Follar amb tretze anys

A Badalona han sortit a la llum nous casos de violacions i agressions sexuals a menors. És tema de conversa a les tertúlies i el futur alcalde de la ciutat es passeja pels mitjans pontificant al respecte. Les extremes dretes de tot el món han pres el feminisme com a diana dels seus discursos, situant al centre de la seva ideologia les qüestions de gènere, la seva visió de la família i la defensa d’una manera de viure (estructura nuclear heterosexual) que consideren correcta, és a dir, aquella que funciona i fa funcionar capital i Estat. En aquest context de batalla, la sexualitat de les dones torna a ser objecte de debat, si és que alguna vegada ha de deixat de ser-ho. El dret a l’avortament lliure, la prostitució o la violència sexual són terreny de disputa en totes les àgores públiques i Badalona, evidentment, no n’és una excepció. Amb un discurs més subtil que d’altres extremes dretes, Albiol perfila l’aliat indispensable per al manteniment de l’estat de les coses: el terror sexual i la culpa moral.

Aquesta vegada, però, el fenomen té uns matisos i unes particularitats que no permeten la pinzellada gruixuda. Parlem de menors agredides, però també de menors agressors. Parlem de xicots que ofereixen la seva parella als seus amics com a objecte sexual. És cruent, escandalitzador, ens remou moltíssim perquè els infants i adolescents, els menors d’edat, són persones a protegir i l’escàndol públic, propiciat (cal dir-ho) per mitjans de comunicació i titulars sensacionalistes, és majúscul.

Així, els casos d’agressions sexuals amb menors implicats fan de mirall incòmode a la societat. La suposada innocència d’una criatura ens mostra, per exemple, el lloc horrible que són les nostres presons, on no voldríem enviar mai un jove de tretze anys i, fins i tot aquells que defensen enduriment de penes i Codis Penals aclaparadors, es troben argumentant que potser la presó no és vàlida com a eina, que no repara ni transforma, que no és la millor solució. “Amb el punitivisme no n’hi ha prou”, diu el xèrif de la ciutat.

Els casos que han sortit recentment també posen en relleu que les agressions no són cosa de desconeguts encaputxats o de submissions químiques sinó que majoritàriament tenen a veure amb persones que abusen de les relacions personals i de confiança. És impossible separar les agressions sexuals de conductes d’abús emocional, psicològic i de poder. Però d’això no se n’ha parlat, ni a l’entrevista, ni a la posterior tertúlia, ni a les notícies. Ràpidament, es passa de puntetes aquest element i es parla dels grans perills de la pornografia, les xarxes socials o com creix “la joventut d’avui en dia”. El mirall que ens posen davant aquests últims casos desmuntarien el terror sexual com a eina disciplinant, si ens el miréssim atentament, però això desfaria la gran feina que el fantasma de les punxades de festa van fer l’estiu passat en termes correctius i de pànic.

El futur alcalde torna a situar hàbilment el discurs del terror sexual, assenyalant ara uns altres perfils: joves de famílies desestructurades, de barris concrets o d’una ètnia o ascendència determinada. Ara no són encaputxats, sinó grups de joves d’un barri empobrit amb uns cognoms determinats que sembren el terror entre les indefenses “nenes” de la ciutat. No és en va que algú com Albiol obviï que el 60% de les agressions sexuals investigades pels Mossos siguin dutes a terme per persones conegudes i un 31% sigui en l’àmbit de la parella o similar. Això seria assumir que el problema no està en la sexualitat de les dones i adolescents i hauria de rebutjar el populisme per aprofundir molt més en una qüestió que toca els pilars sobre els quals se sustenta el món que coneixem.

“Necessitem una societat de nens i adolescents que puguin experimentar i entendre el sexe no com un espai de dominació sinó com un diàleg i una socialització amb iguals.”

