Generació col·lapse

Vivim encarnats en cossos que cal cuidar. Aquesta frase quasi animista és al centre de la conversa que Yayo Herrero i el Pere Fullana han mantingut en el marc del cicle Diàlegs Capitals dins la Capitalitat Cultural d’Igualada. Yayo Herrero és antropòlega, enginyera, i una activista ecofeminista de primer nivell. Pere Fullana, director de la càtedra Unesco del cicle de vida i canvi climàtic, actua com a amfitrió igualadí.

El tema de la conversa, el col·lapse ecològic, d’entrada sembla que aglutini els dos conferenciants en una entesa absoluta. Però aviat es fa evident que malgrat la retòrica de l’acord (cap discrepància sobre la imminència i la certesa de la crisi ecològica) ens trobem davant de dues propostes radicalment diferents. Fullana parla de la necessitat de canvis tecnològics, inversió en innovació, legislació de patents sostenibles; és un reformista. Combina exemples il·luminadors (que només es pugui patentar un procés que demostri ser més energèticament eficient que els existents) amb d’altres que a vegades sonen a petits, gairebé cosmètics, com quan parla de dissenyar joguines que siguin més senzilles de reutilitzar. Insisteix en la necessitat de pensar. Parla amb calma i assossec; res en ell evoca urgència.

Yayo Herrero és ecofeminista i, contra un possible recel de l’audiència (no son dues lluites diferents?), fa evident constantment que ecologia i feminisme son respostes a una causa comuna: la cultura occidental, que ha “perdut la consciència d’estar inserida en el cicle de la vida”. Però no busqueu un ressò heideggerià en aquesta frase. Herrero parla de la pura materialitat, de biologia, de la necessitat material de cura i treball reproductiu. D’aquest oblit en brollen els mals, i l’única solució és el decreixement. Herrero insisteix en la forma grotesca que pren la distopia. A Valparaíso, Chile, ja hi ha zones considerades “de sacrificio”: el monocultiu dels alvocats fa que tota l’aigua sigui destinada a ells i les dones han començat a tallar-se els cabells curts per no necessitar rentar-se’ls i a defecar en bosses de plàstic. Els eslògans que fa servir (“posar la vida al centre”) han estat rebregats i erosionats pels nostres politicastres, però en boca seva volen dir, han de voler dir, un canvi de model fortíssim. I si alguna cosa no acaba de satisfer de la conversa, és això: que la força del canvi que proposa Herrero no arriba a fer-se palpable, que la incompatibilitat amb el reformisme de Fullana no arriba a generar cap espurna.

Què vol dir decreixement, és un eufemisme de l’anticapitalisme? El futur és rural o urbà? Les paraules grosses (decreixement, economia circular) no tenen l’eco de renúncia que els suposem. Les formes grotesques de la distopia tenen un efecte desigual en l’audiència. És inevitable constatar un tall generacional. Els qui s’acosten a la cinquantena surten de la xerrada, és just dir-ho, meravellats. Els més joves hem trobat a faltar la retòrica excessiva i urgentista, que ens diguin a què haurem de renunciar. La nostra vida és tota futur, i constatar que s’ha de fer alguna cosa i que “hi ha d’haver un canvi cultural” és una acotació paisatgística insuficient, que s’acosta a la conscienciació que hem mamat (amb èxit) des de l’escola. Fins i tot buscàvem la culpa, em penso: el meu amic vegetarià surt estranyat que no s’hagi parlat (gairebé en absolut) del problema ecològic de la carn. Per un dia, estic d’acord amb ell. Penso en la frase de Kundera sobre la contemporaneïtat kafkiana: el càstig busca la culpa. Des de ben petits sabem que ens castiguen amb la fi del món. Ara no podem sentir-ne a parlar sense preguntar-nos què fem malament, per què és responsabilitat nostra.

El torn de preguntes eleva el nivell. Es fa palès que la gent ve informada, el tema no ve de nou. Alguns assenyalen que la responsabilitat individual, l’educació o el canvi cultural seran insuficients. Sona anticapitalisme. Herrero insisteix que hem de distingir responsabilitat de culpa, perquè la culpa no duu enlloc. Però ara, potser esperonada pel nivell de l’audiència, prem l’accelerador. Parla de derogar tractats energètics, recomana economistes decreixentistes (José Manuel Naredo). Es guanya un aplaudiment sincer de l’audiència quan, preguntada per la superpoblació, recorda que les mesures purament coactives com la infausta llei xinesa del fill únic no funcionen, però que hi ha una solució estudiada i contrastada arreu del món, i és enriquir les dones i fer-los accessibles els mètodes contraceptius. Un segon aplaudiment, quan algú pregunta per Elon Musk i sembla que doni peu a un gag preparat: la proposta d’Elon Musk, a setanta anys vista, és endur-se un milió d’humans a Mart, on viuran en coves, sota terra, cultivant els seus propis aliments i reciclant els seus cagarros. “Coño, para hacer eso, hagámoslo aquí ya”. (Una dada que sempre em mareja: la població mundial augmenta a raó de 200.000 humans al dia. La solució de Musk té un valor total de cinc dies).

El temps acaba dictant el final. Fullana conclou que “tot això que hem fet és bla bla bla, cal actuar”, i segurament sigui la frase més memorable de la sessió. La sensació és que la xerrada s’enlaira cap al final, que hi ha hagut massa focus en la conscienciació. Que és exactament com diu Herrero: ens cal començar a empassar renúncies.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que ha permès que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat durant aquests 10 anys. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.