El consentiment segons Sally Rooney

Aquest setembre es publica en diverses llengües alhora la novel·la On ets, món bonic, de Sally Rooney (a casa nostra la tradueix Octavi Gil Pujol a Periscopi). Les expectatives són relaxades, però no m’he pogut estar de llegir l’avançament que en va publicar The New Yorker. Es tracta d’un relat titulat Unread messages, que és un fragment retrospectiu d’una de les protagonistes de la novel·la. Les altres novel·les de Rooney miren tan endavant que és curiós trobar-se una recapitulació, però, més enllà d’això, les primeres impressions són les mateixes que en anteriors novel·les: els personatges són asèptics, les relacions oscil·len entre el patiment i la incomoditat, i, malgrat tot, la veu de l’autora desperta atracció perquè no és innocent.

El principal objectiu del repàs de la vida de l’Eileen a Unread messages és fer-nos entendre la seva situació amb en Simon, un amic d’infantesa amb qui manté una relació que bascula entre l’amistat, el sexe i l’admiració fraternal. Ell és cinc anys més gran que ella i molt catòlic, fet pel qual durant molts anys l’Eileen el va considerar un amor inabastable. Amb el temps, els dos enceten relacions sentimentals amb altres persones, però mantenen l’amistat i el sexe esporàdic. Un dels fragments més interessants del relat és precisament una escena de sexe entre els dos, que és molt incòmoda de llegir perquè actuen de forma tan protocol·lària que frega la caricatura. Per a qui se’n vulgui fer una idea: “Can I put you lying on your back, would that be O.K.? I think I could get a little bit deeper inside you that way, if you want that. Yes, she said”. 

Sense més informació, la incomoditat d’aquest fragment del relat és més aviat anecdòtica, però serveix per veure com l’era del consentiment està canviant la manera de narrar el sexe en la ficció. A l’assaig El buen sexo mañana (Alpha Decay), Katherine Angel repassa les mutacions que ha patit el concepte de consentiment des del feminisme dels anys noranta. Un dels canvis més importants és el pas de “no és no” a “només sí és sí”, que va sorgir en contextos legals estatunidencs per evitar que una falta de negativa anul·lés la violació. A partir d’aquí es va començar a aprofundir cada cop més en la idea de consentiment positiu: les seves màximes defensores consideraven que el “sí” per part de la dona ha de ser “verbal” i “continuat” (com el de l’Eileen). Més tard, s’hi va afegir també “entusiasmat”. Explica l’autora que la feminitat tipus Spice Girls dels noranta implicava saber-se objecte de desig i reafirmar-s’hi: “una mujer incapaz de declarar su deseo en voz alta y desafiante no estaba satisfaciendo su propio yo”. Segons Angel, aquest abordament és trampós, perquè l’exigència de saber què es vol en tot moment no deixa espai a la mal·leabilitat del desig ni a la inseguretat. 

Com més s’enroscava la troca del consentiment, més detractores en sortien. Hi ha noms, com Katie Rophie, Laura Kipnis o Bari Weiss, que s’han fet coneguts per la seva capacitat de crispar cercles feministes. Elles consideren que tanta burocràcia sexual només afebleix la imatge de la dona, que es presenta vulnerable i desproveïda de desig. Es queixen que, des del feminisme acadèmic dels noranta i amb l’accent del #MeToo, el pes del consentiment ha anat caient cada cop més en el trauma femení i l’obligació d’obrir-se en canal i exposar-lo. És a dir, que les dones parlin s’ha convertit en una mena d’antídot únic contra el patriarcat. 

Katherine Angel concilia aquests dos pols des de la negació. Considera que els dos abordaments són tangencials, perquè s’esforcen molt a fer passar la vulnerabilitat per un sedàs retòric. No té sentit negar que les dones s’arrisquen a situacions de violència en el sexe, però burocratitzar-lo amb el llenguatge del consentiment positiu només ho soluciona de cara a l’aparador si no hi ha un plantejament més profund: en Simon pregunta i repregunta, i això li cobreix les espatlles amb una capa moral de fireta. Rooney juga amb tot això, perquè agradin o no, les seves novel·les demostren que sap fer picades d’ull a fets molt esperit-del-tempistes. Caldrà llegir la novel·la sencera per veure si, com diu Sara Ahmed, la reiteració de bones intencions es torna opressiva.