El llegat de Bernat Vidal i Tomàs

Fa poc que ha aparegut el catàleg de l’exposició “Una vida per la cultura: Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971)”, que s’havia inaugurat a Ses Cases Noves de Santanyí el mes d’octubre de 2018 i, més endavant, es va traslladar al centre cultural de la Misericòrdia de Palma i a l’edifici Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears. Va ser un èxit de crítica i de públic. En realitat, aquesta exposició magnífica va ser la màxima expressió de tot un conjunt d’activitats que també s’esmenten en aquest catàleg i que organitzà la Regidoria de Cultura  per celebrar el centenari del naixement d’una de les personalitats santanyineres i mallorquines més brillants i més imprescindibles del segle passat.

Poeta, narrador, historiador, Bernat Vidal i Tomàs va ser una presència emblemàtica de la vida cultural de Mallorca des dels primers anys de la postguerra fins que va morir, massa jove, la primavera de 1971, amb la carpeta plena de treball, de projectes i d’esperances. Per a mi, també va ser sempre un exemple i un estímul. Però, si he de ser franc, ara mateix no sabria dir si l’admiració que li tenia (i que no fa més que augmentar a diari)  és el producte de la seva imponderable humanitat, de la seva intel·ligència privilegiada, de la seva saviesa, de l’obra literària i històrica que ens va deixar escrita, del compromís que va contreure amb la llengua, amb la llibertat i amb les essències d’aquest país o és el producte de l’amor a les diferents expressions de l’art i a tots els valors de l’esperit que em va transmetre des que jo era molt jove i vivíem aquells anys tenebrosos de la dictadura franquista.

Apotecari de professió, Vidal i Tomàs havia estat sempre un lector infatigable i d’una curiositat universal. Des dels extensos territoris dels seus arguments enciclopèdics, tan podia parlar amb autoritat de literatura, com d’història, com de pintura, com de cinema, com de música, com de botànica, com de la majoria de manifestacions de la cultura popular. Però, amb tot aquell bagatge d’erudició i de coneixements, no es va limitar a gaudir-ne tancat en una idíl·lica torre d’ivori. El que va fer a tota hora va ser compartir. Fins el punt que esdevingué un dels actius més prolífics i més dinàmics de la promoció cultural de la seva època. Josep M. Llompart ho sintetitzà en poques paraules: “Tots, qui més qui menys, d’aprop o d’enfora, directament o indirectament, devem a En Bernat una mica de nosaltres mateixos; allò potser, que puguem haver fet de més profitós.”

Una personalitat d’aquestes dimensions per força havia de convocar un munt d’artistes, d’escriptors, d’historiadors i d’estudiosos de les diferents disciplines de l’esperit al seu entorn.

A jo, m’agrada dir que Bernat Vidal i Tomàs va ser tan generós, que va dedicar més temps a potenciar els valors de les essències del país i l’obra dels altres que a la seva producció literària, que no és gaire extensa, però té el gran mèrit d’haver obert nous camins. Quan, el 1947, publicà sense permís de la censura els poemes de Mot de gràcies als artistes que pintaren a Cala Figuera de Santanyí, l’estiu de 1947, la poesia illenca encara vivia dels rèdits d’una escola mallorquina que agonitzava. Però, a Mots de gràcies, ja hi trobam clars indicis d’una nova estètica que culminarà en Blai Bonet i en la resta del poetes de la Generació del 50, sobre la qual Bernat Vidal va exercir un mestratge que ningú ja no nega. Un mestratge que tant Blai Bonet com Jaume Vidal Alcover com Llorenç Moyà com Josep M. Llompart han reconegut en un moment o l’altre i un mestratge que, d’alguna manera, Bernat Vidal i Tomàs va continuar exercint sobre molts d’escriptors illencs fins a la seva mort. Amb tot, per raons massa llargues d’explicar, no va reunir en vida els seus poemes, que aparegueren esparsos en antologies, diaris i revistes; i no serà fins l’any 2002 que es publicaran conjuntament amb el títol d’ El viatger.

El que va publicar varen ser dos llibres de narrativa. El 1953, ja lliurà a la impremta la novel·la Memòries d’una estàtua, de la qual jo destacaria els seus aires de modernitat i la seva destil·lada ironia. Endemés, va ser la segona novel·la en català que es publicà a Mallorca després de la guerra civil. Només Llorenç Villalonga s’hi havia anticipat un any amb  La novel·la de Palmira. De Memòries d’una estàtua, jo n’he llegit elogis del mateix Villalonga, de Salvador Espriu o de Josep Pla. La vida en rosa, que es publicà el 1957 i així mateix és un dels primers llibres de narracions breus en català de la postguerra mallorquina, també en va rebre molts. D’aquesta obra i del seu autor, entre altres coses, Baltasar Porcel en va dir: “Melancolía irònica, estilo de voluptuosa perfección, el infinito encanto de un pequeño mundo… en lo que de nosotros conservamos, en este poso del pasado que no se ha diluido  y que a la postre conforma nuestra personalidad, está Bernat Vidal, están unes páginas suyas.”

Una personalitat d’aquestes dimensions per força havia de convocar un munt d’artistes, d’escriptors, d’historiadors i d’estudiosos de les diferents disciplines de l’esperit al seu entorn. La llista dels que venien a Santanyí atrets per l’autoritat moral i l’elegància del discurs de l’apotecari no és gens bona de fer. No només des d’altres indrets de Mallorca. Per la rebotiga de Bernat Vidal i Tomàs, hi passaren figures com Josep Pla, Joan Fuster, Joan Coromines, Josep Maria Castellet, José María Gironella, Blas de Otero o Camilo José Cela. Ja he dit alguna vegada que jo veia aquella rebotiga com si fos la terra promesa, una mena de santuari de l’art i de la intel·ligència.