Com filmar l’amor millenial

L’amor millenial és la intersecció entre un mercat laboral horrible i un mercat sexual excel·lent, allò que et queda quan la família nuclear s’ajorna sine die i els clixés donjoanístics que tanta patxoca feien a les pel·lícules dels noranta perden qualsevol aura de misteri que haguessin pogut tenir al cap de pocs anys de sexe universitari fàcil, clònic i absolutament satisfactori. Esgotat això, l’amor millenial va sobretot de converses pre i postcoitals, d’un oceà textual de whatsapps, i del teu monòleg interior; com una mena de teràpia setmanal o de recerca socràtica en què els altres són una paret de frontó que conté l’eterna promesa de les paraules justes que et faran trobar-te tu mateix. Per això Sally Rooney s’ha convertit en la primera gran novel·lista de l’amor millenial amb la pregunta sobre si una altra ànima pot tocar-te sense que la fagocitis embolcallant-la amb les membranes de la teva història narcisista. I per això Normal People, l’adaptació serièfila de l’èxit literari Gent Normal (Periscopi), està plena de converses llargues.

Una de les sèries més esperades acaba d’arribar a casa nostra i, vista la inclinació quasivertical de la corba de contagis, està cridada a crear i destruir molts amors confinats d’estiu. Els 12 episodis de mitja hora de Normal People es poden veure a Starplayz, l’enèsima plataforma absurdament innecessària, la subscripció de la qual haurem de sumar a les de Netflix, HBO, Amazon, etc., però no posarem els ulls en blanc perquè és de les millors coses que podem fer amb aquests diners i si la cultura és segura, per streaming encara més. Normal People ens mostra la relació que s’estableix entre la Marianne Sheridan (Daisy Edgar-Jones) i en Connell Waldron (Paul Mescal) en els últims anys de l’institut i els primer de la universitat. Ella és rica, ha passat per tràngols familiars, i com que no s’agrada a ella mateixa tendeix a sabotejar abans d’hora la possibilitat d’agradar als altres. Ell ha de treballar per pagar-se els estudis, agrada a tothom per com calla i fa cara de guapo i savi més de fer coses que de pensar-les, i com que sempre s’ha sentit estimat tracta a la gent com si fossin joguines igual d’irrompibles que ell. Els dos són molt intel·ligents i tenen un equilibri de sensibilitat i mesquinesa que els permet admirar-se i fer-se mal segons convingui, i tan aviat com tens clar que un és el fràgil, la història et dona una nova perspectiva que fa que t’ho sembli més l’altre. A l’escola d’Sligo, Irlanda rural, ell és popular i ella la rara, al Trinity College de Dublin, Irlanda cosmopolita, tots dos estudien literatura anglesa i ella encaixa molt millor. Fan molt bona parella però alhora són un clixé i ho saben i són perfectament capaços de fer-ne un metaproblema.

La diferència entre una bona i una mala adaptació cinematogràfica és la que hi ha entre una poesia traduïda per un ésser humà o per Google translàtor. Com més bo sigui el llibre més difícil serà transfigurar-lo en film perquè quan diem que un llibre és bo ens referim a l’especificitat irreductible del medi literari, i la qualitat del text no conté gairebé res de la qualitat que el director necessita per traduir-lo en imatges en moviment. Normal People és un exercici d’adaptació formidable perquè s’adona que la nova manera d’estimar que reflecteix el llibre requereix una nova manera de posar en escena les converses, resistir la temptació de l’èmfasi manufacturat i deixar que el pla i el contraplà respirin l’un l’aire de l’altre, permetre que la tensió creixi i decreixi i a vegades mai torni a créixer, que la intel·ligència pugui interrompre l’emoció i que el muntatge no sempre entri tard i surti d’hora. La direcció de Lenny Abrahamson i Hettie Macdonald està feta per a un amor que es troba a gust en les digressions i les frases subordinades. La delicadesa amb què es filmen els diàlegs i la tranquil·litat amb què es mostra el sexe fan que Normal People aporti al llenguatge serièfil alguna cosa nova semblant al que Normal People aporta al llenguatge novel·lístic. Per la mateixa raó, la música emo-hipster i les seqüències de muntatge cursis, així com l’obsessió estèril per desenfocar els entorns fins a difuminar-los com si fóssim en un conte infantil, estan tan superades que grinyolen.

Normal People no fa estiu: la relació entre la Marianne i en Connel és no-lineal i equívoca, quan sembla que les coses avancen cap a una conclusió la clausura es frustra i un capítol pot tenir 20 minuts d’anècdota i mig de categoria. Com totes les sèries intel·ligents en què es mostra una llesca de vida, quan la història s’acaba sabem del cert que hauria pogut tombar i girar de mil altres maneres i alhora li trobem una unitat retrospectiva gairebé obligatòria. L’amor millenial és com una conversa mig filosòfica mig descreguda que s’acaba sense que puguis gravar sobre el marbre el sentit moral del que has après, però alguna cosa del to i de la textura t’han tocat i t’han fet sortir durant un temps de la teva bombolla. Normal People ho sap filmar molt bé.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.