. Ell era més gran que jo i li van fer gràcia les meves cançons. De seguida em va convidar a acompanyar-lo als seus recitals. En realitat érem tres: en Raimon, en Quico Pi de la Serra i jo. Jo feia de teloner i després tocaven ells, cadascú el seu repertori. Va ser una etapa molt maca, on vaig establir una relació intensa amb en Raimon, però es va acabar quan va començar a treballar en l’obra de Salvador Espriu. Després ens vam distanciar, vaig trobar que ja no connectàvem, els nostres mons es van separar.

En la teva carrera musical, t’has mostrat crític i descontent amb alguns dels teus treballs.

No es ben bé així. Tornen a ser les circumstàncies o el desconeixement els que fan que els projectes moltes vegades no siguin com els has imaginat. A l’Electroccid Àccid Alquimístic Xoc, jo tenia la idea de fer un disc de heavy metal. Era un moment en què jo estava boig pel metall i volia fer una història en aquesta línia. Però què va passar, que aquí a Catalunya no hi havia músics de heavy metal i vaig haver d’anar a buscar-los a València. Tot i tenir bones intencions i un resultat molt acceptable no era el heavy metal que jo volia, malgrat que va quedar un disc molt rodó. Però és normal que passin aquestes coses, també em va passar amb l’Amarga Crisi. Jo volia un substrat rock i els músics van anar cap a un component més proper al jazz. A sobre, la bateria me la van fotre davant de la veu. Clar, podria haver estat molt més rígid, però jo em fiava dels músics i ho van fer així i va quedar d’aquesta manera.

S’ha dit que ets un dels grans lletristes de la llengua catalana i que els teus llibres i la teva obra no han estat valorats com es mereixen. Malgrat el que es digui, resulta evident que com a escriptor tens un do i un talent especial.

Aquí entren les cadenes d’informació, l’àcid ribonucleic, és a dir, el que portes a l’ADN. Tots els meus avis estaven posats a la literatura. La generació del mig no, però a mi em va arribar, jo tenia els quatre avis que eren quatre potes per estar ferm en mi mateix. Evidentment que llavors ho he treballat, però la cadena hi és.

Hem abandonat el fet d’escoltar el nostre cos i el que ens dicta i ens deixem endur per contes que ens han explicat per tirar endavant i condicionar-nos.

Ara em toca preguntar-te pels teus avis. Suposo que t’han preguntat molt sobre la Clementina Arderiu i el Carles Riba. La Clementina potser ha restat més oblidada.

La Clementina com a poetessa m’ha interessat. Feia una poesia molt popular, molt influenciada per Carner, amb una estructura sòlida i rica. Als seus poemes a vegades es revela molt rebel. Hi ha un punt de modernitat, una dona fent poesia amb tot el que comporta. Fins i tot podríem parlar de feminisme, però situant-nos en aquell moment, deixant de banda els valors d’avui. A més la Clementina feia una poesia que contrarestava les estructures grecollatines rígides del seu marit, que era molt més fred i monolític.

Sobre el que dius del teu avi, no tota la seva obra és així. Gabriel Ferrater exposava que a Salvatge Cor, és meravellós de veure que tot el treball de tota una vida d’intel·lectual de primera categoria es resol en aquesta xifra de saviesa que és veure’s ell mateix com un pur ésser animal i com un animal eròtic, com són els animals.

Perquè al final es tracta d’això. Per molt que construïm grans teories i estructures complicades el gran hàndicap filosòfic que ens afecta és la soledat, som uns éssers amb unes característiques que estem sols, no hem trobat mai ningú que respongui el nostre propi llenguatge. Hem abandonat el fet d’escoltar el nostre cos i el que ens dicta i ens deixem endur per contes que ens han explicat per tirar endavant i condicionar-nos.

Però el món sembla que vagi cap al pedregar i ens arrossega amb ell.

Ni de bon tros. Són temes diferents. D’una banda, està el jo i per l’altre tot el que ens envolta o el que creiem que ens envolta. Sobre el que passa al nostre voltant, sóc optimista, hi veig sortida. Què seria una no sortida? Sempre es va cap endavant, és una de les lleis fonamentals de la natura, el Big Bang i a partir d’aquí tot endavant. Hi ha molta gent que està qüestionant el model i penso que s’està revisant, posant en dubte, es va treballant en aquest sentit. Ara bé, si es millorarà cap a una banda o cap a una altra, això ja no ho sé. Al final tot és subjectiu. Quan jo em vaig fotre el primer viatge amb LSD vaig al·lucinar molt i em va obrir la ment. L’endemà d’aquell viatge, vaig anar a buscar a la persona que me l’havia venut i li vaig preguntar: “Si en prenc dos serà millor?”. El paio em va donar una gran lliçó: Millor que què? Tot és un problema de valoració subjectiva.

Ja per acabar, com a narrador que et defineixes, t’has sentit estimat?

Sí, molt. Evidentment per un públic molt minoritari, però m’he sentit estimat i recolzat. I això és bonic. També hi ha hagut molta gent que m’ha odiat o m’ha menystingut, però m’és igual. Jo també m’he equivocat molt i he passat etapes molt complexes, però sempre he lluitat per ser jo mateix amb totes les conseqüències. La vida sempre és una lluita, sempre et volen acorralar i tu has de lluitar per ser tu mateix.