Els fundadors: una història a tres bandes

Els fundadors, de Raül Garrigasait és un llibre que ressegueix la creació i la història de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, centrant-se en les tres figures —els fundadors— que la van fer possible: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba. Raül Garrigasait ha presentat dramàticament els tres fundadors en tensa dialèctica amb la seua societat i el seu temps, descrivint i narrant el joc de tensions que es va establir entre unes personalitats fortament marcades i el moment històric tan trasbalsat que els va tocar viure.

Els tres personatges protagonistes apareixen en el relat de Garrigasait com unes figures tràgiques, esquinçades, sacsejades pels esdeveniments històrics. Tots tres, inevitablement, van entrar en conflicte entre ells. Tots tres, paradoxalment o no, van col·laborar en una empresa que va reeixir. L’autor assenyala al començament del seu llibre que «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat».

L’ambició, la rivalitat, els recels entre tots tres van esclatar del tot durant la guerra i la revolució. Riba es va mantenir fidel a la República, mentre que Cambó i Estelrich van fugir de Catalunya i van donar suport activament a la sublevació feixista. Per a tots dos, la lluita contra la revolució era una prioritat. Sabien que en cas de victòria dels militars sublevats la repressió contra la cultura catalana seria terrible, però pensaven que a la llarga es podria reconduir, que seria com una mena de parèntesis. 

Els fundadors es pot llegir —es llegeix— com una història apassionant de la cultura catalana dels primers quaranta anys del segle XX, travessada per tots els conflictes de la societat d’aquell temps: el pistolerisme, la vaga de la Canadenca, la dictadura de Primo de Rivera, el desafiament de la cultura de masses, la república, els anys de la guerra i de la revolució, la repressió ferotge que va seguir la derrota del 39,  l’exili i les ambigüitats de la resistència…   És també un llibre de crítica literària, com en les pàgines que dedica l’autor a De la natura, de Lucreci, volum que va inaugurar la Bernat Metge, «un llibre estrany i ple de pensaments provocatius», que no lligava gens amb la idea del classicisme com una força d’ordre.

Garrigasait exposa també la teoria de la traducció que va posar en pràctica i insisteix en el paper decisiu que van tenir les traduccions en la constitució de la literatura catalana moderna, transformant la manera com era percebut el català, servint de camp d’experimentació per a models de llengua, enriquint-la i flexibilitzant-la, i compensant una tradició literària interrompuda. Riba somiava traslladar al català Píndar i Tucídides i Marc Aureli, cosa que no va fer mai. En llegir això vaig tancar el llibre de cop i em vaig quedar tot consirós. Píndar traduït per Riba!

Un dels motius principals d’Els fundadors, que actua com una mena de fil conductor, és la reflexió sobre la funció i el sentit dels clàssics en la cultura moderna. Estelrich i Cambó estaven convençuts, en plena època del pistolerisme, que els llibres de la Bernat Metge podien tenir un efecte pacificador, harmonitzador sobre la societat. Exactament, que combatrien «la incoherència social que regna entre nosaltres».

En l’epíleg que tanca el llibre, l’autor es pregunta quin és el lloc dels clàssics en la societat de masses actual. Per què ens continuen interessant? Quin sentit té avui dedicar-se als clàssics, gairebé un segle després de la creació de la Bernat Metge? Garrigasait assenyala que els grecs i llatins són un dels nostres orígens, però que alhora són radicalment distants de nosaltres. Per això, tenen el poder de «fer trontollar els tòpics i les simplificacions del nostre temps, d’erosionar els clixés fossilitzats en el llenguatge, que són formes de ceguesa i d’incomprensió. En definitiva, els clàssics no són una mena de «refugi» intemporal, on ens podem evadir de les incerteses actuals. Els clàssics són clàssics perquè ens inquieten i ens interroguen.

La importància i el valor de la col·lecció de clàssics de la Bernat Metge en la cultura catalana  és decisiva, indiscutible. Però, actituds admiratives a banda, es fa inevitable de plantejar-se una qüestió clau: fins a quin punt s’han llegit aquestes traduccions? Quina ha estat la seua influència en la literatura catalana, tant en la llengua dels escriptors com en els motius de les seues obres?

La Bernat Metge es va plantejar com una obra d’universalització amb l’objectiu d’integrar la cultura catalana dins la cultura europea, i també amb vocació de col·lecció popular, adreçada a tot el públic, perquè els seus efectes es fessen sentir no sols sobre una elit reduïda. Després del 1939, va reprendre a poc a poc les seues activitats.gran prestigi. Els seus volums  tenien, en paraules de Garrigasait, una existència fantasmal. Llevat d’un clos acadèmic naturalment molt reduït, no eren llegits, o molt poc llegits. Ni tan sols entre els escriptors. De tot manera, el fet decisiu és que «els llibres s’anaven publicant i podien ser descoberts en qualsevol moment per algun lector amb sort». La «Bernat Metge posterior al 1939 era un tresor amagat». El 2016, la cooperativa cultural Som* va arribar a un acord amb l’Institut Cambó per adquirir-la. D’aleshores ençà, s’ha recuperat decididament, sense abandonar la línia acadèmica, la vocació de col·lecció popular, dins el projecte de La casa dels clàssics, amb una voluntat decidida de difondre lector el «tresor amagat». Els fundadors, a més d’un llibre de lectura apassionant, és una invitació i una incitació perquè el públic lector es faça seu aquest tresor.