Així, a partir del terror sexual, es planteja la sexualitat de la dona com un espai de perill permanent. Fer política des d’aquest plantejament no només anul·la l’agència i capacitat de definir el mateix subjecte, sinó que exclou totes aquelles que no operen en els mateixos marcs, reforçant la clàssica divisió de dones entre bones o dolentes, santes o putes. D’aquesta manera també s’assenyalen monstres de manera grandiloqüent sense abordar ni el detall ni la profunditat del tema. Es posa el focus en l’edat precoç d’accés a la pornografia, que fa anys que és així, però no s’assenyala, en canvi, qui hi ha darrere la indústria pornogràfica dominant i com es construeixen les fantasies imperants. Com és que les representacions sexuals a la pornografia, però també al cinema convencional, tenen molt més a veure amb la violència i la dominació que en el sexe. Res de tot això entra en debat. Perquè és més senzill dir que és un jove que ve d’un entorn desestructurat o que ha tingut accés massa aviat a les xarxes i la pornografia, que assenyalar i acceptar que el sexe, la sexualitat i les fantasies són fets socials que es construeixen, susceptibles a apostes polítiques alliberadores o reaccionàries i, ara mateix, subjectes a una hegemonia de dominació masculina i anul·lació del desig i l’agència de les dones, on el més recurrent són grups d’homes atacant una dona.

El mirall que ens posen davant les agressions sexuals a menors ha de servir per afrontar la situació dramàtica amb profunditat i sense caure en el tranquil·litzant curtterminista del populisme punitiu. Per a reivindicar la llibertat sexual de les dones hem de ser conscients que històricament el nostre desig ha estat silenciat, desoït, ignorat i invisibilitzat per un omnipresent i hegemònic desig masculí. I no només això: el desig de les dones ha estat especialment penalitzat, censurat i estigmatitzat per una societat masclista i puritana que ha volgut fer sentir a les dones culpables pels seus desitjos, tan complexos i contradictoris com els desitjos dels homes i també igual de respectables.

La filòsofa Clara Serra escrivia al seu Instagram que l’única opció que el sí sigui lliure és que dir que “no” sigui possible, basant-se en les tesis de Geneviève Fraisse. No puc estar-hi més d’acord. Però crec que cal donar-li una volta més. Ha de ser possible dir que “no”, no només perquè no hi hagi coacció, sinó perquè les dones se sàpiguen subjecte actiu, és a dir, que tinguin una possibilitat alternativa, que puguin dir “no a això, perquè vull allò altre”, perquè siguin participants d’un diàleg. No es tracta només que els homes deixin d’entendre el sexe com un monòleg sinó també que les dones puguin plantejar-se a si mateixes com a subjectes de la conversa. Si continuem educant a reacció, caient a la trampa del terror sexual, ensenyant-les només a “defensar-se”, sempre arribarem tard a l’última tendència de la subjugació femenina.

“No es tracta només que els homes deixin d’entendre el sexe com un monòleg sinó també que les dones puguin plantejar-se a si mateixes com a subjectes de la conversa.”

Per combatre la ràbia, el fàstic i la por dels casos d’agressions sexuals que coneixem no podem passar a generar un tot en què assumim que les dones no tenen capacitat de negació. Això castra la capacitat afirmativa, imaginativa i sexual de les dones. Si d’entrada el món és un lloc hostil on mai podem dir que “no”, és també llavors un lloc on la nostra sexualitat no és mai lliure i on les nostres fantasies o desitjos són sempre sota coacció. Davant d’aquests casos que a totes ens remouen les entranyes, jo em situo als antípodes d’Albiol, que s’escandalitza perquè una adolescent de tretze anys tingui relacions sexuals: per evitar que una noia sigui agredida l’últim que vull fer és tancar-la amb pany i forrellat a una torre altíssima. Per evitar una experiència negativa no pot ser que li neguis absolutament la capacitat de viure, buscar, crear i experimentar experiències lliures i humanes.

Ens cal construir una reacció als antípodes, ens cal reivindicar i defensar la trinxera de les dones per imaginar i fantasiejar, fora dels tradicionals estereotips masculins, sense culpes ni càstigs socials. I alhora cal que polititzem una masculinitat que se’ns presenta com a neutral, però que és absolutament política. Necessitem, doncs, una societat de nens i adolescents que puguin experimentar i entendre el sexe no com un espai de dominació sinó com un diàleg i una socialització amb iguals. I necessitem, sobretot, nenes i adolescents amb la possibilitat de desenvolupar fantasies sexuals lliures, amb agència i capacitat de decisió, que sàpiguen que el sexe els pertany, que no són un complement o un objecte de desig. Només xavales que sàpiguen què els agrada i se sentin amb dret de dir-ho i viure-ho, podran també dir què no volen.